Entrades

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

L’última tarda

Es fa fosc i aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus passar té l’aparença de ser l’última.  Abans no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.