Entrades

Jordi Benavente, l’home que camina

Llegit a Tots els focs totes les pistoles:

La meva preferida és aquesta herba rossa i lleugera que mai va sola. Tan ben parada al marge del camí les puntes enceses pel sol i ballant al ritme dels cops de vent que sembla que van parir-la per ser just aquí justament ara que hi passo jo. Que existeix com si no tingués cap importància i, no obstant, la té tota.

Jordi Benavente dixit. Sí, hi diu això i hi diu moltes altres coses en aquesta delícia de llibre que ens revela qui és l’home que camina i es deixa endur pels camins, coneguts o no, de la muntanya. L’home que camina i coneix l’olor de la pluja quan encara no plou o de la pols que se t’arrapa a les botes, l’home que camina i captura a la retina tant de món com hi ha, sobretot aquelles coses tant i tant menudes que sovint no veiem i que sustenten la vida. Com aquesta herba de la vora del camí que no és res i ho és tot. Com cada passa que fem, que és només una però conté el camí sencer. Com l’energia que traspuen les paraules d’en Benavente: Sempre hi haurà qui et dirà que t’estima, i serà veritat -va deixar escrit. Llegiu-lo!

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

Obrir

“Siempre he estado fascinado por abrir una ventana, abrir un camino, abrir una brecha. “
José Guerrero dixit.
[Pintura de José Guerrero, Señales amarillas, 1973]

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.