Fer-se l’ofès

També jo m’he fet alguna vegada l’ofès, però és molt cansat. I a més, ara que ja no sóc una criatura, després d’un parell de mastegots he après algunes coses que ajuden a viure millor que no vivia quan ignorava que el món, amb mi o sense, continuaria girant. Els anys ensenyen que no paga la pena viure contínuament enfadat amb les circumstàncies. Crida, però, l’atenció que encara hi hagi personatges fets i drets que sent adults, o molt adults, no hagin volgut entendre que viure permanentment ofesos amb qui no els lloa els fa més mal a ells que a ningú altre.

No costa gens d’identificar l’Ofès. Segur que teniu algun parent, company o veí que ha convertit el fer-se l’ofès en una forma d’autoafirmació i es mostra, sempre, amb la mirada seca i el rostre tens; quin mal no li han de fer les barres de tant mossegar l’aire per tal de mantenir el rictus morrut i seriós que ha adoptat com a senyal d’identitat. Sovint no us diu gran cosa o no us diu res de res, convençut que l’exercici de la més elemental cortesia li faria perdre la imatge feréstega que conrea amb tant d’esforç. Però si per una causa major es veu forçat a haver de dirigir-vos la paraula, compteu que ho farà impostant una gravetat i una transcendència que al seu entendre infonen respecte, i llavors amb la mirada severa, com qui des del púlpit pronuncia el sermó de la veritat, us encolomarà un discurs inacabable, enrevessat i feixuc ple de retrets i de raons per alliçonar-vos, orfes com esteu de sentit de la moral i de l’ètica, irresponsables com sou, heretges com us heu tornat, causants del mal i del seu dolor, traïdors a la causa, vosaltres pecadors… Pecadors!

Donar grans lliçons que a l’entendre de la bona gent que mira de viure en pau amb si mateixa i amb els altres  no són res més que moralina, és una característica ben comuna d’aquesta mena de persones, però també se’ls reconeix per l’agror que destil·len i pel posat adust que adopten per mirar enllà de l’horitzó procurant no veure-us i evitant, sobretot, somriure-us. S’han investit de l’autoritat que dóna viure una vida de servei i entrega, talment un sacerdoci, per tal de complir un alt encàrrec, i implicats com hi estan no es poden permetre cap distracció, cap plaer, ni somriure ni riure’s, és clar, de res.

Sembla que a l’Ofès l’ofengui l’alegria de qui ha triat desdramatitzar la vida i en lloc de viure postrat, se’n riu de la por. A l’Ofès –n’estic convençut-, li fa por mostrar-se feliç, entenent que això pugui ser una mostra de la pròpia debilitat, i tant és així que ho manifesta amb la seva incapacitat de riure amb els altres i de riure’s d’ell mateix, d’estimar i de deixar-se estimar i d’estar, ni que sigui de tant en tant, raonablement content. Aquest home o dona que sempre se situa un graó per damunt dels altres amb actitud circumspecta, l’Ofès, fa una mica de pena, però tot i així és recomanable fugir-ne com gat escaldat. El seu tracte és sovint enverinat; per això, jo, ara que me n’he desintoxicat i ni els retrets ni les amenaces ja no em fan por, penso estalviar-me’l i no deixar passar ni un dia més sense riure-me’n de tot el que sigui risible amb els amics, també de les circumstàncies i d’aquesta cara de pomes agres amb què l’Ofès em desafia… Fet i fet, d’aquí a cent anys, tots calbs!

[9 de juny de 2013]

Desordres naturals

Fer-te gran t’ha costat una pila d’anys. Es veu que havies d’acabar de travessar la ratlla dels cinquanta per començar a entendre que mai res no seria com t’havies pensat i que si mai t’havies fet alguna il·lusió, més et valdria viure-hi a cavall, perquè la realitat difícilment s’hi assemblaria. Però avui que en fas 51, n’estàs prou content per no tenir ganes de tornar enrere i haver entès que el que ens és més natural és l’estrany caos en què sobrevivim un dia rere l’altre.

