Entrades

Empènyer la vida / Nadal 2021

Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.

La figuera de l’avi

La capçada àmplia i estesa de la figuera
i un aire de terra encara molla i de sol,
la fetor de les figues caigudes, agredolça,
l’aspror dels pàmpols i la llet als braços.

I a tocar de la mà, se t’obre el paradís
mentre esberles una figa amb els dits
i, com un cor de sang encesa i d’agost,
ja et busca els llavis i la boca el desig.

Al cap de l’hort, sota la figuera de l’avi,
mastegues aquesta carn dolça que teixeix,
amb fils de sucre gairebé imperceptibles,
un altre estiu, la resurrecció als paladars.

[RG: La llum més alta, Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2021]

La figuera de l’avi Àngel

De l’avi Àngel ens en queda el record i algunes fotografies on hi apareix sempre amb el posat distingit i elegant que diuen que tenia aquells que el van conèixer més que no pas jo; també ens en queda la casa on vivim i una figuera esplèndida i generosa que cada estiu ens dóna, sense que calgui tenir-ne massa cura, unes figues boníssimes.

Jo no el vaig conèixer gaire perquè quan vaig arribar a aquesta casa ell ja era molt gran, però aquest matí m’he adonat que el tenia més a prop del que em pensava. Després de tallar l’herba del pati, tot i que l’aspror dels pàmpols de la figuera i la llet que fan les figues quan les arrenques de l’arbre m’irriten la pell, m’he decidit a collir-ne.

Sota la capçada de la figuera, l’herba tallada i la terra molla després de les pluges d’ahir es barrejaven amb la fetor agredolça de les figues que massa madures, han caigut de l’arbre i es descomponen a terra. La concentració d’olors que s’hi produïa, la fortor creixent a mida que el sol escalfava més, no només no m’ofenia sinó que l’he reconegut com una de les olors del paradís; el meu i també el de l’avi Àngel. Sí, llavors ha estat que m’he adonat que l’aire destil·lat que jo he respirat avui era el mateix que ja respirava ell sota la figuera que va plantar en un racó del pati.

Cada dia veig la fotografia de l’avi Àngel que tenim penjada al despatx, però curiosament el que més m’hi ha acostat no ha estat la seva imatge. L’olor de les figues massa madures i la humitat de la terra m’han acostat a ell molt més que cap altra cosa, i ara, mentre en menjo i paladejo el gust dolcíssim, no puc parar de pensar que és l’avi que des de més enllà de la mort ens les porta cada final d’estiu perquè ens alimentin i perquè quan ens esclati a la boca aquest gust barrejat de plaer i de memòria, sentim el fil que de forma gairebé imperceptible uneix els seus dies amb els nostres.