Entrades

Poetes a la Bassa Gran 2020: Anna Gas Serra

Va ser a la Festa de la Poesia de Sitges que vaig tenir notícia per primera vegada de l’Anna Gas Serra, ella participava al recital que tres poetes joves ens oferien a aquells que el juliol del 2018 hi érem com a poetes convidats. Recordo que li vaig demanar la seva adreça de correu pensant, ja, que algun dia la convidaria al POETES A LA BASSA GRAN. I aquest dia ha arribat, perquè el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit serà amb nosaltres al Pàmpol on, juntament amb en Josep Checa i la Marta Pérez Sierra, ens recitarà alguns del seus poemes.

L’Anna Gas (Barcelona, 1996) ha publicat un parell de llibres. Amb Crossa d’aigua va obtenir el 18è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors i amb Llengua d’àntrax va guanyar el Premi Josep M. Llompart dins els prestigiosos Premis Cavall Verd. Escoltar-la primer i llegir-la després va ser per a mi un descobriment important que va fer que em desfés d’alguns prejudicis pel que fa a l’obra de poetes tan joves. I és que llegir els seus versos fa que m’oblidi de l’edat i m’enfronti a la poesia d’algú que té la força i la maduresa que calen per ser capaç d’indagar pels racons més cantelluts de l’ésser humà.

Esteu tots convidats a aquest esplèndid recital que se’ns presenta per la nit del divendres 24 de juliol. I per anar fent boca us deixo un poema de l’Anna Gas:

acostat a la vora d’aquest
cos foradat i vetlla, de lluny,
els fluids que l’amortallen.
vine i espia com em plou
a través de la migranya un
desesperat plor moribund
que ni el patetisme cristal·litzat
sota els repels oculta.
recorda’,, si t’ho permet
la infàmia que arrossegues
entre les cames, el deure
d’atendre la vida.
però t’he vist un xiprer al fons dels ulls
i sé que tens la sang de pedra.
la mort m’espera al llit:
abandona-m’hi.

[Anna Gas Serra: Llengua d’àntrax. Edic. del Buc, 2019]

 

 

Poetes a la Bassa Gran 2020: Josep Checa

Recordo exactament el moment en el qual vaig conèixer el poeta Josep Checa, va ser fa un parell d’anys a la recepció de l’hotel Borgia de Gandia. Anàvem camí de Beniarjó perquè el seu llibre Pell d’ànima havia obtingut el Premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Abans d’això en sabia poca cosa, només que també havia obtingut el Premi Vila de Martorell el 2014 amb L’enteniment de les bèsties.

Checa va néixer a Caldes de Montbui el 1962 i tot i que viu un pèl apartat dels cenacles literaris ha publicat, fins ara, una dotzena de llibres de poesia. Intueixo que el seu món és a la natura i això es reflecteix extraordinàriament en la riquesa del vocabulari que empra per referir-se a les coses de la terra, a les plantes i els animals que hi viuen. L’ús i la riquesa del vocabulari em van atrapar quan el vaig llegir per primera vegada; de seguida, però, em vaig adonar que això només era l’esquer que em duria a una poesia d’una intensitat i d’una força extraordinàries. La seva és una poesia vívida que si bé parteix sovint de fets o coses aparentment comuns, ens fa entendre que és en els fets senzills i quotidians on podem arrelar i ser.

Tenim la sort que el proper divendres 24 de juliol a les 10 de la nit, en Josep Checa serà al POETES A LA BASSA GRAN (enguany es farà al Pàmpol) al costat de l’Anna Gas i la Marta Pérez Sierra per recitar-nos alguns dels seus poemes. Estem segurs que serà un recital ben especial i us hi convidem. De moment, però, us deixo un poema de mostra:

CIGONYES DINS UN CAMP NEVAT

Des de la finestra de la cuina les pots veure:
les cigonyes et despullen l’ànima.
Amb el coll encongit, reposen a peu coix
sobre el pam de neu que va caure anit.
No les has vist arribar, solemnes,
a contravent del nord, sempre de pas.
Són com els trossos que has anat perdent
de tot allò per què t’has jugat la vida
i que ara et miren, equidistants de tu i de l’oblit.
De tard en tard, enyores els dies que no has viscut,
les coses que no has posseït i que et semblava haver.
La rufagada enterboleix l’ossada dels pollancres
i els cossos lleugers dels estilitzats ocells,
les seves parpelles i els teus ulls.
Si t’agradés el vi, bé prou que en veuries.

