Entrades

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

Automatismes

Acabo d’encetar la lectura d’Un cor intel·ligent d’Alain Finkielkraut. No sé encara com anirà, però d’entrada ja he hagut d’agafar el llapis per marcar alguns paràgrafs i rellegir-los. Us en deixo dues mostres:

La primera és als Prolegòmens del llibre i diu així: Però vet aquí que Déu calla. Pot ser que ens miri, però no respon pas, no surt de la seva reserva, no intervé en els nostres afers. Per més que ens costi de creure, per més que ens empesquem el que sigui per omplir-li l’agenda i convènce’ns del seu activisme, Ell ens abandona a nosaltres mateixos. No és ni directament a Ell ni tampoc a la Història, aquest avatar modern de la teodicea, que podem adreçar la nostra súplica amb alguna esperança de ser escoltats: és a la literatura. Aquesta mediació no és cap garantia; sense ella, tantmateix, la gràcia d’un cor intel·ligent ens seria negada per sempre.

L’altra és al primer paràgraf del capítol sobre La broma de Milan Kundera: L’obra d’art, deia en substància Alain, no és reductible a la categoria del que és útil. Per jutjar-ne el valor, el que cal preguntar-se no és pas per a què serveix, sinó de quin automatisme del pensament ens deslliura.

Des de la lectura de La derrota del pensamiento, i això era l’any 1989, que retorno de tant en tant a en Finkielkraut, perquè més enllà dels acords o els desacords els seus escrits tenen la virtud de sacsejar el pensament per deslliurar-lo de les rutines i els automatismes. No sé que passarà aquesta vegada, però té bona pinta, oi?