St Sebastià (detall) Botticcelli (c.1473)

Sebastià

– Sebastià, Madre?
– Sí, mossèn, Sebastià. Com ell –digué assenyalant amb la mirada el pare de la criatura que assentia des d’un segon pla, sota la penombra del baptisteri i l’autoritat d’aquella monja.
– Sebastià i què més?
– Sebastià i res més, mossèn. No tenim temps per perdre, afanyi’s si us plau!

Així, gairebé d’amagat a la capella adossada a l’hospital on l’havien dut, fou com el batejaren Sebastià, com el pare i amb un únic nom. Als sis anys i anant a doctrina se sorprengué quan descobrí que els altres nens en tenien tres de noms. Ell no, ell en tenia només un, el del pare i decidit a corre-cuita per una monja que amb tota la determinació del món el feu batejar abans no fos massa tard, calia llevar-li el pecat original i tornar-li la innocència, no fos cas que…

Els altres nens es deien Joan o Pere o Jaume i n’eren molts que celebraven plegats les revetlles quan arribava l’estiu. El seu cas era diferent i el feia sentir estrany, tret del seu pare ningú més no es deia Sebastià i el seu sant passava desapercebut enmig de l’hivern. Cap altre nen no es deia com ell, però tampoc no trobava amb qui compartir la quietud contemplativa amb què sovint s’entretenia. Ves a jugar a pilota! -li insistien un cop i un altre. Però ni en sabia ni li agradava i això feia que no se sentís com els altres. Mentre tothom donava per fet que els nens no han de parar mai quiets i han de ser ferrenys, ell preferia amagar-se en alguna talaia i dedicar-se a mirar passar les coses.

S’esforçà molt a dissimular i fer veure que podia fer les mateixes beneiteries que qualsevol altre nen. Més endavant, però, quan començà a adornar-se que al poble el nom li era un element distintiu, va entendre que eren les diferències que l’ajudarien a fugir del que l’ofegava i començà a sentir-se’n orgullós del fet que, tret del pare, no n’hi hagués cap altre de Sebastià. Aquest canvi es produí sense que en fos del tot conscient, però probablement hi tingué molt a veure la imatge de Sant Sebastià que hi havia en una de les capelles laterals de l’església. Quan feia d’escolà se la mirava sovint intentant esbrinar què era el que tant l’atreia. En mig de tots aquells sants barbuts, homes provectes de mirada severa i llargues túniques, el seu sant s’exposava al món gairebé nu, jove i imberbe, amb la mirada extraviada, un posat difícil i totes aquelles fletxes, és clar, que sense arribar-lo a occir li ferien el cos. I se n’adonà, a la fi va trobar una resposta: era la diferència que el feia fort aquell sant.

Es mirava la figura de Sant Sebastià i íntimament pensava que potser ell també ho era de diferent i que com aquell jove màrtir, també hi havia secretes ferides que el marcaven. Però encara no era prou valent per a mostrar-les, no ho va ser fins que va descobrir que moltes, tot i que hi convivia amb tanta fermesa i dignitat com podia, també les patia el seu pare. Va ser després d’això que de retruc s’adonà que aquella monja que l’havia fet batejar no havia improvisat, que si havia decidit que es digués Sebastià va ser perquè amb una clarividència lloable es va adonar que l’un i l’altre compartien, molt fondes, les mateixes nafres.

Ara, tot i ser una mica descregut, quan viatja per aquest mons de déu no se n’està d’entrar a les esglésies i buscar a Sant Sebastià. Quan se’l troba, i amb el somriure discretíssim de qui se sent acompanyat passi el que passi, respon a la mirada del sant amb un imperceptible: Jo també, Sebastià, jo també. Cuida’t del mal!

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>