Entrades

No ens prendran la poesia

Dissabte passat a la tarda havíem de parlar, el Jordi Solà Coll i jo, dels nostres respectius llibres a la llibreria La Impossible. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell el dia abans (encara no s’havia produït la detenció a Alemanya del president Puigdemont), va fer que ens preguntéssim sobre l’oportunitat o no de fer l’acte que teníem previst i pel qual ens havien convidat en Ricard Mirabete i la llibreria.

Després de parlar-ne, vam decidir que sí, que hi aniríem i parlaríem de poesia i en llegiríem. I així ho vam fer perquè entenem que la poesia no només no pertany al seu món sinó que els fa nosa, el seu és un món on només compta la matèria més banal, ja sigui el diner o siguin les misèries del poder. La poesia no hi té cabuda. Aquest que se’ns vol imposar no és el nostre món, no el volem i així ho manifestem una vegada i una altra i tantes com calgui; i una vegada i una altra ens volen fer callar perquè la poesia se’ls escapa ingovernable i rebel.

Davant de tantes agressions com estem patint i per culpa de la tristor que ens provoca tanta injustícia, ens podríem haver quedat en silenci, però no, una vegada més ens vam alçar per fer de la poesia una arma de reflexió i de gaudi. I així va ser, perquè tot i les inclemències meteorològiques i la borrasca política, es va omplir la sala i entre tots vam conjurar el monstre.

Sabem que si poguessin, farien emmudir els poetes; tots sabem que ja ho han fet en altres ocasions. I és per això, perquè no ens facin callar, que hi vam anar i en bona companyia vàrem compartir la màgia de la poesia. Durant la tarda de dissabte a La Impossible vam dir ben clar que no ens prendran la dignitat ni, tampoc, no ens prendran la poesia.

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.