Entrades

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

L’última tarda

Es fa fosc i aquesta hora estranya del capvespre que t’evoca el brunzir d’un fluorescent solitari, t’enteranyina l’ànima. El dia es buida i aquesta tarda que veus passar té l’aparença de ser l’última.  Abans no s’acabi, però, la regires tota una vegada més i trobes, encara, unes mans a les mans i la traça viva de les mirades, la força d’uns braços i la mossegada d’una boca als llavis. Es fa fosc. Tot es precipita finalment en la nit, i potser aquesta tarda que miraves sigui l’última, però és dins teu.