Entrades

Rostoll

Aquest camp arranat que espera l’arada com qui espera la terra. Un aire polsegós i espès. Des de l’arrel a la llum, encara dretes, com claus d’or als ulls, el que en queda de les tiges. L’olor calenta de les bales de palla que comencen a fermentar sota el sol, a la vora del camí. El record de l’instant precís que la dalla escapçava l’espiga. El so esmolat del tall. I després de la sega, ara, als camps, el temps encallat i les cicatrius. Ara, després de la sega, rostolls. Així tu.

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…