Entrades

Vespres de versos i vi: Eulàlia Blay i Ricard Garcia

Gràcies a la iniciativa d’en David Madueño, el dimecres 24 de gener a dos quarts de 8 de la tarda, l’Eulàlia Blay i jo participarem als Vespres de versos i vi que s’organitzen a l’empara de l’Alliance Française de Sabadell.

Tant l’Eulàlia Blay com jo aprofitarem per a fer-vos conèixer la nostra poesia tot fent un recorregut per la nostra obra amb l’objectiu que ens conegueu i que passem una bona estona gràcies als versos i, també, al vi amb què els organitzadors ens obsequiaran.

L’Alliance Française és al carrer de Sant Joan, núm. 35. Tot i així, si no coneixeu Sabadell podeu trobar on serem en aquest enllaç. Com sempre, ens agradarà molt que si us ve de gust i podeu, ens vingueu a escoltar.

‘Els murs incerts’ de David Madueño

No és casualitat que després d’haver-ho fet fa unes setmanes, hagi tornat a llegir El murs incerts de David Madueño. I no ho és perquè la poesia que ens ofereix en aquest llibre és absolutament aclaridora per entendre la sensació de desemparament i de devastació que tenalla, en aquest començament del segle XXI, una bona part dels nostres veïns, amics o fills.

En aquest llibre, en David Madueño posa davant els ulls del lector alguns dels conflictes que planen sobre nosaltres tot amenaçant el futur, i ho fa sense subterfugis i amb valentia, de manera que no hi hagi cap mena de dubte. Tant és així, que titula les tres parts del seu llibre com a Els desnonaments, Places dures i Canvi climàtic.

A Els murs incerts, la poesia neix de la quotidianitat de la gent que s’esforça i passa penes per tirar endavant i que, tot i així, sent el pes de l’estafa: Al canvi, / només ens pertoca xavalla: / incerteses i pous d’aigua secs. En la primera part del llibre, la poesia de David Madueño dóna la paraula a les generacions que han estat enganyades per una falsa societat del benestar, per una societat que no permet, ara ja no, que els seus fills puguin optar a una vida millor. No és estrany, doncs, que el poeta parli de somnis hipotecats o que els seus versos expliquin perfectament la sensació de viure a la intempèrie: Cal que oblidem / la natura del cargol / i esdevinguem llimacs.

No hi ha, però, resignació en els versos de David Madueño. Tot i la constatació que Ja no ens queda res per vendre, tot i afirmar que Som rellogats / d’una casa on ningú no ens vol, el poeta crida a la rebel·lió i a ser guerrillers de la vida, i ho fa –i entenc que no és casual- en un poema que duu una citació de Vinyoli que diu: “Duc a la mà la pedra del poema”. És per això que no me n’estic de pensar que la poesia també és, per en David Madueño, una arma amb la qual lluitar contra el desencís d’un futur desèrtic.

Els murs incerts és ple de referències a l’engany que patim i a les incerteses de viure i és un llibre que ens força a obrir els ulls: O era abans, / que no t’hi veies, i ara has desvetllat / la mirada que t’encara amb la certesa? –diu el poeta. No hi ha dubte, per tant, que en David Madueño escriu des del compromís profund i que, per això, la seva poesia no només testimonia el nostre món, sinó que té un important component moral que convida a la reflexió.

Al meu entendre són lloables els elements formals d’aquest llibre, i en destacaria dues coses: d’una banda l’evolució dels versos d’en Madueño cap a la senzillesa i la claredat defugint qualsevol barroquisme; i d’una altra, la capacitat de crear imatges que sense necessitar cap aclariment se’ns claven a l’enteniment amb una força tremenda: Un rastre grogós i sòlid / s’acumula al marge dels dies, / com la tosca dentària. / Són restes de calci […].

Més enllà, però, dels aspectes formals, que tenen l’encert de donar fluïdesa i claredat al vers, vull insistir en els valors ètics de Els murs incerts i en la valentia del seu autor que baixa al carrer i de passada ens obliga a enfrontar-nos amb la realitat que ens circumda. Aquest és un llibre, la lectura del qual ens aporta veritat i aprenentatge, sobretot perquè l’autor no confon la queixa o la denúncia amb la lamentació.  I no només planta cara a la realitat: Però no existeix la màgia […] Tot depèn de mi / i de la meva constància; sinó que també se’ns descobreix d’on neix la força que empeny el poeta i que, tot i la desolació, encara són possibles la bellesa i la pau: Tot neix d’un miracle. […] / I així, mentre navego, / puc observar calmosament / els fragments de llum / que reverberen sobre la mar. / I els dies s’esmicolen / sense tantes urgències.

‘Caminant’ al WeekAnd

L’amic David Madueño es fa ressó, aquesta setmana, de El llibre que llegies al WeekAnd. Fa uns dies em va preguntar quin poema triaria per posar-lo a l’agenda cultural de Sabadell i jo li vaig suggerir que fos ell mateix qui el triés. Doncs bé, el text que ha escollit ha estat una prosa que es titula Caminant. Pertany a la primera part del llibre (El món en suspens) i diu així:

Ni taula ni conversa. No et ve de gust compartir res, només caminar tot sol, endinsar-te per camins on et creues amb altres caminants als quals saludes amb només un lleuger cop de cap, sense badar boca. Ni tan sols segueixes el seu rastre amb la mirada quan s’allunyen; l’únic que vols és seguir caminant per saber si, al final d’aquests camins ignots que transites obsedit, també hi seràs.

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

Matèria primera

Llegit a Desvetlla de mots és feina obscura:

‘Matèria primera

El temps estria rengleres
de nervis damunt la pell,
sensible interruptor
de la memòria.

El temps congria tempestes
d’avorriment, tedi voraç.
Enfarina de pàgines nívies
la ment seca.

El temps fa reposar
el vi magre espremut.
La tinta escorreguda
guanya impressió
i ens fa una mica
més bellament

imperfectes.

David Madueño dixit.