Entrades

Mosquits

Inoportunes i molt sovint mancades de cortesia, a tota hora rebem trucades i correus brossa d’empreses amb les quals no volem tenir-hi tracte. Però si això és molest, encara resulta més desagradable quan aquests medis els utilitzen persones que atorgant-se unilateralment un rang o una amistat que no reconeixem, no saben discernir entre el temps i l’espai públics i els de la vida privada.

A la natura són diverses les espècies que han desenvolupat la capacitat de viure de l’energia que xuclen a les seves víctimes, no és res de nou. Però entre els éssers humans també hi ha individus que han desenvolupat l’habilitat de parasitar els altres i viure –no sé fins a quin punt se n’adonen- en funció de la molèstia que causen. Actualment, a més, amb les noves tecnologies de la comunicació, aquestes persones tenen armes cada dia més eficaces per trobar escletxes que els permetin escolar-se en la vida dels altres.

La seva actitud la disfressen de confiança unes vegades i de responsabilitat unes altres, i mentrestant practiquen una mena d’invasió gens subtil que consisteix a fer-se presents permanentment en el dia a dia de les seves víctimes encara que sigui per comunicar nimietats que o bé podrien esperar o fins i tot se’n podria prescindir.  No sé si l’encerto o m’equivoco, però em fa l’efecte que les d’aquests individus són personalitats molt dependents d’allò que els altres en puguem dir i que, aferrades a les seves  petites conquestes, fan el que fan convençudes que transmeten una imatge de triomf o de poder. A ulls de la resta de la gent, però, el que realment estant fent no és altra cosa que buscar una notorietat que els permeti no ser, al seu entendre, oblidades.

Aquestes maneres de fer causen cada dia més enuig, i pel que fa a mi potser és que amb l’edat se m’acusa la misantropia, però amb aquests personatges em passa com amb els mosquits els vespres d’estiu, que si no fos per la coïssor que provoquen les seves picades ni tan sols hi pensaria. I encara que pugui entendre el perquè i el com de les seves actituds invasives, això no treu que quan sento brunzir aquestes persones a prop meu, me’n defensi i me les espolsi com m’espolso els mosquits, tan impertinents ells.

La força de l’intangible

El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mortt’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

[25 d’agost de 2013]

Abandonar les amistats

Mentre llegia a La Vanguardia un article sobre la conveniència o no d’abandonar els llibres sense acabar-los de llegir, m’ha vingut al cap una estranya pregunta: I les amistats, s’han de mantenir a qualsevol preu o és millor, a vegades, deixar-les córrer?

Això de ser amics és estrany perquè aparentment no ho tries i sí que pots triar, en canvi, no ser-ho. Normalment fugim d’aquelles persones que ens resulten, per la raó que sigui, repulsives i en canvi ens acostem a les que ens fascinen. Però probablement la fascinació no sigui el millor fonament per a l’amistat, perquè la fascinació es dilueix al mateix ritme que ho fa la imatge que ens hem creat i cregut d’algú.

L’experiència em diu, a més, que sovint la fascinació m’ha acostat a persones per a les quals l’amistat comportava haver de reflectir una determinada imatge o, fins i tot, haver-se de posicionar ideològicament. Les tres vegades que això m’ha passat, he arribat a la conclusió que m’era més feixuc l’esforç de mantenir una amistat amb peatges que no pas buscar altres vies que em permetessin fer camí sense el llast de no poder pensar i sentir sense haver d’obeir cap mena de directriu.

Per sort meva, també he viscut i visc amistats en les quals no hi ha judicis i la discrepància hi és benvinguda, amistats que no pressuposen ni una manera de pensar ni una manera de fer, que no es basen en cap afinitat ideològica ni en cap interès comú que no sigui una estimació que no obeeix a cap mena d’explicació.

Ara, a tocar de la cinquantena sento que el que de debò compta té més a veure amb compartir les hores amb la gent que t’estima sense condicions que no pas haver de sacrificar el goig de viure per ser fidels a una relació que ens escapça la capacitat de sentir sense mesura i de pensar sense límits. Per tant, em sembla que amb les relacions que et llasten s’ha de fer com amb els llibres que t’avorreixen, deixar-los enrere i fer via.

Però això que sembla tan senzill sobre el paper, no ho és tant en la vida de debò. Els éssers humans tenim el mal costum d’ordir teles d’aranya per controlar els sentiments i els fets de tots aquells que es mouen al nostre voltant i, pitjor encara, ens creiem investits de prou autoritat per jutjar-los. Ni aquesta no és per a mi la millor manera de ser amics ni ningú no té el dret de fer-nos viure contra allò que pensem o sentim. I a aquestes alçades del partit, si d’alguna cosa no vull haver-me de penedir és de no haver viscut la meva pròpia vida.

PS: Hi haurà qui digui que aquesta postura meva és egoista. Potser sí, però qui ho diu que un cert egoisme no sigui convenient per sobreviure als designis aliens?