De jove vivies obsessionat perseguint l’ordre, la qual cosa et duia sovint a viure en l’exasperació pròpia de qui mai no aconsegueix dominar tots els elements que conformen la seva vida. Ara, però, ja no en fas cap drama del desordre. El que has viscut t’ha ensenyat que no en som tant d’importants com ens pensàvem quan sortíem de l’ou i que al cap d’avall som, només, una petita baula, petitíssima per no dir gairebé insignificant, d’aquest concert de desconcerts que com deia Gracián, és la vida.

A hores d’ara, et sembla que arribar a viure despreocupat perquè un dia o altre t’hagis de morir i recórrer la vida sense el neguit i les presses amb què sovint ho fem, ho deus també a la distància amb què pots rellegir els anys, és a dir, al fet que aquests dietaris intermitents farcits de desordres naturals que escrius t’hagi permès distanciar-te de l’home que t’ocupa carns i ossada. I ara, havent llegit tot el que hi has escrit, aquest home que ets te’l pots mirar amb la incredulitat i la sorpresa de qui es mira el seu fantasma, però també amb serenor i amb la tendresa de qui tot i que li sap els pecats, també l’ha perdonat.

Closques

Sempre s’havia dit que no havia de témer res, que la seva era la més bonica i resistent de totes les closques. Degué ser per això que quan sentí que la terra tremolava va decidir que no calia fer cap passa –o el que sigui que fan els cargols quan es mouen- per canviar de situació, i en lloc d’avançar per protegir-se del que pogués passar, pagat de si mateix com s’havia tornat, s’encloscà sense moure’s d’allà on sempre havia estat.

Però quan l’estampida encara no havia acabat de passar, durant un instant breu com un llampec, es va adonar que viure dins d’una espiral no duu enlloc. Es precipità, llavors, fora de la conquilla per reptar cap a un marge i enfilar-se a una mata de fonoll que hi creixia, des d’allà potser tot es veuria diferent. No va a ser-hi a temps. Sota la peülla d’aquell cavall es va produir un trencament gairebé imperceptible però definitiu, sord, com un crec entre mineral i viscós que va precedir el silenci.

L’endemà, tot i la fama que diu que tenia, els qui ho van veure només se’n recordaven del trot alegre i viu dels cavalls.

Riure, que no és poca cosa!

Aquell matí es llevà amb la ferma resolució de dir que no, que ja n’hi havia hagut prou, que s’havia acabat. Feia temps que la barrinava aquella decisió, però el que havia somiat tot just abans de despertar-se havia actuat com l’espoleta d’una bomba que ara ja no es podia desactivar i féu que es llevés amb una energia inusual, tanta que ell mateix se’n sorprengué camí de la dutxa. Aquell matí se sentia fort i estava estranyament content després de tant de temps de llevar-se amb el cap embotornat d’haver dormit malament.

Aprofità l’empenta d’aquella força magmàtica i en arribar a la feina es palplantà al despatx del seu cap per comunicar-li que no seguia, que ho deixava estar, que –en aquell moment se’n recordà de Bartleby i se li escapà un breu somriure- “preferiria no fer-ho” i per tant no ho faria. Davant la fermesa amb què li va manifestar la seva voluntat, el seu cap va entendre de seguida que no l’havia de convèncer de res, que aquell home que se li havia escolat al despatx aquell matí ja no obeiria a cap més dictat.

Tot va anar molt de pressa i va resultar extremadament fàcil. Probablement perquè no només ho havia decidit amb el cap, sinó perquè també ho sentia a les tripes que havia de dir que no, que ja no estava disposat a defensar com a propis els designis d’algú altre i que ja n’estava tip d’aquella cremor que li produïa haver de pair gripaus. Des d’aquell primer moment en què va descobrir com l’alleujava dir que no, van passar un munt de coses, però ja no el van sorprendre gaire. Coneixia prou bé les maneres i els topalls de l’empresa en què feia molts anys que s’havia embarcat i en coneixia també els tripulants, de manera que més que sorprendre’s el que va fer va ser constatar intuïcions que tot i que eren esmorteïdes, ja tenia.

