UDExMDAzMjIuSlBH_191839_2700_1

‘solsticis en minúscula’ de Laura Dalmau

Laura Dalmau em va convidar a presentar el seu llibre de poesia, publicat fa poc a Viena Edicions, a la llibreria Al vent de Badalona. Tot i que la memòria no em deixa recordar fil per randa la presentació que vaig fer, sí que em sembla que el que podeu llegir tot seguit conté en essència el que vaig dir:

A l’hora de llegir poesia, sempre hi ha un vers que fa de desllorigador i et dóna la clau per entrar de ple en el llibre. Pel que fa a solsticis en minúscula de la Laura Dalmau, la clau me la va donar un vers en el qual hi diu que escric a crits la pell del meu cos. A partir d’aquest vers i del poema que el conté vaig anar descobrint la raó d’escriure i de parlar de la Laura com una manera de ser al món, i vaig anar entenent que si amb la seva escriptura el que fa és posar noms a les coses i als fets, és perquè fer-ho dota la vida de més sentit. Llegint el seu llibre, descobreixo que la Laura Dalmau és una dona que no s’està d’afrontar la vida amb valentia i de combatre l’adversitat amb un erotisme que és present en molts dels seus poemes, com des de la banyera, que ens situa en els límits del cos i la paraula, elements centrals de la seva poesia i també de la seva vida.

La Laura Dalmau ens fa notar amb els seus poemes que vivim immersos en l’erotisme en el seu sentit més ampli, i ho afronta sense prejudicis de cap mena, molt probablement perquè són les sensacions que se’n deriven que ens fan de notari de la pròpia existència. D’alguna manera tenim més consciència del nostre ésser quan ens sentim en el cos de l’altre, quan hi ha el retorn d’una pell que s’eriça al besar-la. Som en el sol que ens escalfa i existim en l’aigua que ens regalima pel cos alhora que ens emmarca i modela els contorns i és llavors que, durant un instant màgic, ens sabem part d’un tot; per tant llum, aigua i pell són una mateixa vivència, un cos únic que conforma la poesia viscuda que la Laura Dalmau reflecteix en els seus poemes: Regalimo, lasciva, / més enllà del diàmetre / dels pits, aliens al neguit / de nits obagues de plaer. / I jo, amb els sentits miops / sota una tarda d’estiu, / mesuro el tacte del teu vestit / damunt les cuixes / en tota la puresa de l’acte.

solsticis en minúscula és un llibre organitzat en quatre parts que jo entenc com un viatge a través del temps o, encara diria més, a través de les vivències de qui n’és l’autora. La primera part ens situa en la primavera i conté tota l’agitació d’aquest moment de l’any, és el temps de l’excés perquè l’amor tot ho permet. Dels poemes de la segona part, que fan referència a l’estiu i a la plenitud amb l’esclat de la fruita i de l’aliment, em crida poderosament l’atenció com hi apareix amb força la idea de l’amor i el sexe com a aliments que ens nodreixen, de tal manera que l’erotisme inicial ara té una consistència molt més física, com quan diu: Sense emetre soroll / engoleix el sexe / en un glop d’esperma.  O també: l’ull de la consciència obscena / -que com un brollador somrient, / xucla la llet sense fi, ben endins. / El cos es mou, -el sents?- / És el gronxador del benestar.

Tot i aquest goig de viure, en alguns poemes d’aquest segona part hi apareix també un element de distorsió en mig de la plenitud de l’estiu quan es fa present l’amenaça de la malaltia. Quan això passa, la poeta ens parla de les mans encartonades i enfronta sexe i malaltia, o també aigua i cartó, elements contraris que esdevenen simbòlics en uns poemes en els quals el cos és l’expressió màxima de la vida perquè tot passa en ell:m’estimbo / en la teva carn…

A l’estiu el segueix la serenor de la tardor. Ara la poeta és i se sent part conscient i voluntària d’un corrent de vida i recupera els records, les olors i la llum de la casa familiar. No és debades que trobem un poema com la canyella dedicat a la memòria de la mare, en el qual una recepta simbolitza, alhora que ens parla de l’equilibri desitjat, l’herència del coneixement transmès de mare a filla en proporció justa d’arròs i sucre. I juntament amb aquest, hi trobem poemes dedicats als fills, una baula més d’aquest flux que injecta vida a la poeta. Si abans dèiem que parlava de l’herència, ara fa referència a la vida nova amb la qual ha de vèncer el destí i la malaltia: Ets el temps benigne que dorm dins meu, / que crea de nou totes les metàfores / de vuit mesos de gestació / quan l’horabaixa remou / el meu cos, mentre et penso. En aquests poemes en els quals es declara ancorada a la vida amb una força invisible i nova, hi trobem un nou erotisme derivat de la maternitat i de les sensacions que la nova condició de mare desperta en ella. Així hi podem trobar imatges com Un bell crit que es passeja / damunt els pits / fluint en batecs de carn, que són plenes de tendresa alhora que expressen els sentiments i les sensacions amb una carnalitat absoluta. I al costat d’aquestes imatges, hi trobem també la descoberta dels fils que ens lliguen al món i a viure, la necessitat de lluitar perquè no es trenqui la cadena de la vida: Si no fos per tu, tiraria el món a l’oblit…

En la darrera part del llibre, dedicada a l’hivern, hi apareixen els temes de l’orfandat i la memòria, però sobretot la necessitat de reprendre la vida i viure-la plenament, sense miraments, encarant-s’hi sense la protecció del doble vidre que ens separa de la realitat. L’afirmació de la vida a través de les paraules és al meu entendre l’element central d’aquesta darrera part del llibre, però també de tot ell. Tant és així que en la pell del meu cos, l’últim poema, hi podem trobar concentrats els nusos de la poesia de la Laura Dalmau, des de la necessitat de viure més enllà dels límits de cartó, fins a la voluntat ferma de viure i sentir en el cos la vida: vull viure amb el cos ressonant-me / i el sentit tens a l’estómac, / aspirant un sol cop la follia de ser viva. I a això encara cal afegir-hi la valentia d’esbrinar la por a dir dues paraules, les de la malaltia, que ens donen la clau i la resposta al primer vers al qual m’he referit al començament. És per això que la poeta s’escriu –ens diu- la pell, perquè el tacte no se’m mengi mitja vida, i perquè per ella la paraula i el cos són inseparables, de la mateixa manera que la paraula en la pell és la poesia viscuda que ens ofereix amb el seu llibre.

solsticis en minúscula els versos es mouen des de l’erotisme més evident de la primera part a un altre erotisme molt més subtil que trobem en les paraules escrites a la pell del final. Però tot i aquestes diferents intensitats i registres a l’hora d’explicar com la vida es manifesta en el cos, en tot el llibre s’hi descobreix la voluntat feta poesia d’algú, la Laura Dalmau, que planta cara a uns límits de cartó per viure, també amb els seus lectors, amb tota la densitat possible.

[9 de març de 2011]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>