Entrades

9N: Votaré amb els avis…

Les primeres vegades que l’avi Manuel va viatjar a Barcelona, ho va fer per treballar a les obres de la línia 1 del Metro i a les de l’Exposició Universal de 1929. No tenia permís ni per viatjar a Barcelona ni per treballar-hi, però empès per la misèria que el tenallava a Lorca ho feia. A l’obra la força dels braços era prou benvinguda perquè ningú no preguntés i després, en acabar la jornada laboral, s’amagava de la guàrdia civil a la petita Múrcia de l’Hospitalet amb molts altres murcians que com ell fugien de la gana.

Més tard, a mitjans dels anys 50 del segle XX, la pobresa va empènyer l’avi a tornar a Catalunya. Primer ho va fer amb els fills grans, després va anar a buscar les filles que van entrar a servir i finalment van arribar la iaia i el fill petit. Cap d’ells no sabia dir ni una paraula en català, i a Sant Llorenç d’Hortons, on es van instal·lar, ben poca gent parlava el castellà. Però el fet que fossin dels primers immigrants que hi arribaven els obligà a fer una immersió que juntament amb el fet que amb els hortonencs hi compartien les maneres de fer del món rural, va propiciar que ben aviat els avis comencessin a entendre poc o molt el català i que els fills adoptessin la llengua catalana fins i tot per a parlar entre ells.

No vaig tenir ocasió de parlar de tot això amb l’avi perquè quan va morir jo encara era petit. En canvi sí que en vaig parlar amb la iaia que tot i ser una dona molt senzilla i humil sempre va tenir molt clares algunes coses. Poc s’ho devia pensar ella que quan m’explicava qui era, d’on venia i perquè s’havien quedat a Catalunya estava posant les bases de la meva consciència política i social. De les converses amb ella me’n queden records que no vull esborrar i que transmeto també al meu fill, vull que mai no oblidem que va haver-hi un temps que la nostra va ser una família pobra i analfabeta i que el señorito no només n’abusava d’aquesta situació, sinó que humiliava els avis dia sí i dia també.

Probablement aquesta sigui una de les raons per les quals la iaia es va voler assegurar que mai no tornaria ni viva ni morta al lloc d’on havien marxat buscant una vida millor. I va ser també per això que es va malvendre un tros de terra erma que havia heretat a Lorca, no hi volia tenir cap vincle perquè com ella va dir-me una vegada: yo no soy de allí, yo soy de donde comen mis hijos.

I va ser a Catalunya on els avis van poder alimentar els fills com Déu mana. Però encara diré més: poder treballar, menjar i que tot i ser pobra no se sentís humiliada –sempre m’explicava com l’havia sorprès que aquí li diguessin senyora Ana- va servir perquè es comencés a sentir una dona amb dignitat. Amb una dignitat i un orgull pel que havien aconseguit que van fer que demanés ser enterrada al poble que l’havia acollit. Per ella, que l’enterressin a Sant Llorenç va ser d’alguna manera arrelar-s’hi i formar-ne part sempre més, donar les gràcies a aquest país on no hi havia señoritos que se’n riguessin i on podies demostrar que eres tan bo com qualsevol altre.

Per això i perquè ells també s’hi van deixar la suor i el patiment per aixecar Catalunya, perquè em van ensenyar que és pels fills per qui hem de construir el futur i perquè no me’n vull oblidar de qui hem estat abans de ser qui ara som, el 9 de novembre de 2014 tornaré a votar pensant en ells, l’avi Manuel i la iaia Ana.

Keep calm and speak catalan

Tot i que ja havia treballat en la construcció de la línia 1 del metro de Barcelona, va ser durant la dècada dels 50 del segle passat que l’avi Manuel es va decidir del tot a marxar de Lorca i emigrar definitivament a Catalunya. Darrera seu van arribar el fill gran i després la iaia Ana i la resta de fills. El gran va marxar aviat cap a França, però la resta, entre ells la meva mare, es van instal·lar a Cal Francisquet, on hi van trobar feina i casa.

El cas del pare va ser diferent. El primer de la seva família que va arribar a Sant Llorenç d’Hortons va ser ell; hi havia vingut a veremar i una cop aquí va decidir que no se’n tornava pas a Sant Vicente, a l’Alt Millars. Va fer de mosso, primer a Cal Francisquet i a Cal Mus, també a Can Castany i després a Can Prats. Al cap d’un temps de ser a Catalunya va portar un dels seus germans i més tardl’abuela María i les germanes.

