Entrades

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

València Nord, entre tu i el no res…

VALENCIA NORD, ENTRE TU I EL NO RES… [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 70, hivern 2015]

Teresa Pascual, València Nord
Edicions del Buc_Poesia, núm. 2, Valencia, 2014. 62 pàgs.

No em canso de repetir com n’és d’important l’exercici que la Teresa Pascual ens convida a fer un llibre darrere l’altre, també en aquest darrer, València Nord. Si bé en l’anterior ja es podia observar una forta inclinació cap a l’essencialisme, és ara que la poeta ha enfilat aquest camí amb una força i una elevació incontestables. Aquest nou, és un llibre de poesia majúscul per dues raons: perquè tot i que ens parli de temes cabdals, ho fa des de l’experiència més íntima possible, et nugue al ventre -ens diu-; i ho fa, també, amb una ferma voluntat estètica de concisió, entenent que paraula i matèria són una mateixa cosa que ha de mostrar sense noses allò que es vol dir. Prescindeix del que només és ornamental i despulla la poesia d’artificis sobrers per construir uns poemes que com dagues lluminoses cerquen les fibres més íntimes de l’ésser humà. Això no vol dir, però, que faci una poesia eixuta, ben al contrari la Teresa Pascual té el mèrit d’oferir-nos imatges d’una solidesa extraordinària: Un braç de llum dissol / les ombres en pols malva / de part a part, travessa / el paisatge partit. / Servitud de la llum. // Un crepuscle d’arròs / tenyeix camins d’espigues.

La funció de l’aposta estètica de la Teresa Pascual, la manera d’entendre la poesia, lliguen estretament amb la seva vessant filosòfica, per això condueix el lector de dret al moll de l’os i l’acara amb preguntes que si bé el poden incomodar, l’ajudaran a enriquir-se. I així és, doncs, com se’ns presenta aquest llibre, sense subterfugis.

Ja hi ha al començament, La voluntat de dir, una important reflexió sobre el valor d’escriure i la paraula, i també sobre la necessitat de dir allò que duem a la mirada: la llum, l’horitzó… I hi ha, també, algunes respostes a què som en poemes impagables com aquell en què la poeta estableix una peculiar simetria entre el temps i la respiració / regular; mesurada / amb l’exactitud del metrònom / com l’únic Déu aleshores… O encara més quan escriu versos d’una contundència tan aclaparadora que només poden ser resultat d’una vivència i una reflexió profundes sobre la condició d’éssers que transitem en el temps: Entre el tu i el no-res, els dos extrems / de la cànula porten l’infinit.

A la segona part, Poros, composta de només cinc poemes i no per això menys rica, la poeta evoca la figura del pare amb tot d’elements marins. Ens parla del mestratge que n’ha heretat quan l’interpel·la per saber D’on vas aprendre, pare, a desxifrar / eixa llengua de signes que llegies / des dels golfs protegits fins a les platges / obertes […] els pams secrets de les profunditats. I com qui ha après els secrets de la navegació, encara ens diu –no només preguntes, també respostes sàvies- que cal Soltar la corda, / precisar cada nuc, / assegurar / des de la part de dins / el lloc on som, / escriure.

Si bé a les dues primeres parts hi trobem d’alguna manera referències al passat i també a la voluntat de ser del present,  València Nord l’ésser es projecta des de les arrels viscudes cap al futur, cap a l’horitzó on ens dirigim, units per una mateixa via. És en aquesta tercera part on en contrast amb el món mariner que unia la poeta amb els seus avantpassats, cobra vida la metàfora ferroviària del títol. Recorrent un trajecte de vies alhora real i simbòlic, la poeta fa un trajecte que uneix el que ja ha viscut amb un futur que situa al nord i s’hi lliga, definitivament, amb uns versos que són al meu entendre una declaració absoluta d’amor: Em nugue al teu cordó i et nugue al ventre / trenque per tu els seus marges i t’acoste…

Tot i així, amb un nou horitzó on arrelar, la Teresa Pascual no s’oblida que el nou i el vell perviuen units per una mateixa via, i sense oblidar l’herència dels qui la van precedir, amb voluntat d’ensenyar els secrets de viure a qui encara compta amb un temps que és obert, fa una darrera revelació: Tan sols el que deixem / guarda la diferència. València Nord és poesia, com aquests darrers versos, carregada de saviesa.

