Entrades

Torno a ser aquí

No es pot dir que el meu Castells de cartes sigui un bloc inquiet, perquè no ho ha estat. En canvi, si que us diré que qui l’escriu té mal seient. Qui m’ha seguit des del començament, sap que per la Mare de Déu d’agost del 2004 vaig obrir un primer bloc a Can Vilaweb que duia per nom Els contorns del xiprer i que hi vaig escriure fins el novembre de 2005 que es va dissoldre.

Passat uns mesos en silenci, quan entrava el març del 2006, després d’haver aplegat forces vaig començar a reconstruir amb paraules tot el que els vents hivernals havien fet malbé. La vida era fràgil com un castell de cartes, però havia après que els castells de cartes es poden refer tantes vegades com calgui i que era de la fragilitat que havia de néixer l’empenta. I fins aquí.

Sempre he sabut, durant aquests quatre anys i poc que he escrit a Castells de cartes, que tornaria al lloc on vaig començar. Les raons no les puc dir perquè no en són de raons i, per estrany que sembli, tenen més a veure amb la pell o l’estómac que no pas amb el cervell.

Potser és perquè sento, d’ençà que tinc memòria, una fonda sensació de desarrelament, que m’agafo a imatges i a sensacions que són més enllà del que és raonable. I una cosa així em passa cada vegada que alço els ulls de la taula on treballo i la mirada se m’instal·la en els xiprers del pati i em trasllado, de sobte, al xiprer immens del davant de la rectoria, als del petit cementiri de Sant Llorenç, als que assenyalaven les masies i els camins… O a aquest altre de la imatge que il·lustra aquest post, i que s’ha convertit en el meu far particular des de què el Jordi el va dibuixar per mi.

Deixo, doncs, en repòs el Castells de cartes (mai se sap que passarà un altre dia) i torno a Can Vilaweb amb la intenció d’escriure des d’ara aquí on m’esteu llegint, amb la il·lusió -no ho amago pas- de retrobar-me amb tots aquells lectors i col·legues blocaires que vaig conèixer a Can Blogspot.

Agenda

Ja fa una colla de dies que el bloc és en repòs perquè hi havia feines que em requerien fora dels móns virtuals. Però ara que tot torna a una certa normalitat, aprofito per anunciar-vos alguns dels actes en què aviat participaré.
El dissabte 15 de maig es farà la presentació del llibre Poems&Blogs: Poetes a la xarxa. Es tracta d’una antologia de poesia de 33 autors amb la particularitat que aquests també escrivim en blocs de caràcter literari. El llibre ha nascut gràcies a la iniciativa de la Violant de Bru i el Santi Borrell després de la trobada que es va fer a Vilafranca del Penedès la passada primavera.  A la presentació, que és oberta a tothom que hi vulgui assistir, hi assistirem la majoria dels poetes antologats i començarà a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès.
L’endemà, diumenge 16 de maig, participaré en un recital conjunt amb la Vinyet Panyella i el Xavier Garcia al Cementiri de Poblenou a partir de les 6 de la tarda. La Vinyet recitarà poemes de Salvador Espriu, jo en recitaré de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i en Xavier en recitarà de Màrius Torres, i al final també recitarem poemes nostres. També cal dir que ens acompanyarà l’Adrià Grandia amb la viola de roda. El recital, que es titula Tria d’asos: Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres,  s’emmarca en els actes de Barcelona Poesia 2010.
I una mica més enllà, el 9 de juliol a la nit i gràcies a la iniciativa i empenta de l’amic Joan Calsapeu, l’Àngels Gregori i jo llegirem els nostres poemes al Recital de Poesia i Blues de Llavaneres. D’aquest acte, però, ja n’informaré més endavant.
Ja sabeu que, com sempre, sou convidats i sereu benvinguts a tot arreu. Que hi ha molta vida més enllà de les pantalles…

Algú em fa una oferta?

He rebut, com altres autors de blocs a la xarxa, un correu d’una coneguda editorial que m’oferia enviar-me, abans no fos a les llibreries un exemplar d’una nova novel·la que eren a punt de treure. El tracte que em proposaven venia a ser aquest: ells m’enviaven un exemplar del llibre, jo en parlava i després me n’enviaven dos més perquè els regalés a qui jo volgués.

Tot plegat em fa pensar que sí, que les opinions del blocaires deuen tenir algun pes i poc o molt deuen influir perquè alguns lectors es decideixin a comprar o no un llibre. Si no fos d’aquesta manera no crec pas que cap grup editorial es preocupés de procurar la difusió dels seus productes d’aquesta forma. Però, és clar, aquesta manera de fer lliga ben poc amb l’esperit de la majoria d’autors de blocs. Pel que jo he experimentat i pel que m’han dit altres blocaires, una de les coses més interessants dels blocs és l’absoluta llibertat que permeten, ja que ningú no et dicta que has de dir i que has de callar ni com ho has de fer, sinó que els lectors et llegeixen o no, i llestos.