[Josep Checa: Pell d’ànima. Ed. 3i4, 2018]

D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran

No sabíem si sí o si no, però finalment hem d’anunciar que aquest juliol es farà el recital D’Hortons 2020 / Poetes a la Bassa Gran. Com a conseqüència de tot el que estem vivint els darrers mesos, aquesta tercera edició serà peculiar ja que hem hagut de buscar un nou emplaçament. Les dimensions de la font de la Bassa Gran no ens permeten mantenir les mesures de distanciament que es recomanen des del Departament de Salut, però per sort hem trobat un altre indret que també ens permetrà gaudir de la nit i de la poesia a l’aire lliure. És per això que enguany el recital canvia d’escenari i es farà al lloc que al·ludint a l’escultura de 8 metres d’acer que l’escultor Juanjo Novella hi va fer, es coneix popularment com El Pàmpol.

El recital es farà el divendres 24 de juliol a les 10 de la nit i els poetes que enguany ens oferiran la seva obra són en Josep Checa, l’Anna Gas i la Marta Pérez i Sierra. Com sempre, al final del recital podreu parlar amb ells i comentar tot allò que cregueu convenient tot fent una copa de vi o de cava. I podreu, també, aprofitar per adquirir algun dels seus llibres i que us els signin.

A tothom que ja hi ha vingut els anys anteriors (1 i 2) no cal que us fem massa propaganda perquè ja sabeu que és un acte que ens permet acostar-nos a la poesia d’una manera molt agradable. Als qui encara mai no heu assistit al Poetes a la Bassa Gran, tant si sou de Sant Llorenç com si sou de fora, us animem a venir perquè els poetes que hi hem convidat paguen molt la pena, perquè passareu un vespre de juliol que recordareu i perquè, tot i que sigui temps de Covid, no ens prenguin la poesia.

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

Festa de la Poesia a Sitges: avui en fa un mes i encara…

Quan vam trobar-nos, avui fa tot just un mes, al Portal de Santa Madrona no ens imaginàvem pas la magnitud de tot el que havíem de viure concentrat en tres dies a Sitges. Puntuals ens vam anar trobant el Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, el Quico Pi de la Serra, la Isabel Ortega i jo. La Maria Cabrera no va poder venir, però sí que ho va fer la Laura López Granell que s’encarregaria de llegir els seus poemes.

Ens recollí la Cèlia Sànchez-Mústich i vam enfilar la carretera camí de Sitges, allà ens esperava el Joan Duran i Ferrer. Bé, no només el Joan, perquè a la plaça d’Eduard Maristany s’hi aplegava una munió de gent que ja ens va sorprendre: representants municipals, nens amb cartells de benvinguda, homes i dones vestits d’època (enguany en feia cent de la mítica Festa de la Poesia de 1918), i una banda de música que ens acompanyà per tot el recorregut que vam fer.  I allà ja ens vam adonar que el que començàvem a viure depassava el que ens podíem haver imaginat: ens aturaven perquè des d’alguns balcons se’ns donava la benvinguda a Sitges o se’ns recitaven poemes i se’ns llançaven clavells. L’emoció, però, es va disparar quan en arribar a una cantonada ens vam trobar amb una placa que donava el nom de la Isabel Ortega a un carrer. Ella, en companyia de l’alcalde i d’una colla de pubilles i hereus vestits per a l’ocasió, va tallar la cinta i el va inaugurar. I després d’ella tots i cada un dels poetes convidats vam tenir el nostre carrer. Aquest ja em va semblar un detall que donava la mida del respecte i l’estimació de Sitges per la poesia i els poetes, però n’hi hauria més i més. Acabàvem d’entrar en una espiral d’emocions que no s’aturaria ni un moment.

A final de la rebuda vam arribar a l’Ajuntament, on la Vinyet Panyella ens va entregar el llibre de la Festa. I encara l’actuació d’un cor i una copa de cava… I havent sopat, tornem-hi! Al Racó de la Calma, ens van oferir l’actuació de Blooming Duo i les poetes Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno ens van dedicar els seus poemes. I arribà el dissabte: va haver qui se’n va anar a navegar una estona o a nedar o a fer-se un massatge. En Josep-Ramon i jo havíem triat poder visitar el Museu del Cau Ferrat i ho vam fer en companyia de la Vinyet Panyella que ens va explicar meravellosament tots i cadascun dels elements del Museu, també la magnífica exposició de l’escultor Gustau Violet que ara hi ha.

De pressa sortim cap a la Biblioteca Santiago Rusiñol, sort que és a prop del Museu!, perquè ens hi esperen per inaugurar la mostra de Llibres d’Artista basats en el Versfusió, un poema composat per la Cèlia i el Joan a partir de títols dels set poetes convidats a la Festa de la Poesia. Vam poder veure els magnífics llibres que diferents artistes sitgetans havien fet a partir dels versos, uns llibres on la poesia es fusiona amb les arts visuals emprant diverses tècniques pictòriques. Realment, es tracta d’obres d’art impressionants que més d’un col·leccionista cobejaria.

