Entrades

He vist ‘Pa negre’

He vist Pa negre. Divendres al vespre anàrem al cinema a veure Pa negre i, encara ara, em volten pel cap les imatges  d’aquesta pel·lícula que creix i creix sense parar. No us la perdeu pas, perquè la conjunció de l’Emili Teixidor i l’Agustí Villaronga ha aconseguit construir una peça, alhora literària i cinematogràfica, d’una bellesa formal i amb una càrrega de vida immenses.

La pel·lícula engega amb un cop de puny a l’estómac que t’alça del seient el primer minut i ja no et deixa reposar ni un instant. La narració és tan ben tramada que no només no decau en cap moment la tensió del primer moment, sinó que a mida que avança la pel·lícula, la violència del començament s’escampa per tots els racons de la vida dels personatges. Perquè Pa negreparla, sense fer concessions de cap mena, de la violència callada que van viure els nostres pares i avis durant els anys de la gana i de la por.

No hi ha bons ni dolents a Pa negre, el que hi ha són persones entrampades en la misèria, moral i material, dels anys quaranta. I hi ha, també, els ulls d’un nen que desperta de la innocència per  descobrir que tot és corromput, tot, també allò que ell s’estima. El món de la immediata postguerra va ser un món complex pel qual no era fàcil passar-hi sense prendre-hi mal i en el qual, prendre partit o tenir-lo pres des d’abans de la guerra, determinava la pròpia vida i la dels de casa. Però la pel·lícula va molt més enllà del pla merament ideològic, i mostra la vida oculta i les secretes relacions que, per literalment sobreviure, els personatges han de suportar.
Entre les virtuts de la pel·lícula que ha dirigit l’Agustí Villaronga, que són moltes, en vull destacar un parell o tres. Primer de tot, és remarcable l’ambientació. De com eren les cases, dels llums de carbur, de la borra dels telers, de l’aspror de la roba o de l’escola de poble i de tantes altres coses me n’han parlat els avis i els pares, i divendres, mentre veia les imatges, em venia al cap la narració dels seus records de quan eren pobres.
En segon lloc, és important insistir en la molt alta qualitat de la feina de tots els actors i actrius, grans, joves i nens. En cap moment no hi ha ningú per damunt dels altres, de manera que queda molt clar que no hi ha principals ni secundaris, sinó que qui ho protagonitza tot són la misèria i la violència que d’una manera o altra s’escolen en les vides de tothom.

I tercera. El tractament que es fa de la llengua és excel·lent, de manera que la parla dels personatges ens situa, de cop i volta i sense adonar-nos-en, en la Catalunya rural dels anys quaranta. No hi ha, o almenys jo no me’n vaig adonar, cap expressió ni cap paraula que no s’ajusti al món que la pel·lícula retrata, el vocabulari és ric i la sintaxi és neta de construccions que no li siguin pròpies al català. I això és molt d’agrair, sobretot tenint en compte que ni al cinema ni a la televisió es té gaire cura amb allò que més ens identifica com a individus i com a grup.

En mig de tantes polèmiques sobre el cinema català i el seu valor, l’Agustí Villaronga ha donat una resposta contundent: Pel·lícules com aquesta, d’altíssima qualitat formal i plena de veritat, poden fer –primer- que els catalans estimem el nostre cinema, i –segon- que es pugui exportar on calgui sense cap complex d’inferioritat.

No explicaré res de l’argument de la pel·lícula, descobriu-lo. Només diré que durant les dues hores aproximades que dura la projecció, vaig tenir la sensació de viure en un país normal, per l’ús de la llengua i perquè se’m parlava amb intel·ligència i sense por del nostre passat. Aneu a veure Pa negre, de debò que no us en penedireu.

[24 d’octubre de 2010]

Recordatoris i recomanacions

El primer recordatori és perquè aquesta setmana l’amic Tibau ens proposarà el seu Joc Literari número 100. Aquest bloc i molts altres que anireu descobrint hi participaran. Ara no puc dir-vos res més, només que estigueu al cas el proper dimecres 18 de març. Hi haurà, com sempre, premis.

El segon recordatori és pel proper dissabte, 21 de març, i té a veure amb el cartell que podeu veure il·lustrant aquest post. El cas és que aprofitant que és el Dia Mundial de la Poesia, ens trobarem a Vilafranca del Penedès una bona colla de poetes per explicar la nostra experiència a Internet i per llegir-vos, també, alguns dels nostres poemes. La trobada s’anomena Poems&Blogs. Poetes a la xarxa i hi sou convidats.

I pel que fa a les recomanacions, es tracta de tres blocs que he incorporat a la llista dels que llegeixo de manera assídua. El primer és un bloc que ja fa un cert temps que conec i que té més d’un any i mig de vida. L’escriu la Maria Folch des de Roma i el seu nom és El meu país d’Itàlia.

Els altres dos blocs són molt més novells. Un és Jocs de nens, que tot i que només té dos mesos de vida és molt prometedor tenint en compte, sobretot, l’edat de la seva autora. L’altre, encara més nou, es titula Nebuloses i l’escriu la Núria Talavera des de fa tot just dues setmanes quan em va ajudar amb els nanos d’un taller de blocs.

I de propima, encara una última recomanació: Gran Torino. Una gran lliçó de cinema del mestre Clint Eastwood. Sense paraules, veieu-la!