No sé si els responsables comercials i de publicitat de les editorials això ho han entès, però el què sí és segur que han entès és que aconseguir que en una colla de blocs es parli dels seus productes és molt més barat que els sistemes tradicionals de promoció. Tothom té dret a mirar de millorar els seus guanys i sembla que a algú se li ha acudit fer servir això dels blocs per millorar les vendes, però voler-hi guanyar més aprofitant-se de la feina gratuïta d’algú altre fa lleig, molt lleig.

D’altra banda també he de dir que si a mi hi ha alguna cosa que em molesta és que em prenguin per babau, perquè al capdavall les hores que hauria d’invertir en llegir un llibre que probablement no m’interessi ni gens ni mica, i després redactar un apunt que no em faci quedar com un estúpid no es paguen pas amb el que val un exemplar del llibre en qüestió. Altra cosa seria que de manera clara i oberta m’oferissin feina, i ja en parlaríem si m’hi avindria a fer de lector i redactor de ressenyes, ja en parlaríem del preu de la meva feina. Però em fa l’efecte que ni això passarà pas, ni era de bon tros el que em proposaven.

Per tant, seguiré parlant sense cap mena de condicionant d’allò que de debò m’interessi i, com sempre fins ara, quan surti alguna referència a algun llibre en aquest bloc serà perquè m’ho he passat bé llegint-lo. Ah, i si algú em fa una oferta substanciosa i difícil de rebutjar, també us ho explicaré, però em sembla que…

PS: Llegiu, si no ho heu fet ja, Desfent el nus del mocador del Ramon Erra. Feia temps que ho volia dir i ara m’hi ha fet pensar el David que en parla al seu bloc. Desconeixia del tot la narrativa d’aquest autor i després que me’l recomanés la Núria hi vaig quedar enganxat. Llegint-lo he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. Per cert, aquesta recomanació és de franc.

El pèndol de petites oscil·lacions

Si dos apunts enrere us vaig demanar que escoltéssiu Anna Roig i L’ombre de ton chien i els votéssiu pel Premi Cerverí 2009, avui us faig una nova proposta. M’he assabentat que un dels blocs que més m’estimo ha estat proposat pel Premi Web 2010 que BalearWeb organitza per blocs en català de les Illes Balears. Em refereixo al bloc El pèndol de petites oscil·lacions que ja fa una mica més de tres anys que corre per la xarxa i que des de sempre és present als enllaços d’aquest Castells de cartes i també a Cupressus sempervirens, el meu bloc a MésVilaWeb.

No conec personalment l’autora de El pèndol…, però des del primer dia que hi vaig tenir contacte que la sento molt propera tant pel que escriu com per com ho fa. A mi m’agrada dir, perquè és així com ho sento, que El pèndol… fa molta i bona companyia, i suposo que això és així perquè la seva autora té la virtut de desenvolupar un discurs capaç d’ajudar-nos a escapar de les misèries i banalitats que ens distreuen de les coses que de debò importen i, per contra, ens ensenya a valorar les criatures i els actes senzills que cada dia poden fer que la vida ens sigui més amable.

Si no el coneixeu, el bloc de la Victòria, us en recomano la lectura i us demano que si us agrada el voteu pel Premi Web 2010. De tota manera, estic convençut que el millor premi ens l’emportem els seus lectors cada vegada que ella hi penja un nou apunt.

Recordatoris i recomanacions

El primer recordatori és perquè aquesta setmana l’amic Tibau ens proposarà el seu Joc Literari número 100. Aquest bloc i molts altres que anireu descobrint hi participaran. Ara no puc dir-vos res més, només que estigueu al cas el proper dimecres 18 de març. Hi haurà, com sempre, premis.

El segon recordatori és pel proper dissabte, 21 de març, i té a veure amb el cartell que podeu veure il·lustrant aquest post. El cas és que aprofitant que és el Dia Mundial de la Poesia, ens trobarem a Vilafranca del Penedès una bona colla de poetes per explicar la nostra experiència a Internet i per llegir-vos, també, alguns dels nostres poemes. La trobada s’anomena Poems&Blogs. Poetes a la xarxa i hi sou convidats.

I pel que fa a les recomanacions, es tracta de tres blocs que he incorporat a la llista dels que llegeixo de manera assídua. El primer és un bloc que ja fa un cert temps que conec i que té més d’un any i mig de vida. L’escriu la Maria Folch des de Roma i el seu nom és El meu país d’Itàlia.