Uns i altres tenien en comú que deixaven enrere la gana, els ermots i el menyspreu. Me’n recordo, encara, de la iaia Ana que veient Los santos inocentes em justificava les seves llàgrimes dient-me porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… I tingueren en comú, també, que allà on van anar a parar es parlava una llengua que fins aleshores desconeixien i que si se’n volien sortir l’havien d’aprendre. I ho feren, amb naturalitat i -sentint-los parlar d’aquella època-  penso que també amb la voluntat d’arrelar-se en aquell poble on la iaia Ana no se’n sabia avenir que a les botigues es dirigissin a ella com a “Senyora Ana”. Mai ningú abans li havia dit senyora, i venint d’on venia se sorprenia agradablement que algú la tractés amb respecte. No és gens estrany, doncs, que quan li preguntaven d’on era, mai no digués quin era el seu origen, sinó que responia Yo soy de donde comen mis hijos…, gairebé com si fes una primera formulació d’aquella definició de català que encunyà més tard el president Pujol.

Tot i que l’entenien prou bé, ni l’abuela ni els avis mai no van parlar català. Un altre cas, però, és el dels germans d’una i altra banda. Tot i que els havien criat en castellà i aquesta havia estat la llengua en què s’havien relacionat fins que van emigrar, després d’arribar a Catalunya només la feien servir per dirigir-se als pares, mentre que entre ells van adoptar el català amb una normalitat tan gran que jo mai no he sentit que parlessin en castellà entre ells.

Sóc conscient que és un fet inusual i per això m’he preguntat moltes vegades com devien anar les coses perquè tot plegat passés com ho explico. D’una banda, estic segur que el fet de ser dels primers emigrants que van arribar a Sant Llorenç després de la guerra civil va influir molt en què els meus pares i tiets aprenguessin ràpidament el català, ja que com a molts altres pobles de pagès el castellà era només una llengua administrativa i la gent seguia fent servir el català. Això no explica, però, que adoptessin una nova llengua per relacionar-se entre ells, si no és que inconscientment era una manera de deixar enrere la tristesa de les respectives infàncies i, també, la manifestació més ferma de voler arrelar en un nou món que els permetria sortir de la misèria.

A la meva família, doncs, el català no es parla per casualitat, sinó que aquesta és una llengua triada per aquells joves que als anys 50 del segle XX buscaven no només una vida millor i més digna a Catalunya, sinó també pertànyer a un poble que se’ls estimés. I pel que sembla, una de les claus per aconseguir-ho va ser parlar sense complexos la llengua del lloc, la llengua -ara materna- dels meus cosins, del meu germà i meva i dels fills de tots plegats. No entenc, per tant, qui és ningú per voler-nos ara arrabassar el dret de viure com els pares ens van ensenyar. O sí que ho entenc i no m’agrada gens ni mica l’explicació, per això cada dia que passa estic més i més convençut que sense perdre ni el convenciment ni la calma hem de seguir parlant en català amb tanta normalitat com ho van començar a fer els pares. I també estic convençut que de la mala gent que encara creu que ens pot dictar la vida i els sentiments, com més lluny millor!

[12 de desembre de 2012]

El perquè de tot

Que el món no és amable ja ens ho deien. Ara, però, ho sabem del cert i hem après, a més, que els finals són gairebé sempre tristos. Els avis envelleixen sense remei i la malaltia s’acarnissa amb algun d’ells amb la cruesa de la veritat. Voldríem que viure fos més fàcil, però sembla que tots plegats estiguem condemnats a no estalviar-nos el patiment.

Però és Sant Miquel i a l’altre plat de la balança em miro el Martí, que avui en fa 18 i es projecta cap al futur empès per una força irrefrenable. Poc ho sap ell que aquesta energia que irradia també m’alimenta a mi i que ha estat ell que m’ha fet entendre que tot i els mals finals la vida és plena de bellesa. És per això que quan m’atrapa la debilitat, escolto el seu alè i sense que se n’adoni respirem compassadament. Entenc, llavors, el perquè de tot plegat i em sento, com ara, content i satisfet.