Entrades

Giroblogs 2018

Com l’any passat, hem tornat a Girona amb els nostres companys del taller de robòtica submarina per fer el taller de blogs. Mentre ells treballen al CIRS, nosaltres ho hem fet a la Biblioteca Carles Rahola i en diferents punts de la ciutat. Després, a la tarda, ens retrobem i els alumnes d’un i altre taller comparteixen les experiències del dia, descobrint que la distància entre les activitats humanístiques i les tecnològiques és molt menor del que se’ns vol fer creure. D’alguna manera també aprenen que el món no està fet de parceles estanques, sinó que és un continuum on tot el que anem trobant ens enriqueix.

Enguany els participants al taller de blogs han estat 10 i els blogs que estan engegant els podeu veure clicant a sobre dels següents enllaços: Girona desapercebuda de Cristina Florido i Youssra Hmaddouch, Girona shot de Maria Boix i Katia Ruiz, Girona de trons Kaoutar Aaniba i Júlia Roca, Descobrim Girona? de Josep Riba i Mar González i Gastrogir de Maria Roca i Chloé Gisberts. Ara, mentre poleixen detalls dels blogs, els seus companys comencen a posar els robots a l’aigua. Uns i altres, aquesta colla d’alumnes de l’EIP estan emocionats veient els resultats de tres dies de feina intensa fora de les aules convencionals. I també, és clar, se’ls veu contents per les noves complicitats i les bones estones compartides durant tres dies a Girona.

Blogs i Robots a Girona

Som a Girona, ahir, avui i demà amb un grup de disset alumnes que fan un taller de creació i gestió de blogs i un altre de construcció de robots subaquàtics al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Totes dues activitats estan incloses en les Jornades culturals de l’Escola i formen part d’una altra manera d’ensenyar i d’aprendre fora de les aules.

Concretament, les participants al taller de blogs van dedicar part del dia d’ahir a descobrir la ciutat per després explicar aquells aspectes, unes vegades artístics o arquitectònics i unes altres socials, que més els han cridat l’atenció. D’aquesta manera, i a través dels recursos que ens ofereix wordpress aprofitem per treballar no només els aspectes tècnics que permetran publicar els seus textos i fotografies, sinó que treballem la redacció tant en català com en anglès.

Paral·lelament, els alumnes de robòtica organitzats en diversos equips han començat a construir els robots que després hauran de submergir a la piscina del CIRS per comprovar que efectivament responen a les tasques per a les quals els han prèviament programat.

Tant a l’hora de dinar com al vespre, uns i altres comparteixen experiències i s’expliquen que han fet, descobrint així que tot i que treballen en àmbits diferents, un més proper a la comunicació i l’altre a l’altre a la tecnologia, les seves feines es poden complementar. D’alguna manera els ajudem a descobrir que les barreres entre les diferents àrees de coneixement són falses i que col·laborar els enriqueix molt més que viure tancats en les parcel·les de la superespecialització.

El Cupressus, premiat!

Divendres passat, durant la festa d’entrega del 40è Premi Vila de Martorell, aquest blog que llegiu va rebre el Premi al millor blog literari en català. És un premi del qual n’estic content per motius diversos: perquè ja fa 11 anys que escric a internet; perquè és un reconeixement a una manera d’escriure en la qual el mitjà de transmissió influeix d’una manera nova en la forma del missatge i propicia, alhora, la construcció d’obres polièdriques i en constant evolució; i perquè abans que jo l’han guanyat persones a qui estimo o tinc en molt bona consideració.

Si bé en Toni Ibáñez o en David Madueño van elevar el valor d’aquest premi guanyant-lo en les darreres edicions, tampoc no vull oblidar que quan es convocà per primera vegada, l’any 2008, i sense que hi hagués encara distinció de categoria per edat va guanyar-lo el meu fill juntament amb en Jordi Cervera. I encara he d’afegir que també m’enorgulleix ser al mateix llistat de guanyadors que la Gisela Romaní, una antiga i estimada alumna que ja no és amb nosaltres, autora del magnífic De les Toeses premiat el 2009.

