Entrades

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

La força de l’intangible

El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mortt’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

[25 d’agost de 2013]

El perquè de tot

Que el món no és amable ja ens ho deien. Ara, però, ho sabem del cert i hem après, a més, que els finals són gairebé sempre tristos. Els avis envelleixen sense remei i la malaltia s’acarnissa amb algun d’ells amb la cruesa de la veritat. Voldríem que viure fos més fàcil, però sembla que tots plegats estiguem condemnats a no estalviar-nos el patiment.

Però és Sant Miquel i a l’altre plat de la balança em miro el Martí, que avui en fa 18 i es projecta cap al futur empès per una força irrefrenable. Poc ho sap ell que aquesta energia que irradia també m’alimenta a mi i que ha estat ell que m’ha fet entendre que tot i els mals finals la vida és plena de bellesa. És per això que quan m’atrapa la debilitat, escolto el seu alè i sense que se n’adoni respirem compassadament. Entenc, llavors, el perquè de tot plegat i em sento, com ara, content i satisfet.

Bellesa secreta

Quan la setmana passada vaig penjar l’apunt titulat Misèries, vaig dubtar entre el vídeo que hi vaig posar i aquest d’ara amb en Toti Soler interpretant una peça del seu disc Vida secreta. La primera vegada que vaig poder sentir les peces d’aquest disc ja em va fer pensar en una de les coses que vaig voler que en quedés constància a De secreta vida: la necessitat de despullar-nos de tant d’orgull de ser homes per poder percebre el munt de bellesa secreta que flueix al nostre voltant.

Doncs bé, si l’altre dia parlava de la necessitat de cercar refugi en la bellesa, ara entendreu el perquè d’aquesta Vida secreta d’en Toti Soler. La seva música, com el vol fràgil de la libèl·lula o la traça pausada d’un cargolí, és plena de la bellesa nua que pobla el món quan encara els homes no l’hem corromput. Com l’aire amarat de fonoll després d’haver plogut o el gest d’una mà amiga que perfila una carícia… Tota la resta és mentida.

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Intel·ligibilitat i bellesa

És decebedor que ja ben entrat el segle XXI, i també entre la gent del meu gremi, hi corrin encara més o menys soterrats vells prejudicis. Sovint hi penso quan sento algú a dir allò de “No, és que jo sóc de… lletres”. O poseu-hi “… de ciències”, que pel que fa al cas és el mateix. No puc entendre que ens posem barreres de manera tan condescendent i ens parem la trampa de creure que el món està compost de parcel·les estanques.

Tant si seguim els camins inductius com si seguim els deductius, és en el coneixement que s’hi troba una bona part de la màgia de viure, i és per això que és una llàstima que siguem nosaltres mateixos que, pobres d’esperit, ens limitem el saber. Si el que al capdavall volem, científics o poetes, no és altra cosa que saber què som i on vivim, tots els camins són prou fascinadors per esbrinar-ho.

Segurament és per això que quan vaig llegir aquest post de El violinista celest, de seguida em va venir al cap un altre text que feia temps havia llegit a l’entrada del Cosmocaixa de Barcelona. Em va semblar que hi explica, net i clar, quin és el lligam entre les ciències i les arts i per això el reprodueixo aquí:

“No tot allò que és imaginable s’esdevé a la realitat. Els objectes i els fets reals tenen unes restriccions inviolables: les lleis de la natura. El seu coneixement ajuda a complir una vella il·lusió dels éssers vius: anticipar la incertesa. Les lleis s’escriuen amb equacions matemàtiques, una relació entre les magnituds rellevants (massa, càrrega, energia,…) i els seus canvis en el temps i l’espai. Una equació d’una llei és més fonamental com més gran és el seu àmbit d’aplicació. Una gran equació d’una gran llei és com un poema, un concentrat d’intel·ligibilitat i bellesa.”

Una gran equació és com un poema. Tant una com l’altre serveixen per fer més intel·ligibles el món i l’exercici de viure-hi. I serveixen, també, per ajudar-nos a capturar-ne la bellesa. I és que, potser, la felicitat no sigui res més que saber -pels camins de la ciència o de la poesia- la bellesa del món.