Entrades

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.