Els altres dos blocs són molt més novells. Un és Jocs de nens, que tot i que només té dos mesos de vida és molt prometedor tenint en compte, sobretot, l’edat de la seva autora. L’altre, encara més nou, es titula Nebuloses i l’escriu la Núria Talavera des de fa tot just dues setmanes quan em va ajudar amb els nanos d’un taller de blocs.

I de propima, encara una última recomanació: Gran Torino. Una gran lliçó de cinema del mestre Clint Eastwood. Sense paraules, veieu-la!

Entre Judea i Ashkelon

Tots aquests dies, mentre els rostres d’espant i desconcert dels nens de Gaza se’m sobreposaven a les cares alegres i il·lusionades dels nostres, en volia parlar, però les paraules se m’embolicaven com se m’embolicaven també els pensaments. No em resulta gens fàcil entendre aquesta guerra crònica entre àrabs i jueus mentre occident només es pronuncia atenent a les seves pròpies estratègies i necessitats.

Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l’Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l’exèrcit d’Israel bombardeja la població de Gaza.

Les altres són en aquest poema que l’Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d’aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més… Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!

[Nota: La fotografia ha estat obtinguda de la web de El País]

L’impuls de dir

En un comentari al Cupressus…, la Victòria -a qui algun dia m’agradaria saludar de debò- em diu que no m’aturo. És cert que no ho faig, però tot i que aquest invent d’internet i els blogs convida a fer-ho, tampoc no vull córrer. Perquè el que a mi més m’agrada d’aquest giny virtual, és l’anar teixint a poc a poc una xarxa de coneixences i de paraules que ens abriguin prou quan el fred fa mal.

És per això que ara, a més del llistat de blogs que visito sovint, he afegit aquest nou ‘gadget’ on s’hi poden afegir aquells seguidors que ho vulguin fer. Doncs bé, la majoria dels que fins ara s’hi han afegit són antics coneguts (l’Ars virtualis, la Laura, la Violant, el Martí, el Josep Manel i el Quim), però també n’hi ha de nous que fins fa poc desconeixia (el Josep i la Gisela). A tots els ho agraeixo.

Avui, però, us vull recomanar que visiteu De les Toeses i Gina i el mar, els blogs de la Gisela. La conec des de què coincidim, un parell de vegades a la setmana, en una aula del centre on ella estudia i jo treballo. No n’explicaré res més, però si la llegiu entendreu les raons de la meva recomanació i que pensi que no tot és perdut. En Subirana ho deia al seu apunt d’abans d’ahir, encara hi ha esperança. Jo m’atreveixo a afegir que sí, que sobretot n’hi ha si som capaços de fer entendre, a aquests nois i noies que com la Gisela han estat temptats per la necessitat d’escriure, que en la diferència no hi ha cap descrèdit i que es deixin dur per aquest impuls de dir qui són, perquè a l’altra banda del full o de la pantalla sempre hi haurà algú que necessiti les seves paraules per entendre el món.

Versos enllaçats

Fa uns dies, la Laura Dalmau em va enviar una tanka que havia escrit a partir d’un vers meu que li havia agradat. Del vers, que diu En cada minut nou es corca la tarda, ella va estirar el fil del verb ‘corcar’ que -m’explica- la va dur a escriure aquest poema que segueix. Curiosa experiència aquesta dels versos enllaçats que, des d’aquí, comparteixo amb tots vosaltres. Diu, el poema:

La mort s’exposa
a flors adulterades,
emmetzinades.

Corca el camí de l’absència

en silenci vertical.

Us recomano que passeu, si encara no la coneixeu la poesia de la Laura, per És hora d’hissar els somnis i la llegiu. A mi m’interessa molt l’exercici que està fent de despullar les paraules, com les poleix i va fugint -cada vegada més- de les paraules aparents per trobar la veritat de la poesia. Com en aquest poema, concís i exacte, que jo prenc com un regal. Gràcies, Laura!

De xiprers i afinitats

Potser res és casualitat i aquesta afinitat que hem descobert és més fonda i més antiga que Internet i tantes altres modernitats… M’agrada descobrir, Victòria, que hem escrit versos germans. Entre tant de soroll, llegir-los fa molta i bona companyia.

I encara que només ens coneguem a través de paraules elèctriques i electròniques, m’agrada que compartim, Hipàtia, la memòria del xiprer com un far per a caminants.

Suposo que tampoc és casualitat que en els comentaris de totes dues hi apareguin els xiprers alçats davant l’horitzó, gairebé com entitats mítiques que contenen la companyia i la soledat, les veus i el silenci, les ombres i la llum. I com aquells xiprers de la meva infància a banda i banda de la porta del cementiri, contenen la memòria del passat i la vida present. Però també la memòria futura.