Malalties oblidades

http://www.yonolvido.org/reproductor.swf?nvideo=VIH_CAME&tvideo=Nobeneficios:noinvestigación&allowFullScreen=true

El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l’elaboració d’una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres. Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment volia ajudar i no només treure’m de sobre la mala consciència del moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.

Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d’una aportació econòmica regular i de participar en la difusió d’alguna campanya no he fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€ es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n’hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n’hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.

Alguna d’aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui per tenir-la.

Metges Sense Fronteres crida l’atenció, en la CiberMarató d’aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d’ajudar de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals -ja m’ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d’haver après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem, deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!

El cos de les dones

Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”, i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s’ha convertit en mercaderia que s’exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s’encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l’uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d’imitar els models que se’ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l’actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l’ús que se’n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l’engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s’haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s’haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

Trens de nit

Com tantes altres vegades deixes passar els minuts escoltant. Del llit estant sents l’incipient moviment d’un tren, el ferro que gruny als eixos, el xerricar de les rodes que freguen les vies, els cops secs entre els vagons com pedres rodolant per una tartera, la quietud freda d’una altra matinada…

I després, l’esbufec escanyat d’una locomotora com si volgués arrencar les arrels del seu trajecte, els vidres que trontollen lleugerament, el sotragueig compassat del primer tren que emmudeix els silencis durant uns segons. Rectangles de vidrada llum recorren el llenç de les parets i el sostre com una corrua de fantasmes. No són encara les cinc que la nit s’esqueixa.

Desmorir

Fa uns dies vaig tenir, entre viatge i viatge, l’oportunitat de llegir -a la vinateria Vins i Divins d’El Masnou- els meus poemes a un públic nou, cosa que em va fer feliç ja que oferir els meus versos a oïdors que mai abans no m’havien escoltat podia resultar compromès, però passats els primers minuts de tempteig vaig poder comprovar que el públic i jo ens enteníem i que les meves paraules feien l’efecte desitjat.

L’endemà vam marxar a fer unes petites vacances que ens devíem de feia temps. No calia anar molt lluny, però si fer un salt per escapar de la quotidianitat. La destinació, un lloc conegut que no requerís cap esforç d’adaptació i prou despoblat per oblidar el brogit que sense que calgui fem els humans quan falsament omplim els nostres buits amb soroll. Buscàvem quietud i silenci i els hem trobat.

Mentre era en aquest tros de món que em serveix sovint de refugi, tant els de casa com alguns amics que sabien com trobar-me m’han fet sentir estimat amb les seves paraules de record i alguns regals inesperats. Divendres –que per a mi era molt més que sant- em vaig trobar, només llevar-me, amb els tres volums en versió bilingüe de la Divina Comèdia de Dante Alighieri que en Miquel Barceló va il·lustrar per Galàxia Gutemberg. Pocs minuts després em van començar a arribar, també com un regal, les trucades, els missatges i els correus d’algunes de les persones que més m’estimo. I encara a la tarda vaig descobrir que el David Madueño, sense saber-ho, m’havia fet el regal de comentar Els contorns del xiprer al seu blog. Va ser un dia ple d’agradables sorpreses.
Després d’això encara em quedaven dos dies més de pau per passar llargues estones als amagatalls de Vilaüt, del Cortalet o del Matar observant la vida i el pas del temps amb una indolència plàcida i despreocupada.

Avui, mentre escric aquestes paraules, m’arriben encara en forma de correu electrònic els ecos d’algunes de les coses que m’han fet sentir bé aquests darrers dies. Fa només uns minuts n’he rebut un que rememorava alguna cosa que jo vaig escriure fa molts anys i que diu, més o menys, que l’amistat és com una pluja tèbia que ens fa sentir a gust, que no compromet a res i que compromet a tot… que ens fa sentir a gust quan ens trobem, quan ens sentim, quan ens pensem…

I aquest matí n’he rebut un altre que contenia una cita de Miquel Barceló de 1995, extreta del llibre L’univers artístic de Miquel Barceló de Catalina Cantarellas, que diu que La pintura no és un ofici ni una feina, és gairebé una malatia. No és un modus vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com la poesia. Doncs em sembla que això és el que a mi m’ha passat aquests dies, que gràcies a la M. i al meu fill, gràcies a algunes amigues i amics, i gràcies a què encara hi ha alguns territoris dels quals me’n sento part, m’he desmort una mica més que no ho estava.

