Entrades

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…

[Ricard Garcia: Com es fonen les ànimes;  Poesia a les cavesedit. Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia, 2018]

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]