Entrades

Si encara dubtes…

Si encara dubtes, si no ets capaç de reconèixer la injustícia, si no has entès que els drets de les persones a ser i a sentir lliurement estan per damunt del que pugui dir qualsevol paper, si no t’adones que la vida és canviant i no hi ha valors absoluts. Si avui no saps on has de ser ni amb qui, pregunta-ho als avis i mira als ulls de tots els desheretats per tanta cobdícia.

Si avui no saps quin és el teu paper, potser és que ja t’estan bé la falta de llibertat, l’absolutisme de les idees i del poder, el neofeixisme que campa impune pels carrers i per les televisions,  la cobdícia que tenalla els més pobres i aquest règim monàrquic que es manté gràcies a la mudesa de tantes persones que ja se senten prou còmodes vivint com a súbdits i cridant “viva el rey” com Casado i altres personatges útils a l’ibex35.

Però si no és així, avui també has de sortir al carrer i manifestar-te per uns nous valors que no siguin dogmàtics ni obeeixin al diner sinó a la voluntat democràtica de les persones. Jo hi seré i cridaré per la llibertat dels presos polítics i a favor d’una nova república. Bon 11 de setembre, bona Diada de Catalunya!

Meditació de Vil·la Joana

El franquisme només el vaig viure d’esquitllada, sóc del 62, però aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les maneres de l’oficial de l’exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i d’unes mans grosses i plenes d’ira i de ressentiment. Els matins hissàvem les banderes -la de l’Espanya franquista amb l’àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès– i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials.

Jo no recordo aquella olor de corral que diu Margarit, però si l’aspror de les banderes, el fred i la humitat, la por del mestre i dels càstigs que aquest ens infligia. I l’olor de pixum, perquè a més d’un se’ns entelaven de llàgrimes els ulls o fins i tot se’ns havien escapat unes gotes de pipí només de sentir el nostre nom pronunciat per ell. Només més tard, quan ja vaig ser una mica més gran, vaig entendre que aquell home no era res més que l’adreçador que el règim feixista ens tenia destinat.

Per això deia, al post anterior, que aplaudeixo les paraules fetes poesia que Joan Margarit va pronunciar al Parc de la Ciutadella durant la celebració de la Diada de l’11 de Setembre. Vaig escoltar el poema a través del televisor i tot seguit vaig mirar de trobar-lo reproduït en format de vídeo o de text. No vaig trobar els versos de Margarit enlloc, però avui un correu del Rafa m’avisa que es poden llegir a El blog de Jordi Cervera. He corregut a llegir-los per corroborar el record que em va quedar després d’escoltar-los, i sí, el poema té la força i la rotunditat dels murs de pedra, aixecats carreu a carreu per vèncer el temps, sobretot el cronològic, i per mantenir ben viva la memòria. I ja que veritat i memòria són un bon remei davant de l’amenaça d’aquests ocellots malastrucs que sovint ens sobrevolen, us convido, si no el poguéreu sentir, a clicar i llegir Meditació de Vil·la Joana.