Entrades

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Al polígon

Quan van escoltar aquella cançó de l’Anna, aquella dels petons entre camions, es van regalar un somriure còmplice. El seu no era ple de camions com el de la cançó, però com el dibuix d’una urbs sense domesticar, el d’ells també era un lloc fora de tot, un lloc on podien no ser qui semblaven. I gairebé sense adonar-se’n, s’havien acostumat a fugir de les seves vides per recórrer pausadament aquells carrers que els esbarzers miraven de reconquerir, aquell tros de ciutat buida on no hi havia res, ni preguntes ni respostes, només dia o nit.

S’asseien al costat de la via que vorejava el polígon i es deixaven acaronar pel pas de la tarda mentre observaven la traça que deixaven els trens que passaven, a tota velocitat, llançats cap a un infinit imaginari. Durant aquelles estones de quietud havien après a buidar-se de noses i a ser present. La resta era, com les línies que aquell polígon projectava en l’aire, només l’esbós d’un futur incert.

El seu polígon -segur que tampoc el de la cançó- no era un lloc gens acollidor, però estranyament hi tornaven. Era un desert fet de parcel·les ermes i llums àrides, però va ser allà que s’havien adonat que tot i que el món fos un lloc desangelat com aquell, podien comptar amb la companyia que es feien. Per això, la primera vegada que van sentir aquella cançó van somriure amb una amplitud que només ells entenien: més enllà de cap convenció, tenir-se l’un a l’altre era el secret que els empenyia.

Més presentacions de ‘El llibre que llegies’

Estem molt contents de les tres presentacions que ja se n’han fet i de tenir-ne més per fer. Aquests dies que tinc l’oportunitat de poder oferir el meu llibre als lectors, aprofito també per parlar amb ells i escoltar les seves impressions. Acostumats com estem a la virtualitat, recuperar el contacte cara a cara és tot un luxe que cal aprofitar.Seguint la roda de presentacions, aquesta setmana n’hi haurà de noves. D’entrada, el dimecres 6 de juny a les 10 del matí seré a Ràdio Martorell per parlar del llibre, i a la tarda anirem cap a Igualada. Allà, a les 8 de la tarda a la llibreria Aqualata, hi farem una presentació conjunta de Vetlla de Jordi Llavina i del meu El llibre que llegies. Com ja hem fet altres vegades, cadascú parlarà del llibre de l’altre i en llegirem alguns fragments. I divendres 8 de juny, també a les 8 de la tarda a l’Espai Muxart de Martorell, en Ferran Balanza parlarà de El llibre que llegies i jo, després, en llegiré  alguns poemes.Estic satisfet perquè aquests actes són especialment emotius i és d’agrair trobar-se, com fins ara m’ha passat, amb bona gent  que s’acosta a les presentacions ja sigui per comentar que els ha semblat el llibre o amb la curiositat de descobrir-lo. A tots ells, moltes gràcies! I que giri la roda…

Tan de veritat com les coses que…

Amb l’Anna Roig fa molts anys que ens coneixem. Vam tenir la sort de coincidir a les aules -com se n’aprèn dels alumnes- i després ens vam perdre de vista fins que un vespre d’estiu la vaig sentir cantar als jardins de l’Enrajolada.

Quin descobriment; aquella nena més aviat tímida que jo havia conegut, era ara una dona valenta que feia el que volia fer. Plantant cara a les dificultats i prescindint de modes, s’havia posat a cantar el que li agradava i com li agradava, amb un estil ben personal. I a més, ho feia -i ho fa- molt bé, amb tècnica i coneixement de l’ofici i, sobretot, amb idees i amor per la feina ben feta.

Per tot plegat i per l’orgull -no l’amagaré pas- d’haver estat un dels seus mestres, em fa il·lusió trobar-nos demà per parlar de la paraula, dita i escrita, i de la força que té.

Això serà demà dijous, 19 d’abril, a 2/4 de 9 del vespre a la Biblioteca Francesc Pujols de Martorell. Si voleu venir, trobareu la porta ben oberta.

