Entrades

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.