Entrades

El cos de les dones, 2

Quan el passat novembre vaig descobrir Il corpo delle donne, ja en vaig parlar. Però avui, Dia Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo el 2009.
En aquest treball es parla de l’ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i són substituïdes per una representació grotesca, vulgar i humiliant d’elles mateixes.
Lorella Zanardo presenta la gran pèrdua que suposa la cancel·lació de la identitat femenina que es produeix davant la mirada de tothom sense que hi hagi una reacció adequada, ni tan sols de les pròpies dones. En funció d’això, la filmació presenta una selecció d’imatges televisives que tenen en comú la utilització manipuladora del cos de les dones per explicar no només el que està passant a qui mira la tele, sinó també a qui mira però ‘no veu’.
L’autora del documental diu que tenien l’objectiu d’interrogar-se i preguntar sobre les raons d’aquesta cancel·lació de la identitat femenina com si es tracté d’un pogrom al qual assistim com a espectadors silenciosos. A més, també es fa incidència en el fet que els rostres adults estan desapareixent de la televisió, fent ús de la cirurgia estètica per tapar els senyals del temps. I també es pregunta sobre les conseqüències socials de tots aquests canvis que afecten amb una violència mal dissimulada la imatge pública de les dones.
Ara que, tant en el món de la tele com en les relacions home-dona i també en l’àmbit de la política, el nostre país s’està italianitzant cada cop més, potser no és una mala pensada veure que és el que hi passa a Itàlia, sobretot després que hagi estat liderada per aquests exemplars d’home tant i tant cofois de la seva masculinitat.
El vídeo complert dura uns 25 minuts i el trobareu aquí. I si el voleu veure amb subtítols en castellà, el trobareu en aquest enllaç.

El cos de les dones

Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”, i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s’ha convertit en mercaderia que s’exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s’encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l’uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d’imitar els models que se’ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l’actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l’ús que se’n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l’engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s’haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s’haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?