Entrades

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Sònia Moll Gamboa

Ara mateix no sabria dir quan vaig conèixer la Sònia Moll Gamboa (Barcelona,1974), però sí que recordo que el seu blog,  La vida té vida pròpia, es va convertir per a mi en un dels blogs de lectura imprescindible d’ençà que el vaig descobrir. Des de llavors que li he seguit la pista i fins i tot hem tingut l’oportunitat de recitar plegats en un parell d’ocasions.

La Sònia ha fet feina de correctora i editora en diverses editorials i a l’Optimot, també ha treballat de professora de català per adults i imparteix tallers d’escriptura creativa. Però a més de tot això és escriptora i poeta. A banda del seu blog, col·labora regularment a La Directa. Una recopilació de les columnes que hi ha publicat es pot llegir al seu llibre Beneïda sigui la serp (2018).

Com a poeta ha publicat Non si male nunc (2008) que va obtenir el Premi de Poesia de Sant Celoni, el recull de proses poètiques Creixen malgrat tot les tulipes (2013) que va guanyar el Premi 25 d’Abril de Benissa i el 2014 va publicar I Déu en algun lloc.

Ben aviat, el divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà amb nosaltres i amb l’Esteve Miralles i la Teresa Pascual al POETES A LA BASSA GRAN 2019 per oferir-nos la seva poesia. Si ja la coneixeu, prou que ho sabeu que paga la pena anar a la Bassa Gran; i si encara no l’heu llegit o sentit mai, estigueu segurs que us agradarà. Per anar fent caliu, us deixo una de les seves magnífiques proses poètiques:

poeta llac

Torno a ser jo. La que diu només el que vol dir, i no el que la gent té ganes que digui. Jo amb els meus versos tallavenes, els meus poemes llac, sempre al voltant del mateix, perquè em nodreix i em diu, perquè m’és i em parla endins, a tocar del misteri. Jo i prou, amb els pits a rebentar de llet inútil, amb la mare morint-se’m encara a estones, de cop i volta, amb l’enyor etern d’un llindar a la cuina des d’on m’escolten sense judicis. Torno a ser jo buscant un (altre) lloc, imaginant altres paisatges, fidel a la terra de les avantpassades i als oceans que me’n separen.

 Torno a ser jo i torno a escriure en els marges del full, aquest lloc estret on encara hi cap  (amb lletra ben petita) l’amor sense etiquetes, la vida sense quadrícules.

[Sònia Moll Gamboa: poeta llac a La vida té vida pròpia, 19maig2018]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Esteve Miralles

Amb l’Esteve Miralles (1964), ell de Masquefa i jo de Sant Llorenç ens vam conèixer a l’institut i tot i que després no hem coincidit, sí que hem anat tenint notícia l’un de l’altre. L’Esteve dedica la seva vida professional a la docència a més de fer moltes altres coses. També ha fet de traductor i és escriptor.

Amb el dietari Retrobar l’ànima va obtenir el Premi Marian Vayreda de narrativa el 2012. Abans, però, havia publicat la novel·la Núvols com amb què havia guanyat el Premi Fundació Enciclopèdia Catalana de Narrativa. En l’àmbit de la poesia, ha publicat Llum (edició en línia, 2014) i Com si tinguessis temps (Núvol, 2014). Aquest darrer títol el podeu obtenir i llegir si cliqueu aquí.

Ara, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit, serà al POETES A LA BASSA GRAN amb la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual. Estic content que ens poguem retrobar  i que pugui venir a Sant Llorenç on tindrem, tots plegats, la sort de poder escoltar la seva poesia recitada per ell mateix. Mentrestant i per anar fent boca, us deixo un poema de mostra:

T’he vist mirar la plana dels horòscops,

buscar paraules que se’t revelin, fas

com si tinguessis temps de creuar ponts,

de prendre el sol en illes de l’Adriàtic,

platges de roca i pins.

 

T’he vist mirar els xiprers del cementiri;

t’he vist el cap alçat, fent com si sí,

com si sabessis com mirar xiprers.

Tens un moquet aigualit que se’t perd.

T’he vist com te’l miraves, el paleta

que tancava la làpida amb ciment

He vist les roses, i el manat d’espígol.

He vist com te’l miraves. I un mar blau.

 

[Esteve Miralles: Com si tinguessis temps, 2014]

D’hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran

L’any passat, l’Ajuntament de Sant Llorenç d’Hortons va acollir i impulsar la iniciativa d’engegar una sèrie de recitals de poesia a la fresca les nits d’estiu i com a conseqüència d’això vam fer una primera edició en la qual hi van participar, com es pot veure a la fotografia, la Núria Domènech, la Montserrat Esteve i el Jordi Llavina.

Animats per l’èxit del recital de l’estiu passat, el proper divendres 12 de juliol a les 10 de la nit en farem la segona edició, l’hem anomenat D’Hortons 2019 / Poetes a la Bassa Gran i hi participaran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual, tres poetes d’orígens i sensibilitats diverses que ens recitaran una mostra de la seva obra poètica.

Per tant, us convidem a venir a la font de la Bassa Gran, un espai emblemàtic de Sant Llorenç que des de començaments del segle XX ha estat lloc de trobada i que ara recuperem, també, per a la poesia. Com l’any passat, escoltarem els poetes a la fresca i podrem, després, intercanviar-hi impressions i compartir una copa de vi o cava.

Des del primer moment, tirar endavant el Poetes a la Bassa Gran ha estat un repte per a nosaltres i ens agradaria que es consolidés, i és per això que encara que aquest sigui un cicle humil en les formes i el cost, és ambiciós pel que fa a la qualitat dels poetes que hi convidem. Tot i que el nostre sigui un petit poble situat en un dels extrems del Penedès, es mereix que ens esforcem a portar-hi la millor poesia i a oferir-vos-la amb la major dignitat possible.

I com ja vam dir el juliol de l’any passat, tornem a repetir que estem convençuts que escoltar els poetes dient els seus propis versos és una magnífica experiència. És per això que us convoquem al recital de poesia que faran l’Esteve Miralles, la Sònia Moll Gamboa i la Teresa Pascual en un lloc ben especial. Imagineu-vos-ho: l’estiu, l’aire de la nit que ja s’endú la calor, el raig de l’aigua, una copa amb els amics i la poesia que emergeix en mig de tot… Us hi esperem!