També em vaig alegrar de compartir l’entrega de premis amb dos amics i companys blogaires més: en Joan Calsapeu que fou guardonat amb el Premi de Poesia Vila de Martorell i la Teresa Amat que va guanyar el Premi a la millor obra en prosa.

A banda de les raons de caràcter literari, ja veieu que també tinc raons personals que fan que estigui content d’haver rebut aquest guardó. Ho estic i en dono les gràcies al jurat i, sobretot, a tots aquells que em seguiu i em llegiu.

‘Liebster blog’ pel Cupressus…

Ahir al vespre, el Josep Lluís Abad em va deixar un regal al seu bloc. El cas és que, juntament amb quatre blocs més, també va escollir aquest Cupressus sempervirens i a tots plegats els va atorgar el premi Liebster blog.

Pel que he entès la iniciativa ja venia de Salms i és una mena de roda d’aquestes que jo no acostumo a fer-ne gaire cas. Però aquest cop sí que m’ha fet gràcia i la continuaré, entre altres raons perquè sense voler-ho hem anat descobrint que amb els blocs també es pot construir una xarxa prou resistent per seguir lluitant contra l’estupidesa i la mala fe d’aquells que temen la força de la paraula.

Tot rumiant  quins podien ser els meus Liebster Blog, m’ha passat que l’hauria donat a qui ja el té i això és bo perquè m’obliga a obrir el ventall. En tot cas, del grapat de blocs pels quals hi passo tot sovint, aquests són els que he triat:

El meu país d’Itàlia de Maria Folch, perquè de seguida que el vaig descobrir em va agradar la seva manera d’entendre i explicar la vida.

El pèndol de petites oscil·lacions de Victòria Secallper la molta i bona companyia que des de fa molt i molt em fan els seus apunts i els seus comentaris.

Filant prim de Josep Manel Vidal, perquè sovint tinc la sensació que és germà del meuCupressus…

Les isles interiores de Xuan Bello, perquè em permet mirar el món amb ulls atlàntics.

llunÀtic de David Madueñoperquè em dóna pistes constantment d’escriptures a les quals jo encara no he arribat.

I també triaria el bloc ReGistTReS ParTiCulaRs, però no puc perquè la seva autora ja no l’escriu, però com l’enyoro…

[26 de juny de 2012]

Aquells que vam trobar-nos a Búger…

Aquest cap de setmana a Búger, mentre celebràvem la memòria de la Xesca Ensenyat  gràcies a l’empenta de la Victòria i la Roser, la llum era feta de paraules. Durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca, però també de tantes altres coses que fan que sigui viva la vida.

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d’Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que…’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l’ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se’n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto… Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos… ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

[Fotografia de David Figueres. 14 de maig de 2012]

Cap a Búger!

Quant la Victòria em va dir de participar en les I Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat, vaig fer un bot d’alegria i no m’ho vaig pensar gens ni mica. Poder, a mitjans de maig, volar a Palma i anar després a Búger a compartir experiència i paraules amb tot d’amics als quals ara podria posar cara i escoltar-los mentre compartim mirades i olors en aquest paradís que diu que és Son Bielí, se’m presentava com un regal de la primavera.

I ara, que gairebé ja hi som, mentre pensava què podia aportar-hi jo a la trobada, entre altres coses m’ha vingut al cap un apunt de l’agost de 2010 que parla del més important que m’ha donat haver conegut fa 12 anys els blocs de Vilaweb, la possibilitat de vèncer el silenci. Mentre, neguitós de content, espero l’hora de pujar a l’avió, recupero l’apunt que us deia.

A primera hora de dissabte seré amb vosaltres, a Búger, a recer de L’hidroavió apagafocs  per estimar encara més allò que ja estimem. Ja friso!

