Entrades

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.

La llavor del mal

Volia escriure un apunt sobre els petits plaers de l’estiu però se m’ha torçat la intenció després de veure aquest tuit del Quim Monzó en el qual es recull una informació treta del Corriere della sera. Només el titular ja resulta esgarrifós, però la fotografia que l’acompanya dóna la mesura de la monstruositat a què s’està abocant la criatura que hi surt.

Mentre el pare, jihadista, presumeix del fet que el seu fill sigui capaç de sostenir i ensenyar al món el cap d’algú que ha estat prèviament degollat, no està fent altra cosa que sembrar la llavor del mal, la llavor que alimenta el monstre que recorre molts indrets de la Terra no gaire enllà d’aquest paradís fictici en què hem convertit l’Europa occidental i  Nord Amèrica.

I ja no s’hi val a mirar cap a un altre costat com quan Israel bombardeja la població de Palestina, ni a pensar que el Kurdistan queda prou lluny per no sentir els crits de dolor dels qui són perseguits per creure en un altre déu, ni tampoc a creure hipòcritament que no té res a veure amb nosaltres el fet que a Turquia es reclami a les dones que no riguin en públic.

Potser fóra higiènic i intel·ligent alhora començar a pensar que nosaltres també som ells, que el món és petit –molt petit!- i que els seus patiments poden ser aviat els nostres. Per això, si no la combatem des del primer moment, la llavor del mal s’escampa amb una força imparable, prou que ho hem vist durant el segle XX. Encara que sembli adormida, la llavor del mal en té prou amb molt poca cosa per arrelar i créixer i colonitzar les ànimes d’homes i dones que sempre havien estat bona gent i que, inexplicablement, no només comencen a justificar la segregació dels altres i la violència, sinó que de la justificació passen a practicar-les amb el convenciment que estan fent el millor que es pot fer.

Nosaltres també som ells, els uns i els altres, i per tant cal que no desviem la mirada, ja sigui pel molt dolor que podem patir o perquè la llavor del mal pot haver niat dins nostre. Davant d’això, una vegada més, recupero el Panfleto desde el planeta de los simios de Manuel Vázquez Montalban de 1995 (tristament sembla que ens hem mogut molt poc des de llavors). Al final de l’assaig hi diu això que encara em sembla útil si és que de debò volem desterrar el mal:

“[…]Flores D’Arcais se pronunciaba por una ética sin fe para escapar de la perniciosa búsqueda de la verdad única, y la fórmula me parece excelente, incluso desde una perspectiva militante en la esperanza necesaria, no en la teologal, asumida la crítica de la alienación militante que hiciera Adam Schaff con tanto conocimiento de causa. Hemos de juramentarnos para no ser nunca más cómplices de Calígula caundo quiera nombrar procónsul a su caballo.

No. No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que si.

L’enemic interior

El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes… I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi… És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell…” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.

[15 d’octubre de 2013]

Ordre natural

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum, fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti, l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.