Entrades

‘L’ombra dels dies roja’, Premi de la Crítica

En un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L’ombra dels dies roja de Carles Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha rebut el Premi de la Crítica 2010.  A més, penso que ha estat premiat en un bon moment, tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens ofereixen munts de propostes, obliden sovint  la poesia.
Moltes vegades els premis són motiu de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas, assenyala el mateix Carles Miralles quan diu que “Un premi és una manera d’assenyalar: fixeu-vos en aquest llibre que potser us pot fer companyia i us pot ajudar a anar per la vida.” I així és, perquè L’ombra dels dies roja no defuig una de les realitats més greus del nostre present i planteja una fondíssima reflexió sobre la indiferència amb què vivim les guerres del nostre entorn. En una nota al final del llibre, l’autor ho explica així: “He escrit aquests poemes entre 2002 i 2007. Mentre sobre l’amable terra acollent i soferta i sobre les atrafegades laborioses ciutats dels homes plovia guerra, odi, injustícia, i fruitaven arreu l’especulació, el consum ultrat, el crim, la indignitat, la misèria. He provat de recollir l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per a ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans; contra el soroll, la indiferència i el silenci.”
 
El poema que obre el llibre es titula SOLQUEM A PENES L’AIGUA MANSA i diu així:
Un vent s’alçava prim de primavera
i un vol de papallones d’ales fosques
encesa mort buscaven just als límits
dels teus ulls encegats, arran d’aquella
llum massa ardent d’arena i pampallugues
com les que troben els buscadors d’or,
que en troben poc però és molta la terra
que furguen: or com sol. Garriga enllà,
ens queden a les mans encesos mots
del vell captaire cec que s’allunyava.
Ets pedra rebutjada, tu, i hauries
volgut acabar al cim del carener?
Guerres i guerres i la fam i l’ombra
dels dies roja a la paret de l’odi.
Quina argelaga el vent i quin dolor
els teus ulls que s’obrien, els perfils
altra volta i els límits de les coses
allí on moren les papallones fosques 
i és foc el cos que és dèbil i voldria
no ser cremat per l’or, que tot ho abrusa.
En comptes de la mort, l’estesa vida
com els cabells d’un camp que el vent i el cel
llauren i arrissen. Sol en comptes d’or
sota el cel inclement de primavera
i els dits de l’or que perforen la terra
rocallosa i abrupta. I què haurem
de buscar, cecs de llum, nosaltres que ara
hem triat el refús i l’aigua mansa
com un respir molt prim solcar a penes
amb les mans plenes d’aquests mots encesos
amb el rem de les hores que s’escolen
amb la música ardent d’aquets dies
abruptes de sol i de vent, dolcíssims?
Digues, tu que ara hi veus, què hem de buscar.

No té ni nom la vida

Llegit a L’ombra dels dies roja:

SENSE L’ARC, LLEGEIXES, NO TÉ NI NOM LA VIDA

Fredor de sal respira el mar i humida
comença  a entrar la fosca. A la pantalla
del teu televisor una bola de foc
sega rabent el cel, hi deixa un rastre
com de coet de festa, indiferent i sec,
i encén de cop la lluna
que a penes si dallava
l’èter immòvil i fumós i trist
que era dels immortals en l’alt atzur dels versos
d’aquell antic poeta que enfollí.
I tu, ara, a recer dels teus versos, sense
l’arc, llegeixes, no té ni nom la vida,
sense l’arc no hi ha mort, llegeixes.
Tu i tots els qui veieu a la pantalla
una ciutat en flames, l’arquer no us apunta.
No és a la vostra terra l’arbre on fruiten
la sang cruel i els membres arrencats
i els ulls que cremen. Els déus del poeta
antic ja preferien l’ús de l’arc
de la mort, reflectit ara a la blanca,
asèptica paret il·luminada
per les fletxes de foc, i no hi fa res
que vosaltres, amb l’arc de la vida a la mà,
rius de gent pels carrers de les vostres ciutats,
a les pantalles dels televisors
trets de pau inequívocs hàgiu engegat
mirant d’estalviar aquest desastre.
No hi fa res. El futur tremeix als braços
dels arquers de la mort. Hi pensen
ells mateixos el temps
d’una ombra de cinema, i disparen
amb mètode imitant els déus
i sense a penes danys col·laterals,
contra els malvats i rèprobes, al·leguen;
per salvar els bons, desagraïts i tot,
entre els quals sou comptats sense merèixer-ho.
Fredor de sal respira el mar i ha entrat
la humida fosca por a casa teva.

Carles Miralles dixit.