I Jornades Blocs i Literatura

Fa poc em van convidar a les I Jornades de Blocs i Literatura que s’han de fer pel maig a Búger, a la seu de la Fundació ACA. No m’hi vaig pensar ni gens ni mica, amb l’explicació de quina era la intenció de les jornades en vaig tenir prou per apuntar-m’hi. D’una banda serviran per parlar d’aquest nou binomi format pels blocs i la literatura, i de l’altra per reivindicar la figura de Xesca Ensenyat.Les autores de El pèndol de petites oscil·lacions i de Chào ông Viêt Nam són en el principi d’una iniciativa a la qual s’hi han unit desinteressadament blocaires de diverses procedències i estils (en l’arxiu del programa hi podeu consultar tots els participants), i s’hi han unit també la pròpia Fundació ACA que allotjarà els actes i Vilaweb que donarà suport tècnic.
Gràcies a tot el que aquest nou món fet de bits ens ha proporcionat, els dies 11, 12 i 13 de maig, Búger serà una festa de les paraules a la memòria de Xesca Ensenyat. Ja en tinc ganes!

Blocs, encara?

Sí, blocs encara. Tot i l’empenta d’altres formes de comunicació a través d’internet com el Facebook o el Twitter, encara no és l’hora de liquidar els blocs. Alguna veu malastruga n’ha anunciat el declivi i la desaparició, però tot i així els blocs continuen a la  xarxa amb utilitats que no tenen altres eines que pateixen les limitacions de l’espai, la uniformització i, també, la necessitat de donar resposta immediata per evitar que l’usuari no desaparegui de l’espectre virtual.A mida que n’hem fet ús, hem après a fer servir els blocs sense les presses dels primers temps i sense la necessitat d’actualitzar-los constantment, mals aquests que pateixen moltes xarxes socials en les quals encara no és prou definida la seva utilitat. De ben segur, que com en el cas dels blocs el temps ens ensenyarà a fer-les servir d’alguna forma menys compulsiva i més enriquidora que no pas ara.Tot i el permanent canvi que es produeix a internet, les xarxes que teixim amb els blocs han adquirit amb el temps una solidesa que costa de trobar en les altres. Al Twitter o al Tuenti, al Facebook o a la seva competidora Google+, tot canvia en un segon i se’ns fa difícil recuperar allò que havíem intuït que ens podia interessar, de manera que el que era nou de seguida ja no ho és. Sembla que en aquestes xarxes es valori sobretot la novetat, raó per la qual ens veiem impel·lits a alimentar-les constantment perquè el flux de missatges no pari mai.Els blocs, en canvi, tot i la seva capacitat d’immediatesa, s’han convertit en un refugi dins d’internet. Un refugi en el qual cada usuari decideix des de la imatge que vol projectar fins a la densitat i orientació dels seus apunts o el ritme amb què vol ser present a la xarxa. Sabedors que les presses i la necessitat d’alimentar la bèstia no són bones per pensar amb calma el món en el qual volem viure, som molts que encara som fidels als blocs i en llegim o hi publiquem pensament i opinió. En el món incert en el qual vivim, és un consol saber que tot i la volatilitat d’internet, hi ha alguns blocs que s’han consolidat i als quals hi podem anar a buscar-hi aquella dosi de reflexió que posada en discussió amb els nostres punts de vista ens ajudarà a tirar endavant.

Entre els blocs que han desaparegut hi ha de tot, n’hi ha que no en recordem el nom i n’hi ha que els trobem molt a faltar. Entre els que fa temps que són en marxa hi ha de tot i cada lector se’n fa la seva pròpia tria segons els seus gustos i expectatives. I també hi ha -i això penso que és senyal de la seva salut i utilitat- blocs nous, com Els primers freds de la Teresa Terrades que vaig incorporar fa poc a la meva llista i parla sobretot d’educació; o com Les isles interiores de l’escriptor Xuan Bello que afegeixo avui i també recomano.

Més enllà de debats sobre el suport, els blocs ens permeten ajuntar les virtuts que té l’escriptura com a eina amb la qual donem forma als pensaments i els modelem alhora que els exterioritzem, amb les virtuts que té internet a l’hora de deixar-nos publicar lliurement els nostres textos i arribar a persones amb les quals d’una altra forma mai no hauríem pogut compartir res. Per tant i mentre sigui així, llarga vida als blocs.

Vèncer el silenci: 6 anys!

