P1100524

Riure, que no és poca cosa!

Aquell matí es llevà amb la ferma resolució de dir que no, que ja n’hi havia hagut prou, que s’havia acabat. Feia temps que la barrinava aquella decisió, però el que havia somiat tot just abans de despertar-se havia actuat com l’espoleta d’una bomba que ara ja no es podia desactivar i féu que es llevés amb una energia inusual, tanta que ell mateix se’n sorprengué camí de la dutxa. Aquell matí se sentia fort i estava estranyament content després de tant de temps de llevar-se amb el cap embotornat d’haver dormit malament.

Aprofità l’empenta d’aquella força magmàtica i en arribar a la feina es palplantà al despatx del seu cap per comunicar-li que no seguia, que ho deixava estar, que –en aquell moment se’n recordà de Bartleby i se li escapà un breu somriure- “preferiria no fer-ho” i per tant no ho faria. Davant la fermesa amb què li va manifestar la seva voluntat, el seu cap va entendre de seguida que no l’havia de convèncer de res, que aquell home que se li havia escolat al despatx aquell matí ja no obeiria a cap més dictat.

Tot va anar molt de pressa i va resultar extremadament fàcil. Probablement perquè no només ho havia decidit amb el cap, sinó perquè també ho sentia a les tripes que havia de dir que no, que ja no estava disposat a defensar com a propis els designis d’algú altre i que ja n’estava tip d’aquella cremor que li produïa haver de pair gripaus. Des d’aquell primer moment en què va descobrir com l’alleujava dir que no, van passar un munt de coses, però ja no el van sorprendre gaire. Coneixia prou bé les maneres i els topalls de l’empresa en què feia molts anys que s’havia embarcat i en coneixia també els tripulants, de manera que més que sorprendre’s el que va fer va ser constatar intuïcions que tot i que eren esmorteïdes, ja tenia.

Des de llavors -ara ja han passat molts mesos- hi ha hagut alguns canvis en la seva vida. Alguns són merament circumstancials i no van més enllà que hi hagi qui l’acusi de traïdoria perquè els seus actes no obeeixen al que se suposava que havia de fer (encara ara hi ha qui li diu “és que tu ets dels nostres” amb l’esperança que torni al corral com si fos una ovella perduda), o que hi hagi qui se sorprengui perquè no li reconeixia la capacitat de ser independent. Tant li fa, perquè les diverses actituds amb què s’ha trobat només tenen interès perquè li han permès fer-se una idea més ajustada de la condició de les persones.

De canvis, però, també n’hi ha hagut de fonamentals. I ara, quan ja s’ha deslliurat de la trampa de l’obediència, quan ja s’ha aclarit qui és qui i que mou a cadascú, quan ha descobert que hi havia amistats que sobrevivien condicionades a maneres de pensar i de fer, sí que s’ha produït en ell un gran canvi. Perquè ara, sense el llast que l’engavanyava, la seva consciència floreix amb una facilitat nova, es torna a sentir amo del que pensa i del que decideix i ha tornat a ser capaç de dir no en lloc d’assentir sempre. Des que va decidir no combregar es torna a saber lliure i independent. És  cert que ara neda a contracorrent, però d’ençà que s’estalvia les contradiccions i no fa el que no pensa i sent, es torna a estimar, sí, a estimar-se com a home. I torna a riure, que no és poca cosa!

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>