I vermut i xaranga i fotografies i cap al Retiro que hem de dinar. I allà ens hi trobem tot de taules parades per dinar, personalitzades amb detalls significatius per a cada poeta. A la meva no hi podien faltar les vinyes! Comparteixo taula amb la Rosa Tubau, regidora de Cultura, amb l’Antoni Sella de l’Eco de Sitges que enfilat a la cadira va dedicar-me un brindis enginyós i divertit, amb la Maria Antònia Plana, amb la Núria Amigó i el seu marit i amb més persones molt amables amb les quals m’he de disculpar perquè sóc incapaç de recordar tants noms. Entre plat i plat hi va haver brindis i cants i bromes i actuacions i alegria desbordada:“Liviamo, liviamo ne’lieti calici…”

A la tarda, al Saló d’Or del Palau de Maricel, sorpresa majúscula. Ens hi esperaven els magnífics actors, ballarins, cantants i músics de La Tija per mostrar-nos com ens havien capturat l’ànima. I ben bé que ens les van capturar com va quedar demostrat en la fantasia que van representar a partir d’elements tant simbòlics com vitals de cadascú de nosaltres. Va ser absolutament impressionant. Però per si encara no ens tenien prou estovats, encara n’hi va haver més: després de la representació, els nens de l’Escola Pia i els de l’Escola Esteve Barrachina van fer un regal molt especial a cada poeta. A mi, concretament, em van regalar les creacions plàstiques que havien fet a partir de dos poemes meus: Ha plogut… i Naufragi. De la mateixa manera que em sembla molt especial la feina dels autors dels Llibres d’Artista, m’ho sembla la feina i la sensibilitat d’aquests nens i nenes i les seves o els seus mestres.

Fins llavors no havíem fet res més que deixar-nos estimar pels sitgetans, però al vespre va tocar treballar una mica. Després de sopar i compartir neguits i desitjos amb la Odile Arqué, arribàvem al recital de cloenda. Abans de recitar érem presentats per gent del públic, tot just llavors vaig entendre la sorpresa de trobar-me aquella nit en Jordi Solà Coll als Jardins del Retiro (gràcies Jordi!), i més amigues i amics que hi van fer cap sense que jo ho sabés. Vam recitar els nostres poemes, però entre poeta i poeta en Mazoni ens va dedicar una de les nostres cançons preferides a cada un dels poetes. A mi em va tocar llegir l’últim i la cançó triada hi esqueia del tot per tancar i deixar anar tantes emocions contingudes: I will survive.

El matí de diumenge encara quedava recórrer els aparadors poètics que diversos artistes ens havien dedicat. La Cristina López Igea es va cuidar de fer el meu a partir del poema Cicatriu de llum: un camp de roselles sota un estol de petons voladors a la Merceria Requena. Com em va agradar la interpretació plàstica que va fer la Cristina del poema! Bé, és que hi penso i no hi ha res que no em vagi agradar.

Finalment ens vam acomiadar tot fent el vermut a ca la Rosa Andreu. Una cervesa ben fresqueta i fotografies i petons i abraçades i preguntar-nos com ho faríem per tornar a tocar de peus a terra. Perquè el Joan i la Cèlia i tots els seus còmplices sitgetans, que en són molts, van aconseguir que visquéssim durant tres dies enfilats dalt d’un núvol, que ens sentíssim estimats i que la poesia fos el centre de l’univers. Allà vaig entendre perquè els amics valencians, el Joan, la Teresa i la Maria Josep, van exclamar: Ves-hi, sobretot, ves-hi!  Ells, que ja hi havien estat, sabien prou bé que la Festa de la Poesia és un bany de felicitat. I tant és així, que ara que ja ha passat un mes i em torno a mirar les fotografies (gràcies Carles Arola!) del que m’adono una vegada i una altra és de la meva cara de felicitat. Si abans d’anar-hi m’ho haguessin explicat, m’hauria semblat una exageració. I no ho és, perquè puc dir que em vau fer feliç i que cada cop que hi penso les emocions que recupero se’m tornen un immens somriure. Avui en fa un mes i encara no he tornat del tot de Sitges, com si una part de mi s’hi hagués quedat per sempre…

Josep, Samantha, Josep-Ramon, Isabel, Quico i Laura, una abraçada! També per tu, SuperFlorenci! Petons, Joan! Petons, Cèlia! I llarga vida a la Festa de la Poesia a Sitges!