Entrades

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

Setembre

Encara nens, setembre, finals dels seixanta. Els cops secs de les ungles dels cavalls tibant els carros. Les portadores plenes de raïm, el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres, el clic-cloc compassat de les rodes dentades de les premses, els cups que s’omplien pausadament, el silenci dels cellers. Les olors barrejades del most, de la pols dels carrers, de la suor de les bèsties. I havent sopat, la nit, plena d’històries, les parles del sud, els jocs entre muntanyes de sacs de brisa, el paradís abans de la son.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

…i juliol i agost

…i juliol i agost, que sempre se t’han fet tan estranys, tanquen la volta de l’any. Si no fos per aquestes rares pendents que dibuixen i els relliguen et costaria distingir l’un de l’altre. Juliol, molt més llarg que cap altre mes de l’any comença. Si fa no fa, l’endemà de Sant Joan i s’allargassa ben bé fins el dia de Sant Llorenç. Amarat de calor el recorres amb passes lentes i pesades, com si es tractés d’una costa dreta, llarga i polsegosa, però plena d’incertes promeses. L’agost, en canvi, conforma l’altra vessant del camí. Després de Sant Llorenç, i sobretot de la Mare de Déu d’Agost, tot s’accelera i es desferma. Creixen com castells els núvols i toquen a sometent els trons d’estiu per què la pols del juliol es torni tempesta. Saps llavors que no es pot tornar enrere. El camí et porta de cara avall més de pressa del que voldries. S’acaben les hores desvagades de l’estiu i comença la verema.

[RG: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Poesia viva

Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida.  Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!
[10 de març de 2013]

Estos días azules…

Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008]

[22 de febrer de 2013]

Cap a Sant Llorenç, ara sí!

Tot i el molt ajut de les bones crítiques, els llibres necessiten que se’ls tregui a passejar perquè es trobin amb els lectors. És per això que de El llibre que llegies n’hem fet un bon grapat de presentacions per ensenyar-lo, per parlar-ne i per oferir-lo. Tenia, però, la recança que no em passés com amb Els contorns del xiprer i amb De secreta vida, que no va ser possible portar-los a Sant Llorenç d’Hortons. Però no, aquesta vegada sí que hi podré presentar El llibre que llegies gràcies als bons oficis i a la perseverança  d’en Ramon Moix, que també serà qui s’encarregarà de presentar-lo diumenge que ve.Entendreu que aquesta sigui una presentació especialment emotiva per a mi per diverses raons. Una, perquè tot i que faci gairebé 25 anys que no hi visc a Sant Llorenç, és on vaig néixer, m’hi vaig criar i hi vaig aprendre moltes de les coses que després m’han fet servei. Una altra, perquè en Ramon Moix no és només un dels meus lectors més antics (de quan encara ni tan sols somiava publicar), sinó també perquè no podria dir des de quan som amics, segur que des de sempre. I tercera, perquè en molts racons de El llibre que llegies hi ha moments i experiències viscudes justament a Sant Llorenç. De fet, penso que encara seria molt més fàcil d’entendre si dic que em fa il·lusió perquè sóc hortonenc.Com sempre, ja sabeu que si us ve de gust venir-nos a escoltar, estarem contents de compartir una estona amb vosaltres. Serem a la sala d’actes de l’Ajuntament (Carrer Major, 36) de Sant Llorenç d’Hortons el proper diumenge, 9 de setembre, a les 12 del migdia.

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

‘De secreta vida’ a Nebuloses

Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de ‘De secreta vida’ a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n’havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.

Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l’efecte que la Núria de Nebuloses l’he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.

DSV al ‘Resum de l’any poètic’

Amb el correu d’avui he rebut un sobre de l’Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d’enguany. Entre els diferents continguts d’aquest llibre hi ha el Resum de l’any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m’ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m’hi dedica un paràgraf que diu així:

“[…] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L’edició, però, feta per l’Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó) té l’aire d’una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció.

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l’any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tant d’hivern, aquesta tarda, l’última d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.