Entrades

Alibau, 1925-2012

Els primers anys, a Sant Llorenç, l’escola no era res més que una aula desangelada i freda amb un mestre que tothora descarregava la seva mala bava contra nosaltres. Fora, els carrers eren polsegosos i escrostonats. L’univers era estret i tot era tenyit d’una barreja de pols i cendra. No és estrany, doncs, que en mig d’aquell món on cada dia hi passaven les mateixes coses a les mateixes hores una vegada i una altra i una altra, em cridés l’atenció la figura esvelta i distingida d’un home que no s’assemblava als altres.

Vaig saber que l’anomenaven Salvador i que, a banda d’altres ocupacions, era pintor, però no com els que jo coneixia. Aquell ni vestia granota blanca ni carregava escales, llaunes i brotxes, aquell pintava quadres, conduïa un Mercedes d’un blau ben vistós i duia, de tant en tant, una barca a arreglar al taller de sota de casa. Per un nen de poble que encara no havia vist el mar, tot plegat resultava fascinant.

L’últim any d’escola –per sort el mestre de la mala bava ja no hi era- vaig guanyar-hi un concurs no me’n recordo ben bé de què. El cas, però, és que el premi va ser una caixa de pintures que aquell home que m’encuriosia, en Salvador, em va regalar. Amb les pintures d’aquella caixa vaig fer tot de provatures, i encara que no m’hagi dedicat a pintar, encara la conservo. D’alguna manera, aquella caixa de pintures va ser el bitllet d’un tren que em duria a conèixer moltes coses que ignorava.

Després, ja gran, ens va unir una curiosa amistat i una discreta i sincera estimació pel que cadascú de nosaltres feia, ell amb els pigments, el paper o l’acer i jo amb les paraules. Li he d’agrair la seva lectura atenta, crítica i sempre enriquidora; no era estrany que després d’escoltar un recital meu em fes arribar la gravació d’un músic que jo desconeixia per incitar-me a treballar en una direcció nova.

Amb els anys aquella fascinació infantil es convertí en una profunda admiració per l’home i per la seva obra. Com a artista plàstic havia trobat la seva pròpia direcció i havia creat un univers personal alhora que obria nous camins. Potser, després d’anys de treball i investigació, l’exposició Montserrat: Alibau, 2009 resumeix millor que res l’esperit de la seva feina. Seguia, però, treballant i buscant formes i maneres i l’art ha estat el seu motor fins als darrers dies.

Ahir va morir i avui, abans que sigui enterrat al petit cementiri de Sant Llorenç d’Hortons, m’he acomiadat d’ell. Reposava amb la figura encara elegant i l’aspecte de l’home savi i lliure que ha estat. Des d’aquí el meu petit homenatge i l’agraïment constant per tots els colors i matisos que aquella caixa de pintures em va descobrir.

Montserrat: Alibau, 2009

He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses…o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?