La sal i el verb

LA SAL I EL VERB [Article publicat a la revista Caràcters, núm. 64, estiu de 2013.]

Carles Miret Estruch, Belleses arbitràries
XXXII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March
Ed. 3i4, Valencia, 2013. 70 pàgs.

La poesia no ha de ser resultat d’un caprici momentani, sinó d’una voluntat clara i precisa de dir allò que es vol dir. Així és com Carles Miret construeix la poesia de Belleses arbitràries, així i buscant –com l’arqueòleg que també és- entendre el món.  En aquesta cerca, Miret troba i ens regala versos plens de força alhora que crea imatges admirables com quan diu “la teva pell és pètal irrompible”, i ens sorprèn tant amb l’analogia que hi fa com amb l’adjectiu que aporta un significat del tot nou. El llibre de Miret és ple d’imatges que com l’anterior i a partir de senzilles comparacions, permeten veure transformat en poesia allò que se’ns vol dir. Aquesta transformació és molt evident en un poema breu però colpidor que diu: “Et busque en el fons dels guants / o en els reflexos de llum exhaurida. / Però dins només hi trobe ungles oblidades / com claus reblats d’una creu corcada. / L’estripall esgrogueït de fotografia / que et passava per les natges / era pell de serp desempallegada.”  Tot plegat parla d’un temps que ja és mort, però també gràcies a la imatge de la pell de serp s’evoca el trànsit del món animal al mineral. Un i altre, i també el món vegetal, li serveixen al poeta per parlar-nos d’allò que ha deixat petja en el món: “…la pressió del temps, / oxigen desplaçat / en els intersticis / d’un tronc clivellat de garrofer…”

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s’eleva fins a l’extrem de crear imatges orgàniques: “…la nafra / per on penetra el temps podrit dels morts.” No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d’aquest llibre. No és debades que el poeta afirma: “veig passar el temps / com un cadàver rabent”, o que ens mostra “Sobre la taula / un bocí de carn en descomposició.” Una imatge i l’altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest,  també la presència immanent de la mort. Miret no l’esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre la qual s’ha construït la nostra vida quan parla de “la terra de tots els nostres morts” que són, al cap i a la fi, les nostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s’endinsa en el mar i abandona la vida, ho fa perseguint “la darrera apropiació del buit.” I parla, en tercer lloc, d’una mort desdramatitzada i que és part intrínseca del viure en el cas dels “Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri.” No penséssiu, però, que Miret s’oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s’apropia del temps i en gaudeix en poemes com el que comença“De menuda t’agradava menjar magranes…”, un poema que mostra la joia de saber-se viu en un d’aquells instants que gairebé tot s’atura i el món ens pertany.

Com qui escarba pacient entre la runa, Miret fa la seva poesia buscant allò que vol dir entre les paraules, perquè sap prou bé que amb elles no només es pot mesurar tot, sinó que també es pot abastar la matèria de què és fet el temps: “Les paraules abasten la materialitat del fugisser grapat / de sorra…” I si bé hi ha diversos poemes que en parlen del llenguatge, m’ha captivat la imatge en què vida i paraula es materialitzen com una sola cosa als llavis: “…busques / la sal en els meus llavis i jo / trie el verb més inversemblant.” Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia de Carles Miret. Es tracta d’una poesia essencial i neta d’ornaments innecessaris que m’interessa perquè ajuda a reflexionar. Amb Belleses arbitràries, Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del “Diàleg de la llum amb l’ombra” cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa la vida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l’aliment i la bellesa… I també “unes avarques / una mica gastades, de l’avi” que parlen del mateix que aquest llibre, de la memòria, de la recerca de la veritat i del reconeixement de la bellesa.