Entrades

Empènyer la vida / Nadal 2021

Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.

Aula

La tarda enredada a les branques del lledoner. El vent als xiprers del pati. El blau rar de la finestra i el cel i els núvols del cel. Les taules ben arrenglerades i les cadires. La flaquesa del sol a les rajoles. La subtil reverberació del tic-tac del rellotge. La traça adolescent de les ànimes, encara en suspens en l’aire de l’aula. L’eco de les sangs i la paraula, tremolosa de tanta absència. Una quietud freda, com de vidre. La mirada en el buit. El vertigen de l’endemà.

Pesa la lluna / Sònia Moll Gamboa

Llegeixo I déu en algun lloc de  la Sònia Moll Gamboa i en surto corprès i commogut per la força de les seves paraules i la bellesa -tot i la cruesa- de les imatges amb què descriu el final del trajecte, l’absència, l’orfenesa després de la mort de la mare, però també abans… A cop calent no sé com dir-ho, però la seva és una poesia que sento intensament als ossos i als músculs, que ja porto sota la pell i que em requereix a ser, una vegada més, la memòria dels que han oblidat. Com a mostra i invitació a llegir-lo, transcric a sota un dels seus poemes:

PESA LA LLUNA

          llega la noche y carga
          el peso de la luna en nuestros ojos

          José Antonio Arcediano, “Mirador”

Pesa la lluna plena als pits
que rebenten de llet agra,
de llet inútil,
de llet morta
-les filles no poden alimentar les mares.
Pesa la lluna plena a la sang,
ocupant-la,
envaint-la,
enverinant-la,
enfangant-la tota amb coàguls estèrils.
I l’aire a mig camí,
entre els pulmons i el ventre.
Jo sense tu
-com es camina per aquest camí?-,
tu sense jo,
enllà dels ulls que em miren i no em veuen,
enllà de la pell transparent de les mans
que acarono com si no fossin tu.
Pesa la lluna en l’udol estroncat de la lloba
que no he sabut ser avui,
que no sé si sabré ser demà
quan tu no hi siguis
-com es camina aquest camí?
Pesa la lluna que em fa callar avui
amb una mordassa blanca xopa de formol
i em deixa sense versos,
sense escletxes,
sense sang.
Pesa la lluna plena als pits
com em pesa el teu nom a les costelles
totes les nits que prego.

I m’assec a la porta de casa
a esperar que minvi
-que em des-ocupi,
que em des-prengui,
que em des-habiti.

Sònia Moll Gamboa dixit.

 

Ha nevat a prop

Avui fa quatre anys que Ella no hi és. I tot i la bonança d’aquests darrers dies, encara no m’he pogut treure de sobre el fred que ens va recórrer aquell 14 de desembre. Per això aquests versos:

Ha nevat a prop

Ha nevat a prop i en aquest carrer
on vivim, tan despullat, tot es glaça.
És de nit, i un fred d’agulles
em burxa els coixins de la memòria
mentre ressegueixo la teva cal·ligrafia,
el traç de cada paraula a les teves mans,
el fil de tinta blava amb què escrivies.
Ha nevat a prop i sembla, aquesta nit,
que siguin fets de despulles, els records.

[R.G.: El llibre que llegies]