ricardgarcia_liquen__1406794841_88558

Ser pedra

Com qui tanca una casa i l’omple de silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci.
Fa només uns dies, la M. et parlava de quantes sensacions s’enduu al palmell de la mà quan toca les pedres  amb què algú va construir el món ja fa segles, del que sent en tocar els carreus als murs gòtics d’algunes esglésies, de com pot percebre el gest càlid  d’aquelles mans que abans ja havien acariciat la pedra dels murs.
I tu, ara, voldries ser pedra, acaronada pel sol o sota la pluja, amb l’empremta del temps dibuixada pels líquens, discretament present en la mirada dels pelegrins sense devoció. Pedra de silencis.
0 comentaris
  1. Teresa Costa-Gramunt
    Teresa Costa-Gramunt says:

    Preciós, el teu poema de la pedra.Els àtoms de les pedres són com els nostres, només que en un altre estadi… Pedres i persones estem connectats més enllà de l'aparença.

    Respon
  2. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Gràcies, Teresa. De la mateixa manera que el liquen no pot fer vida si no és arrelant en la pedra, m'agrada pensar que tot és u. També nosaltres.

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Respon a Ricard Garcia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>