El 15 d’agost de 2004, sense saber massa que era el que estava fent, vaig penjar el primer apunt d’aquest bloc. Feia uns dies que acabava de descobrir això que ara en diem blocs (o blogs) i que llavors també se’n deia Diaris Interactius Personals, i vaig començar a fer provatures sense pensar que la cosa arribaria fins avui que, aviat és dit!, fa sis anys que m’hi vaig llençar.

L’experiència dels blocs ha estat molt rica per raons diverses. D’entrada i sense saber massa com, van començar a aparèixer lectors i lectores que fins i tot s’atrevien a deixar missatges i comentaris als meus apunts. Entenent que tot allò que fins aquell moment havia escrit gairebé mai no havia sortit de casa, trobar persones a les quals no coneixia de res que s’interessaven pels meus textos resultava molt encoratjador.

Així doncs, escriure en el bloc va ser una manera de sortir al carrer i de conèixer persones que d’altra manera mai no hauria conegut, però també va ser la manera de donar aire a les paraules, és a dir, de deixar d’escriure en la clandestinitat domèstica per començar a escriure amb la voluntat indubtable de fer-ho no només per un mateix, sinó també pensant en els altres.

Aquest canvi, saber que les meves paraules podien ser llegides per qualsevol persona, m’ha fet aprendre a triar quines coses vull dir d’aquelles que no cal que siguin dites i a valorar, també, si allò que en un moment determinat a mi em sembla tant important, només ho és per a mi o també pot interessar a algú altre. I no vull dir que hagi deixat d’escriure per a mi -és evident que sóc el meu primer lector-, però si que m’he adonat que la pulcritud necessària a l’hora de penjar un apunt al bloc, m’ha ensenyat a ser més primmirat per tal de no deixar anar en aquestes pàgines virtuals aquelles febleses del caràcter que no aportarien res de profit a qui ho llegeixi i de les quals me’n penediria en tornar-les a llegir.

Escriure és una manera de llegir-se, per això penso que escriure en el bloc també ensenya a llegir-se amb la distància que imposa la lletra d’impremta i amb la fredor de pensar que allò que llegeixes pertany a algú altre. És per això que em sembla que el bloc m’ha permès -i si no és així, m’hauré equivocat del tot- desbrossar el meu discurs de sentimentalismes massa covats, no de sentiments ni d’idees.

A banda de tot això, de l’experiència del bloc n’han sortit moltes coses: amistats virtuals i desvirtualitzades, lectors que no sospitava que podria tenir, l’exercici de l’escriptura, un munt de textos que han anat a parar als meus llibres de poesia, un bloc paral·lel, la participació en un parell d’antologies, una bona colla de blocs amics o la participació en una bona colla d’activitats. Però també n’he tret una altra cosa per a mi molt important, el bloc m’ha permès vèncer el silenci i deixar de ser invisible.

Per tot plegat en dono les gràcies, a l’invent dels blocs i sobretot a totes aquelles persones que durant aquests sis anys, ja sigui puntualment o de manera regular, han passat per aquest bloc i han llegit els meus apunts. A totes, salut i força!

Canvi de domicili

No es pot dir que aquest sigui un bloc inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui l’escriu té mal seient. Qui l’ha seguit des del començament, sap que per la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un primer bloc a Can Vilaweb que duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins el novembre de 2005 que es va dissoldre.
Passat uns mesos en silenci, quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de néixer l’empenta. I fins aquí.
Sempre he sabut, durant aquests quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o l’estómac que no pas amb el cervell.
Potser és perquè sento, d’ençà que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post,  i que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi el va dibuixar per mi.
Deixo, doncs, en repòs aquest Castells de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can Vilaweb amb la intenció d’escriure a partir d’ara a Cupressus sempervirens, hereu de l’antic Els contorns del xiprer. M’agradaria que els qui m’heu seguit fins aquí, també ho féssiu allà, per això us deixo la meva nova adreça

I també un vers:

FARS
I com si fossin el final d’un món o el començament d’un altre, els fars, xiprers d’obra i llum…