Pèrdues i guanys

Cada passa que fas, cada decisió que prens suposa també haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents, sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a tu, al teu ésser més mineral.

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.
Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s’enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d’algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d’aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.
I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.

Lliçons d’humilitat

   Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant, Sant Pere canta, i potser sí que n’hi ha algun de Sant Pere que el podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres veïns del nord, però ni el nostre és un país ric  i eficient com el dels alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se’ns recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan això passa no triguem ni un instant a treure’ns la dignitat de la butxaca i a preguntar ostentosament qui s’han cregut que són aquests per dir-me que he de fer? Què no sóc prou gran, jo? Què no puc fer ús de la meva llibertat? 
   I és clar que som lliures de fer, només faltaria, però això no ens estalvia pas cap responsabilitat. Tot i que dissortadament, cada vegada més es pot llegir al diari que algú demana, per les conseqüències dels propis actes,  compensacions o responsabilitats a algú altre, de manera que arribem a absurditats com que als paquets de tabac hi hagi de dir que Fumar pot matar, com si no ho sabéssim que fumar no és bo pel cos? O és que cada dia que passa som més infantils i encara ens han de dir que no posem els dits als endolls? I si els hi posem, la culpa del que ens passi serà de la companyia elèctrica?
   Vivim creguts que tot gira al voltant de nosaltres, que tot ha d’estar al nostre servei, i per això hem construït aquests petits mons que són les ciutats a la mida dels nostres desitjos, però al mateix temps hem oblidat que més enllà dels seus límits hi ha tot un planeta que no es regeix ni per les lleis del mercat, ni pels capricis dels consumidors, ni per les voluntats polítiques de ningú. Deu ser cosa d’haver viscut al camp, però em costa compartir el punt de vista de tanta gent que es queixa de no haver pogut fer allò que ahir havia previst de fer.
   Quan s’acosta la tempesta, per poc que es pugui, un s’ha de posar a cobert i esperar  que passi -deien al poble. Ahir, mentre queia la nevada, els pagesos posaven en pràctica aquesta lliçó d’humilitat que tenen ben apresa dels seus tractes amb la meteorologia i es posaven a recer aprofitant per fer endreça i esmolar les eines de cara al bon temps. A la resta, orgullosos com n’estem dels nostres cotxes i les nostres carreteres, la natura ens va tornar a fer memòria de la poqueta cosa que som a les seves mans.

L’olor del pare

Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m’he trobat amb un parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes…, l’autor del qual ha reflectit en una sèrie d’apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l’Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m’han colpit de manera ben especial: “I no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas tu / i l’altra (la més tènue) és feta d’un amor // que regalima, que fa olor de pare i s’ajaça / als teus peus perquè juguis a empaitar-la / i vol que te la quedis per sempre.”
Quan era petit i vivia a Sant Llorenç, el meu pare i jo érem els únics que ens anomenàvem Ricard. Llavors a mi se’m feia estrany tenir un nom que ningú altre tenia, però aquest ser ell i jo els únics que compartíem nom va servir per enfortir unes complicitats que de sempre  ens han recorregut sense necessitat de ser dites en veu alta. Ell és un home auster i senzill, fet de silencis amb qui has de saber interpretar els gestos; i potser per això m’han cridat l’atenció alguns apunts del Joan Josep Isern explicant com interpretava indicis i senyals en suposats monòlegs que en realitat no ho eren pas.

Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se’ns deia que les mostres d’afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l’estimació que sentim per un altre home,  ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l’espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres  maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l’olfacte. Quan m’hi acosto i sento la seva olor, m’omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l’aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d’on és que vinc, d’on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m’agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s’esvaïen.

Llums vesprals

El vent s’enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s’hi pot veure, encara, un fil de claror que s’enfila a l’horitzó i un xiprer que desafia hieràtic les llums vesprals. La nit es vessa per tot i s’esqueixen compassadament, els uns dels altres, els minuts. Als dits, balbs, el temps se’t glaça.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s’han anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records amb les lluentors d’un futur que no ha estat encetat, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i fas una respiració fonda, plaent, perquè saps que demà el seu rostre tornarà a ser ple de llum.

La nit es glaça

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l’oracle, amb la mà oberta miro de copsar l’enginy i les veus dels picapedrers, la suor i l’empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L’escolto mentre sento com em llampeguegen a l’espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.

Malalties oblidades

http://www.yonolvido.org/reproductor.swf?nvideo=VIH_CAME&tvideo=Nobeneficios:noinvestigación&allowFullScreen=true

El 1994, quan es va produir el genocidi de Ruanda, vaig poder col·laborar en l’elaboració d’una carpeta de gravats i poemes a favor de Metges Sense Fronteres. Però quan aquell projecte es va acabar, em vaig adonar que si realment volia ajudar i no només treure’m de sobre la mala consciència del moment, era més important una petita ajuda sostinguda que una gran ajuda puntual, i per això em vaig fer soci de MSF.

Ara ja fa 15 anys que en sóc soci, i a banda d’una aportació econòmica regular i de participar en la difusió d’alguna campanya no he fet gran cosa més. Però tot i així paga la pena, perquè el que a nosaltres ens sembla xavalla té molt valor als països pobres: Amb 100€ es pot tractar amb retrovirals un nen malalt de sida tot un any, amb 20€ n’hi ha prou pel tractament complet de 12 adults que pateixin chagas, 160€ són suficients per comprar els medicaments per tractar un malalt de kala azar, amb 60€ es pot fer el diagnòstic de la malaltia del son a 6 persones, amb 70€ n’hi ha prou per tractar un afectat de tuberculosi durant mig any i només 20€ són suficients per pagar el tractament de la malària a 55 nens.

Alguna d’aquestes malalties, com la sida, ens és familiar, i els més grans sabem que és la tuberculosi o paludisme i tenim referències de la malària. La malaltia de chagas, la del son o la de kala azar ens són, en canvi, desconegudes. Però totes sis tenen una cosa en comú, i és que per totes sis hi ha tractament però no interessen gaire a les companyies farmacèutiques perquè són, en la majoria de casos, malalties amb una incidència molt alta entre les capes de població que no es poden pagar el tractament. No són malalties rendibles, ho és molt més investigar sobre la vacuna de la grip A perquè tot i que afecta a menys població, des dels països rics estem disposats a pagar el que calgui per tenir-la.

Metges Sense Fronteres crida l’atenció, en la CiberMarató d’aquest any, sobre aquestes malalties oblidades i sobre el fet que tot i que hi hagi possibilitats de curació no es faci res. Per això apel·lo a la capacitat d’ajudar de cadascú de nosaltres; i ja ho sé que aquestes campanyes es basen en tocar la fibra sensible o que això pertocaria als governs i probablement és responsabilitat de les grans companyies multinacionals -ja m’ho han dit diverses persones-, però es tracta de no amagar-se davant la gravetat del problema. A aquestes alçades ja hauríem d’haver après com ens van les coses quan no agafem el toro per les banyes i ens amaguem darrera la responsabilitat dels altres. Per això, si podem, deixem-nos de punyetes i donem un cop de mà a qui el necessita!