Des de llavors -ara ja han passat molts mesos- hi ha hagut alguns canvis en la seva vida. Alguns són merament circumstancials i no van més enllà que hi hagi qui l’acusi de traïdoria perquè els seus actes no obeeixen al que se suposava que havia de fer (encara ara hi ha qui li diu “és que tu ets dels nostres” amb l’esperança que torni al corral com si fos una ovella perduda), o que hi hagi qui se sorprengui perquè no li reconeixia la capacitat de ser independent. Tant li fa, perquè les diverses actituds amb què s’ha trobat només tenen interès perquè li han permès fer-se una idea més ajustada de la condició de les persones.

De canvis, però, també n’hi ha hagut de fonamentals. I ara, quan ja s’ha deslliurat de la trampa de l’obediència, quan ja s’ha aclarit qui és qui i que mou a cadascú, quan ha descobert que hi havia amistats que sobrevivien condicionades a maneres de pensar i de fer, sí que s’ha produït en ell un gran canvi. Perquè ara, sense el llast que l’engavanyava, la seva consciència floreix amb una facilitat nova, es torna a sentir amo del que pensa i del que decideix i ha tornat a ser capaç de dir no en lloc d’assentir sempre. Des que va decidir no combregar es torna a saber lliure i independent. És  cert que ara neda a contracorrent, però d’ençà que s’estalvia les contradiccions i no fa el que no pensa i sent, es torna a estimar, sí, a estimar-se com a home. I torna a riure, que no és poca cosa!

Sense treva

Una vegada i una altra se’l mira, el calendari, però ho fa amb una expressió estranya. Com si ja no el sabés interpretar, els números i les paraules se li escapen i en el full només hi sap veure capricioses combinacions de xifres i lletres que no li diuen on és. Viu desorientat des que el temps no té dies ni té nits, no té setmanes, no té mesos… Ara el temps és, com la llinya que es tensa a l’extrem de la canya, només aquest fil que tiba l’ham que duu clavat a la boca de l’estómac, sense treva.

Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Quin dia més estrany, el dia de Nadal!

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!

 

A lloc

Ara sembla que sí que hagi arribat la tardor. Durant les hores de sol encara és temperat l’ambient, però les darreres pluges i la fresca de les matinades han oxidat el paisatge definitivament. A les vinyes s’escampen els rovells tardorals i entre el verd de pins i alzines han sorgit, com una exclamació mineral, taques groguenques, vermelles o terroses.

Encara no ha glaçat, però quan es fa de dia i s’aixeca la boirina, el cel ja té la transparència dels hiverns i la muntanya, nítida i imponent, retalla el matí. Les obagues són plenes de molsa i la terra molla desprèn una humitat fresca i agradable que convida a viure, com l’alegria senzilla d’aquesta cotxa que t’observa des de la vora del camí mentre busca llavors.

Ara sí que ha arribat la tardor i els primers freds ja es pressenten, però enguany l’hivern no et fa por. Tot i que el món dels homes sigui ple de desgavells, saps que la terra farà com sempre el seu cicle i quan surts de casa, al matí, deixes que l’aire nou que han dut les darreres pluges t’ompli els pulmons. S’enfila, fresc i net, des del fons dels torrents per polir les llums del migdia i de la tarda, també la celístia; i tu el respires, tranquil i amb complaença, perquè saps que tot allò que compta és a lloc.

Ha nevat a prop

Avui fa quatre anys que Ella no hi és. I tot i la bonança d’aquests darrers dies, encara no m’he pogut treure de sobre el fred que ens va recórrer aquell 14 de desembre. Per això aquests versos:

Ha nevat a prop

Ha nevat a prop i en aquest carrer
on vivim, tan despullat, tot es glaça.
És de nit, i un fred d’agulles
em burxa els coixins de la memòria
mentre ressegueixo la teva cal·ligrafia,
el traç de cada paraula a les teves mans,
el fil de tinta blava amb què escrivies.
Ha nevat a prop i sembla, aquesta nit,
que siguin fets de despulles, els records.

[R.G.: El llibre que llegies]

 

La força de la mà de l’home

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home