Entrades

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

L’escola en català

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en unaentrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene laiglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?