Entrades

Ordre natural

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum, fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti, l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.