Entrades

Núria

Per la Núria Puig i Rosés, in memoriam, sempre:

La torrentada de viure i després aigua i sal i sorra als peus. Un sol que capcineja i la marinada que ens bressola. Les platges on hem avarat i tots els camins a cada petjada. Aquestes mans valentes i nerviüdes i els ulls que ens empenyen, plens de riure, a ser. L’abric de tantes abraçades com duem a la pell, inesborrables, i tota tu que t’enfiles, ara, a la barana més alta i desafies els estrips del temps, tu, que des de la teva talaia ens assenyales la incandescència dels dies sobre un maricel de blaus infinits, allà on confluïm calladament per dir-nos com ens hem estimat i com ens estimarem, allà on ara és sempre, allà on la llum primera.

Estrip

Les fogueres del matí, ensopides i indecises. Les fumeroles a la vora del camí. Les canyes que s’ajeuen sobre l’aigua. Les despulles dels salzes i el riu com un vidre bast. Les pedres tan mal amuntegades com els dies. La carena de la muntanya que marca els límits de l’aquí. El pes del cel. Els colors massa esmolats de tant de fred com fa. Aquest fred com de granit que ens llasta. Aquest fred que com s’estripa una camisa molt portada, avui ens estripa l’ànima.

…i els dies són massa curts

ENCARA PLOU

La pluja escolant-se per les canals de la façana,
la immanència de la mort en l’erosió dels cossos,
els caients de l’ombra a les ferides de la pedra.

Encara plou i els dies són massa curts.

[R.G.: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

L’empenta de les deus

Creure que mai no te n’aniràs del tot,
recórrer sense por els camins del desig
i travessar els dies com aquests rius
que s’aboquen majestuosos al mar
sentint, encara, l’empenta de les deus…