[18 d’abril de 2012]

Encara ‘Corro sota la pluja’

Ho havia d’haver penjat ahir, però no vaig ser-hi a temps, i avui la pluja no para de fer-me memòria que ja he rebut el nou videoclip que l’Anna Roig i L’ombre de ton chien han fet de la seva cançó Corro sota la pluja. D’aquesta cançó ja en vaig parlar el setembre passat, poc abans que l’Anna i els chiens guanyessin amb ella el Premi Cerverí 2009.
Des del primer moment que vaig escoltar Corro sota la pluja, que aquesta cançó em té encantat. No em pregunteu la raó perquè no la sé pas, però escoltar-la m’omple d’aquesta singular alegria que transmet l’Anna Roig quan canta, com la que sentia quan era petit  i corria -encara ara ho faig- sota la pluja sense paraigües. Escolteu-la i ja em direu que us sembla. I si en teniu ocasió (al seu myspace podeu consultar les actuacions), aneu-los a sentir en directe, perquè cara a cara amb el públic aconsegueixen transmetre una sensació de calidesa i de felicitat molt d’agrair en mig de l’aspror que ens envolta.

Corro sota la pluja

Del grup Anna Roig i L’ombre de ton chien ja n’he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m’he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s’ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d’Anna Roig i L’ombre… també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n’hi ha més d’una que m’agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M’agrada molt sentir cantar l’Anna -sobretot en directe- i la música d’aquesta colla de bons músics que l’acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=ae7f085

Je t’aime, de l’Anna Roig i L’ombre…

De l’Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió, quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint n’he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada casual o gràcies al seu germà Xavier, que me’n dóna notícies quan passo per casa seva a buscar vi i cava.

I cada vegada que en sé alguna cosa nova, veig com l’Anna i L’ombre de ton chien no paren de créixer en el món de la música sense renunciar al seu caràcter i a la seva personalitat. Fa pocs dies vaig saber que havien rodat un videoclip de presentació del seu projecte musical, és aquest que hi ha sobre el text i que us convido a escoltar. Si en voleu saber més, també els podeu trobar al seu bloc. Apa, bon vespre i bona música!

L’ombre de ton chien

Com passa amb la majoria d’alumnes, quan va acabar l’institut, vaig perdre la pista de l’Anna Roig. Però retrobar-la convertida en una cantant amb una personalitat definida prescindint de modes i que sembla que sap molt bé el que vol cantar, ha estat una descoberta molt agradable per a mi. En algun moment d’aquest curs, algú em va dir que l’Anna venia a cantar. Només vaig poder passar per la sala d’actes el temps de sentir cançó i mitja, però el que vaig tenir temps d’escoltar –i permeteu-me el gal·licisme- ja em va frapar.

Aquest estiu, el 21 de juny al vespre, vaig poder sentir sencera l’actuació de L’ombre de ton chien organitzada per Martorell Viu al pati de l’Enrajolada de Martorell per commemorar el dia de la música i el solstici d’estiu. Va ser molt i molt agradable poder sentir com una cantant jove com l’Anna Roig, acompanyada d’uns músics també joves com el Carles Sanz, el Magí Batalla, el Carles Munts i el Ricard Parera, interpretaven amb tanta delicadesa i sensibilitat no només algunes composicions pròpies, sinó també les cançons de Jacques Brel, Boris Vian, Serge Gainsbourg i Claude Nougaro.

I va ser màgica, no me n’estic de dir-ho, la interpretació de Ne me quitte pas de Jacques Brel. En aquella interpretació hi havia no només sensibilitat, també hi havia la saviesa de qui ha entès el sentit profund de la música, de la poesia, de l’art. Ningú del públic en va quedar indiferent.

Per tant, si en teniu ocasió, no us perdeu l’oportunitat d’escoltar L’ombre de ton chien. Aquest dissabte -28 de juliol- actuen a la Font Cuitora de Capellades a les 10 de la nit i dissabte de la setmana que ve -4 d’agost- a la mateixa hora a la Plaça del Pati de Torà. Us puc garantir, si hi aneu, una estona a prop de la felicitat, atrapar-la ja és cosa de cadascú.