L’amistat

Quan passem moltes hores plegats amb altres persones, els sentiments es posen a prova i es poden aguditzar de tal manera que es facin prou sòlids com per influir en les nostres vides. Si bé algunes vegades són les desavinences que prenen cos i es tornen gairebé irresolubles, per fortuna per a mi aquests darrers dies ha estat l’amistat i l’estimació cap als meus companys i companyes de viatge el que ha crescut. Hem hagut de compartir moltes hores de feina i també alguna estona de nervis, però sovint també hem pogut gaudir de llargues estones de bona conversa i de bona companyia mentre érem lluny de casa.

Durant el vol de tornada, mentre em preguntava quins deuen ser els mecanismes que fan que flueixi i es treni o no l’amistat entre persones ben diferents les unes de les altres, em venien al cap algunes idees que havia llegit, feia només unes setmanes, del llibre L’amistat de Francesc Torralba. Avui, ja a casa, rememorant les vivències dels darrers dies i per celebrar l’amistat de les persones que m’han acompanyat al mateix temps que la d’aquelles que sé, des de fa molts anys, que incondicionalment sempre m’esperen, transcric aquest fragment del llibre que abans he citat i que diu:

[…]En la recíproca donació, els amics intercanvien els seus pensaments, les seves voluntats i afectes, que pertanyen a la pròpia intimitat personal i són els seus millors béns propis. L’amor de donació respecta i exigeix la llibertat personal. Només els que volen posseir estan buits i volen estar plens. L’ideal d’aquestes persones és absorbir els altres éssers per la seva interioritat. Però el que està ple de vida interior, de pensaments i de records, de sentiments i de vivències, desitja donar-los, gratuïtament, a l’amic.

L’amor d’amistat és mútua complaença. És com un impuls recíproc de donació de bé. Es dóna sense intenció de retribució, com una entrega gratuïta. Ho donem a l’amic perquè volem compartir aquell bé propi amb ell. En definitiva, l’amor d’amistat és, realment, unió i impuls de donació; força que, a la vegada, col·loca la persona estimada en l’interior de la persona de l’amic i el condueix a sortir fora de si mateixa.

Fer el bé a l’amic no tan sols genera fruïció i goig a qui el rep, sinó també a qui el fa com amic. El bé de l’amic no tan sols s’aconsegueix fent-lo gaudir proporcionant-li plaer i goig, sinó contribuint a la seva pròpia perfecció personal. Moltes amistats es trenquen perquè un amic projecta en l’altre unes expectatives de bé i de felicitat que no són les que l’amic realment vol. Fer el bé a l’amic no és imposar-li la pròpia idea de bé, ni convertir-lo en un titella dels propis plans de vida. Fer el bé a l’amic és desitjar que l’amic sigui ell mateix, que tingui la seva pròpia vocació i el seu propi projecte de vida; per això el respecte no és solament una exigència de llibertat, sinó d’autenticitat de les relacions humanes.

En l’amistat, el jo està disposat a hostatjar i a rebre en la casa més íntima del seu ésser el tu. Rebre l’altre en la pròpia casa sempre és arriscat, perquè només tenim una casa i ens cal tenir la seguretat que la conservarà com està, que serà discret i no dirà a ningú el que ha vist dins. Hi ha molt del jo en el tu de l’amic i molt del tu en el propi jo.

El jo mai no és una càpsula hermètica separada dels altres. És una construcció històrica, una elaboració temporal i el tu de l’amic hi queda incrustat, no com el liquen a la roca, sinó que acaba formant part de l’ésser íntim. Un amic és present, encara que estigui molt lluny, perquè és part de l’ésser. Oblidar-lo seria com oblidar part del propi jo.

L’amistat deixa petjada, cala a fons en l’ànima i això no ha d’incomodar ningú, ni s’ha de pretendre ésser impermeable a la influència dels altres. Al capdavall, la identitat personal es construeix en una trena de trobades, de lectures i d’experiències vitals que van afaiçonant la persona tal com és. Som la petjada dels altres i també deixem petja en els nostres semblants. L’ésser humà, vulgui o no, és un ésser que deixa rastre.

Disposar d’un vincle com l’amistat és, certament, un immens bé, un do que no es pot comparar amb res. Els amics són per a Ciceró “el parament més adequat i més bonic de la vida”, en contraposició als qui posen el seu afany en la possessió de cavalls, vestits bonics, vasos preciosos. I arriba a dir que “una vida sense l’amor i la benvolença d’altri perd tot el seu encís”.

Saber que es pot comptar amb algú en la nit més obscura, en l’infern més inhòspit, és un bé que solament pot valorar la persona que s’ha trobat en la nit més fosca de totes i s’ha trobat vertaderament sola, immensament sola, sense ningú més que ella i les seves cabòries. L’amistat és, en aquest sentit, l’antídot de la desesperació. […]

Francesc Torralba dixit i jo, des de la meva experiència, ho refermo.