L’amistat

Quan passem moltes hores plegats amb altres persones, els sentiments es posen a prova i es poden aguditzar de tal manera que es facin prou sòlids com per influir en les nostres vides. Si bé algunes vegades són les desavinences que prenen cos i es tornen gairebé irresolubles, per fortuna per a mi aquests darrers dies ha estat l’amistat i l’estimació cap als meus companys i companyes de viatge el que ha crescut. Hem hagut de compartir moltes hores de feina i també alguna estona de nervis, però sovint també hem pogut gaudir de llargues estones de bona conversa i de bona companyia mentre érem lluny de casa.

Durant el vol de tornada, mentre em preguntava quins deuen ser els mecanismes que fan que flueixi i es treni o no l’amistat entre persones ben diferents les unes de les altres, em venien al cap algunes idees que havia llegit, feia només unes setmanes, del llibre L’amistat de Francesc Torralba. Avui, ja a casa, rememorant les vivències dels darrers dies i per celebrar l’amistat de les persones que m’han acompanyat al mateix temps que la d’aquelles que sé, des de fa molts anys, que incondicionalment sempre m’esperen, transcric aquest fragment del llibre que abans he citat i que diu:

[…]En la recíproca donació, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, que pertanyen a la pròpia intimitat personal i són els seus millors béns propis. L’amor de donació respecta i exigeix la llibertat personal. Només els que volen posseir estan buits i volen estar plens. L’ideal d’aquestes persones és absorbir els altres éssers per la seva interioritat. Però el que està ple de vida interior, de pensaments i de records, de sentiments i de vivències, desitja donar-los, gratuïtament, a l’amic.

L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé. Es dóna sense intenció de retribució, com una entrega gratuïta. Ho donem a l’amic perquè volem compartir aquell bé propi amb ell. En definitiva, l’amor d’amistat és, realment, unió i impuls de donació; força que, a la vegada, col·loca la persona estimada en l’interior de la persona de l’amic i el condueix a sortir fora de si mateixa.

Fer el bé a l’amic no tan sols genera fruïció i goig a qui el rep, sinó també a qui el fa com amic. El bé de l’amic no tan sols s’aconsegueix fent-lo gaudir proporcionant-li plaer i goig, sinó contribuint a la seva pròpia perfecció personal. Moltes amistats es trenquen perquè un amic projecta en l’altre unes expectatives de bé i de felicitat que no són les que l’amic realment vol. Fer el bé a l’amic no és imposar-li la pròpia idea de bé, ni convertir-lo en un titella dels propis plans de vida. Fer el bé a l’amic és desitjar que l’amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d’autenticitat de les relacions humanes.

En l’amistat, el jo està disposat a hostatjar i a rebre en la casa més íntima del seu ésser el tu. Rebre l’altre en la pròpia casa sempre és arriscat, perquè només tenim una casa i ens cal tenir la seguretat que la conservarà com està, que serà discret i no dirà a ningú el que ha vist dins. Hi ha molt del jo en el tu de l’amic i molt del tu en el propi jo.

El jo mai no és una càpsula hermètica separada dels altres. És una construcció històrica, una elaboració temporal i el tu de l’amic hi queda incrustat, no com el liquen a la roca, sinó que acaba formant part de l’ésser íntim. Un amic és present, encara que estigui molt lluny, perquè és part de l’ésser. Oblidar-lo seria com oblidar part del propi jo.

L’amistat deixa petjada, cala a fons en l’ànima i això no ha d’incomodar ningú, ni s’ha de pretendre ésser impermeable a la influència dels altres. Al capdavall, la identitat personal es construeix en una trena de trobades, de lectures i d’experiències vitals que van afaiçonant la persona tal com és. Som la petjada dels altres i també deixem petja en els nostres semblants. L’ésser humà, vulgui o no, és un ésser que deixa rastre.

Disposar d’un vincle com l’amistat és, certament, un immens bé, un do que no es pot comparar amb res. Els amics són per a Ciceró “el parament més adequat i més bonic de la vida”, en contraposició als qui posen el seu afany en la possessió de cavalls, vestits bonics, vasos preciosos. I arriba a dir que “una vida sense l’amor i la benvolença d’altri perd tot el seu encís”.

Saber que es pot comptar amb algú en la nit més obscura, en l’infern més inhòspit, és un bé que solament pot valorar la persona que s’ha trobat en la nit més fosca de totes i s’ha trobat vertaderament sola, immensament sola, sense ningú més que ella i les seves cabòries. L’amistat és, en aquest sentit, l’antídot de la desesperació. […]

Francesc Torralba dixit i jo, des de la meva experiència, ho refermo.

Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.
Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.
Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.
La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.
Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.