reivindicació_de_la_paraula

Reivindicació de la paraula

M’agraden força les eines informàtiques, però fa temps que observo amb un cert escepticisme la desmesura amb què creix la importància que donem al munt d’instruments i aplicacions electròniques que colonitzen les nostres vides. Sembla que sense elles ja res no sigui possible i sentim una mena d’estranya orfandat quan no disposem de wi-fi o no tenim el mòbil a mà.

A banda de moltíssims avantatges en molts àmbits de la ciència, del coneixement i de les comunicacions, la innovació tecnològica comporta també alguns perills. I no em refereixo als més evidents com haver convertit les xarxes socials en el nou paper couché, sinó a d’altres que estan calant més fondo en l’estructura mental dels usuaris d’aquestes eines, també en la dels nostres estudiants.

A les aules s’han incorporat les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s’han convertit sovint en una eina fonamental pel professorat a l’hora de fer-hi classe. L’ús de presentacions amb imatges fixes i amb vídeos per acompanyar les explicacions del professorat ha crescut els darrers cursos d’una forma molt important i aquest èxit -potser no en som prou conscients- té molt a veure amb el fet d’haver substituït el pes de la paraula pel de la imatge. Això ha comportat que inconscientment molts alumnes hagin adoptat el paper d’espectadors a l’hora que han abandonat el d’imaginadors. En aquest trànsit es produeixen algunes pèrdues, fins i tot alguna que em sembla força greu. A l’adoptar el paper de simple espectador, l’alumne adopta una actitud passiva i comença a reclamar entreteniment fàcil, ja no ha d’imaginar en el sentit més literal del mot: crear imatges i crear-se alhora un univers mental propi.

Per contra, la lectura, tant si és literària com d’un altre tipus, no només obliga el lector a imaginar allò que està llegint, sinó que l’obliga a un esforç de reflexió i de comprensió d’uns signes que l’escriptor va utilitzar per dur allò que possiblement era concret al terreny de l’abstracció. I després, tot llegint, el lector fa el procés invers, recollir els símbols abstractes –les paraules, les idees- i acomodar-los a la seva vida, de manera que la concreció que d’un text en farà cada lector serà una nova creació, una nova vivència i, en definitiva, un nou posicionament crític davant d’allò que li ha estat transmès.

Dubto que passi el mateix quan donem als nostres alumnes productes tancats i acabats on la imatge sovint desplaça la paraula i em pregunto, a més, si realment els estem ajudant a desenvolupar una visió crítica de la realitat quan els donem solucions en lloc de reptar-los a enfrontar-se a les pròpies dificultats o mancances. Sé que el que dic és antipàtic, però fer fàcil el que no ho és ens porta més d’una vegada a equivocar-nos.

D’altra banda, internet i moltes eines informàtiques propicien una visió cada vegada més fragmentària del món. No és estrany, doncs, sentir moltes veus queixar-se que els alumnes, fins i tot universitaris, tenen un discurs cada vegada més pobre i desencaixat. Llegir ordenadament seguint el discurs que ens proposa un autor i construir poc a poc la història en el cas d’una novel·la o el coneixement en el cas d’un text científic, és un exercici que a la majoria d’estudiants no agrada. Els navegadors els han acostumat a saltar d’una pàgina a una altra constantment darrera d’estímuls que sovint no tenen res a veure amb allò que llegien, els permeten moure’s a gran velocitat i abandonar allò que d’entrada no resulta prou atractiu, però mentre ho fan es va perdent aquella habilitat que van començar a adquirir de nens quan els pares els hi llegien un conte cada nit. Llavors, sense que se n’adonessin, quan algú pronunciava les paraules màgiques i deia Hi havia una vegada… es posava en marxa un doble mecanisme d’imaginació i d’estructuració del discurs. Perdre aquests mecanismes pot resultar nefast perquè són, a parer meu, imprescindibles a l’hora d’entendre i explicar-nos el món on vivim. Sospito, però, que hi ha algú a qui interessa que els perdem i penso fermament que els docents no n’hauríem de ser còmplices.

No m’oposo a l’ús de qualsevol nova eina que m’ajudi a acostar el coneixement als alumnes i fer-ne un ús proporcionat m’ha estat molt útil. Però si que em preocupa veure com últimament triomfa un cert papanatisme que dóna per bo tot allò que tingui a veure amb les TIC sense que ens preguntem ni el com ni el perquè. Cal que davant de qualsevol novetat ens fem moltes preguntes, que no confonguem l’instrument amb la finalitat per a la qual ha estat creat i que no rebutgem el que és vell només perquè ho és. Per això reivindico, encara, la paraula i el seu poder i la seva força a les aules. Pel que he exposat fins ara i perquè no és una simple eina d’informació i comunicació, perquè no ens esclavitza com ho fan les constants novetats informàtiques, perquè ens permet crear discurs i és l’eina fonamental del pensament, perquè sovint som el que diem i ens fa lliures, i perquè, molt probablement, no hi hagi per a un estudiant res més engrescador que la paraula apassionada de qui explica les vivències que li ha proporcionat allò que ha estat capaç de descobrir i aprendre durant la seva pràctica professional.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>