Entrades

Estrip

Les fogueres del matí, ensopides i indecises. Les fumeroles a la vora del camí. Les canyes que s’ajeuen sobre l’aigua. Les despulles dels salzes i el riu com un vidre bast. Les pedres tan mal amuntegades com els dies. La carena de la muntanya que marca els límits de l’aquí. El pes del cel. Els colors massa esmolats de tant de fred com fa. Aquest fred com de granit que ens llasta. Aquest fred que com s’estripa una camisa molt portada, avui ens estripa l’ànima.

Aula

La tarda enredada a les branques del lledoner. El vent als xiprers del pati. El blau rar de la finestra i el cel i els núvols del cel. Les taules ben arrenglerades i les cadires. La flaquesa del sol a les rajoles. La subtil reverberació del tic-tac del rellotge. La traça adolescent de les ànimes, encara en suspens en l’aire de l’aula. L’eco de les sangs i la paraula, tremolosa de tanta absència. Una quietud freda, com de vidre. La mirada en el buit. El vertigen de l’endemà.

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

L’última tarda

Es fa fosc i aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus passar té l’aparença de ser l’última.  Abans no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.