Entrades

La figuera de l’avi

La capçada àmplia i estesa de la figuera
i un aire de terra encara molla i de sol,
la fetor de les figues caigudes, agredolça,
l’aspror dels pàmpols i la llet als braços.

I a tocar de la mà, se t’obre el paradís
mentre esberles una figa amb els dits
i, com un cor de sang encesa i d’agost,
ja et busca els llavis i la boca el desig.

Al cap de l’hort, sota la figuera de l’avi,
mastegues aquesta carn dolça que teixeix,
amb fils de sucre gairebé imperceptibles,
un altre estiu, la resurrecció als paladars.

[RG: La llum més alta, Edicions del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.

Volar

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la necessitat de demostrar un cert grau de crueltat que se suposava normal quan éreu petits. Moltes vegades,  sobretot quan no eres capaç d’emular les seves proeses, et senties menys que els altres i t’avergonyia no ser prou valent per fer el que ells feien. Anar a l’escola tampoc no t’agradava, hi feia fred i temies la ira del senyor mestre, però hi anaves convençut que havies de ser obedient. Se’t feia molt difícil entendre el món dels adults amb qui convivies. Senties que tot plegat era com si s’hagués produït un error o hi hagués hagut una confusió i aquell no fos el lloc on havies de ser. Potser per això tenies aquella dèria d’anar sol i amagar-te en alguna raconada des d’on veies passar els homes que anaven i venien de la feina, les dones amb els cistells, els nens amb les bicicletes… Des del teu amagatall veies passar la tarda i era una mica com si durant aquelles estones aconseguissis fugir. No sabies de què ni de qui, però era un temps durant el qual sortir del món dels altres t’acostava una mica a una mena de felicitat que s’assemblava a la que encara sents quan somies que pots volar. Sí, volar i ser alhora l’ocell i l’aire que el sosté mentre desapareix en la línia de l’horitzó, allà on les realitats i els desigs es confonen i res ja no pesa.

L’empenta de les deus

Creure que mai no te n’aniràs del tot,
recórrer sense por els camins del desig
i travessar els dies com aquests rius
que s’aboquen majestuosos al mar
sentint, encara, l’empenta de les deus…
 
 

Saber no anar-se’n mai

Llegit a Moments feliços:

DESIG
Aprendre a delectar-se en l’escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l’acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi
per sempre.

Oriol Izquierdo dixit.