Entrades

Estos días azules…

Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008]

[22 de febrer de 2013]

Cap a Sant Llorenç, ara sí!

Tot i el molt ajut de les bones crítiques, els llibres necessiten que se’ls tregui a passejar perquè es trobin amb els lectors. És per això que de El llibre que llegies n’hem fet un bon grapat de presentacions per ensenyar-lo, per parlar-ne i per oferir-lo. Tenia, però, la recança que no em passés com amb Els contorns del xiprer i amb De secreta vida, que no va ser possible portar-los a Sant Llorenç d’Hortons. Però no, aquesta vegada sí que hi podré presentar El llibre que llegies gràcies als bons oficis i a la perseverança  d’en Ramon Moix, que també serà qui s’encarregarà de presentar-lo diumenge que ve.Entendreu que aquesta sigui una presentació especialment emotiva per a mi per diverses raons. Una, perquè tot i que faci gairebé 25 anys que no hi visc a Sant Llorenç, és on vaig néixer, m’hi vaig criar i hi vaig aprendre moltes de les coses que després m’han fet servei. Una altra, perquè en Ramon Moix no és només un dels meus lectors més antics (de quan encara ni tan sols somiava publicar), sinó també perquè no podria dir des de quan som amics, segur que des de sempre. I tercera, perquè en molts racons de El llibre que llegies hi ha moments i experiències viscudes justament a Sant Llorenç. De fet, penso que encara seria molt més fàcil d’entendre si dic que em fa il·lusió perquè sóc hortonenc.Com sempre, ja sabeu que si us ve de gust venir-nos a escoltar, estarem contents de compartir una estona amb vosaltres. Serem a la sala d’actes de l’Ajuntament (Carrer Major, 36) de Sant Llorenç d’Hortons el proper diumenge, 9 de setembre, a les 12 del migdia.

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

‘De secreta vida’ a Nebuloses

Ja fa uns quants dies que estic una mica allunyat del bloc, la feina mana. Fa una estona, però, hi he tornat i he tingut una sorpresa molt agradable quan he descobert que la Núria parla de ‘De secreta vida’ a Nebuloses, el seu bloc. És curiós i estrany, perquè tot i que treballem plegats la Núria no me n’havia dit res i ara he descobert aquest post que li agraeixo molt i molt.

Tot i els anys que fa que coincidim a la feina, em fa l’efecte que la Núria de Nebuloses l’he coneguda sobretot quan em va convidar al Club de lectura de Sant Sadurní o quan vam estar plegats en un taller de blocs en el qual va néixer el seu, és a dir, fora dels espais que compartim diàriament, com si les hores de feina fossin només un parèntesi en el flux de la vida.

DSV al ‘Resum de l’any poètic’

Amb el correu d’avui he rebut un sobre de l’Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d’enguany. Entre els diferents continguts d’aquest llibre hi ha el Resum de l’any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m’ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m’hi dedica un paràgraf que diu així:

“[…] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L’edició, però, feta per l’Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó) té l’aire d’una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció.

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l’any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tant d’hivern, aquesta tarda, l’última d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

Abril

Em deia un amic, fa uns dies, que la primavera d’aquest any s’assembla com poques a les de la nostra infància, amb les pluges imprevisibles i la llum tan neta, amb l’eclosió dels verds tan iguals i tan diferents.

Les dels darrers anys no han estat tan generoses però, tot i ser més seques, mai no hi ha faltat el senyal de les roselles tacant de sang nova la terra per treure’ns de l’hivern i dur-nos saba fresca. Doncs bé, avui que tanquem un altre abril, em ve de gust oferir-vos la sorpresa renovada del roig:

ABRIL
Enyores sentir als braços l’entrada de l’aire humit que anunciï l’arribada de la pluja després d’un matí ple de llum nova. Però enguany l’abril, eixut com mai, sembla que t’hagi traït i al jardí, que encara és erm, només hi han florit, forçats, uns quants lliris grocs. Sort en tens que, fidels a la memòria de la teva infància i porugues com les primeres besades, les roselles et diuen la primavera des del marge de la carretera, sobtadament, després d’un revolt que havies traçat massa depressa.

[RG: De secreta vida, Edicions 3i4, Col. Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008]

Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]

Ara són les mimoses…

Aquest febrer, coincidint amb l’espectacular florida que estan fent les mimoses, al diari El 3 de vuit del divendres 13 s’ha publicat una nova ressenya de De secreta vida, el meu segon llibre de poemes. L’autora és l’Anna Ruiz i Mestres, que en una altra ocasió ja va escriure sobre la meva poesia. A continuació hi transcric el que ara en diu i us convido, és clar, a llegir-ho:

…ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses.
Ricard Garcia continua el seu periple poètic amb la publicació d’una obra guanyadora del premi Senyoriu d’Ausiàs March de poesia. Aquest nou recull de poemes s’estructura en dues parts: Geografia i De secreta vida, que dóna títol al volum.
Sembla que els nostres escriptors vulguin recuperar la seva geografia més íntima i personal. Isidor Cònsul ens oferia fa poc, amb prosa, un volum en què ens mostra la geografia de la seva vida, així mateix Ricard Garcia, amb els seus poemes, es passeja per un paisatge molt nostrat, tot resseguint indrets prou coneguts d’aquest Penedès i d’aquest país que al llarg de l’obra van prenent una forma íntima, una calidesa única, que només ell sap transmetre amb la força de la seva paraula.
Vessen sensibilitat els seus versos quan posa l’atenció en els detalls més petits del paisatge: “les magranes, les cireretes de pastor, la mallerenga,…”, però com en l’obra anterior els arbres “en majúscula” són els reis d’aquesta escenografia. Aquest arbre, que s’arrela a la terra i que amb la seva alçada ens apropa al cel, al més sublim, símbol d’allò que només poden captar els escollits, senyoreja en tots els seus poemes.
Proper a Baudelaire, i cercant el sublim com ell, RG recupera els poemes en prosa per aquesta primera part del llibre, i així despullat de qualsevol mètrica, aboca al lector a la lírica més pura.
Els arbres sovint estan al servei dels sentiments que va teixint la vida humana: el més reiteratiu potser és el pas del temps escenificat en els mesos de l’any, però també la força de la llum en la vida i en la natura, la solitud, el silenci, l’amor, el mar, la paraula,… tot al servei d’aquest decorat d’indrets propers.
És des de la mirada privilegiada que tenen els arbres, que el poeta, ell mateix fet vida, arbre i paisatge, ens dóna mil imatges de l’entorn, plenes de metàfores ricament elaborades, impregnades d’una força quasi barroca.
La segona part ens endinsa en un món més íntim, on la passió, la sexualitat, la sensualitat de la vida i de les relacions humanes es mostren sense decoració prèvia i el lector reviu intensament la força de les emocions, on el cos, els llavis, les mans, els ulls… estan al servei dels sentiments més corferidors de l’ànima humana, en poemes sovint molt breus, plens d’intensitat, fugissers com la vida mateixa.
Sens dubte estem davant d’una veu que trepitja amb força el nou panorama de la literatura catalana. Feu-ne un tast:

CASA
Viure en una casa feta de parets de pluja
i que la travessin tots els colors d’aquesta tarda…

Anna Ruiz i Mestres dixit. Moltes gràcies, Anna!

[Nota: La fotografia és d’Hurano]

Edgardo Dobry i Ricard Garcia

Em va trucar, fa uns dies, el Matías Néspolo i em va proposar confrontar el pensament poètic de l’Edgardo Dobry i el meu. Jo no havia llegit la poesia de l’Edgardo, però vaig acceptar després que en Néspolo -que sí que ens havia llegit a tots dos- em digués que tot i que fem poesia ben diferent, ell hi veia punts de confluència prou interessants.

Escoltar la manera que tenen els altres d’enfrontar-se al fet poètic, i també mirar d’explicar com ho faig jo, em resulta molt estimulant, i és amb aquesta intenció que ens vam trobar dimecres a la cafeteria de La Central del Raval.

De la xerrada, que va ser llarga i per a mi força interessant, el Matías Néspolo n’ha fet un article que avui s’ha publicat a les pàgines del suplement Tendències de l’edició de Catalunya de El Mundo. Es titula Dos lenguas para una misma búsqueda poética i parla del que tots dos pensem que ha de ser la poesia, de com ens agrada treballar-la i també -és clar- dels nostres darrers llibres, Cosas de l’Edgardo Dobry i el meu De secreta vida.

Si us ve de gust, podeu llegir l’article clicant a sobre de la imatge següent:

[Nota: Ricard Garcia i Edgardi Dobry fotografiats per Antonio Moreno]

Al Club de Lectura

Jo, els Clubs de Lectura els conec des de fora. Mai no n’he estat membre, però pel que sé penso que estan fent una gran feina, des de les biblioteques, desmitificant el món de la literatura i ajudant a lectors i lectores de tota mena a acostar-se als llibres. Els qui hi estem més avesats a moure’ns entre llibres oblidem, sovint, que aquest és un món del qual a vegades se’n té una imatge elitista i que hi ha persones que no s’hi acosten perquè tenen la sensació que no estaran prou a l’alçada d’allò que els llibres diuen.

Tot i que no ha de ser d’aquesta manera, més d’una vegada sí que es veuen personatges als quals els hi agrada cultivar aquesta imatge estirada d’intel·lectual que camina per sobre del bé i del mal. I això, mal, és el que aquesta actitud fa a l’hora d’acostar nous lectors als llibres. Hauríem de ser, tots plegats, més humils i treballar per convèncer a tothom que cadascú té la seva lectura –no importa quina- i que posar un peu dins d’un llibre pot ser una experiència, si no sempre fascinant, com a mínim sorprenent.

Qui sí sembla haver-ho entès així són les bibliotecàries i els bibliotecaris, que s’han arremangat i han posat en marxa per tot arreu clubs de lectura per aplegar-hi les persones que volen gaudir sense complexos de la lectura i compartir l’experiència amb altres lectors i, quan pot ser, amb l’autor o autora del llibre llegit.

Doncs bé, jo estic molt il·lusionat perquè els membres d’un d’aquests clubs de lectura van decidir fa unes setmanes llegir el meu segon llibre de poemes, De secreta vida, i divendres torno a la Biblioteca de Sant Sadurní perquè m’han convidat a parlar-ne. Ja ho vaig fer en una altra ocasió a la Biblioteca de Martorell amb Els contorns del xiprer i és una de les experiències més interessants que n’he tret d’això d’escriure i publicar el que escrius. Sotmetre’t a les interpretacions i les preguntes d’una colla de lectors i lectores que han volgut conèixer el que fas és, si més no, molt higiènic, perquè t’obliga a mirar la teva obra amb uns ulls que no són els teus i no tenen, per tant, els vicis de lector que tu tens. Però és que a més, també és molt nutritiu, perquè de cada mirada que passa per damunt de les teves paraules n’aprens coses que tot sol no havies vist.

Aquest divendres, per tant, seré al Club de Lectura de Sant Sadurní a dos quarts de vuit del vespre a punt per entomar crítiques, valoracions, matisos i tot el que calgui, i també per respondre a totes les preguntes que convingui. I no només estic segur que m’ho passaré molt bé, sinó que també estic convençut que entre tots ens adonarem que la poesia no és dalt de cap altar i que amb només un petit esforç la podem abastar. Estic, de debò, molt content de poder-ho fer.