Entrades

La dona aranya

Quan li van presentar aquella dona se li van disparar totes les alarmes. Instintivament va arrugar el front i mig s’enretirà mentre ella s’alçava per fer-li un parell de petons. En aquell moment, no va saber quina era la causa del que va sentir, si era una cosa de pell o de mala química, no ho sabia. El cas, però, és que des de llavors experimentà un rebuig inexplicable a tot el que vingués d’ella. Tant li eren una mirada com un comentari. Però el que més l’incomodava eren els elogis i, especialment, el contacte físic, sobretot des que ella començà a tocar-lo amb qualsevol excusa, distretament, buscant la mena de complicitat que ell només permetia als de casa i als bons amics. Tot se li revoltava cada vegada que el tocava, i si primer només notava com se li contreien els músculs al tacte d’aquella mà, aviat començà a sentir que tot el que aquella dona desprenia li causava una repulsió que cada vegada li era més difícil de dissimular.

No ho suportava i decidí, per tant, que no dissimularia més el que sentia. Mai més no li dirigí un comentari cordial i l’evità tant com li fou possible, no la mirava quan la tenia davant per davant i evitava respondre res que digués si no era per defensar-se’n o evidenciar les seves males arts. No tothom s’atrevia a fer-ho, perquè tot i que la seva poca traça era manifesta, havia teixit una terrible teranyina en la qual hi vivien atrapades les seves víctimes, tan hi feia que fossin amics com que mai ho haguessin estat. Aprofitant les miques de poder que havia pogut assolir, no només havia construït un sistema de repartiment de favors que serien cobrats amb usura, sinó que també era prou cínica per trobar la manera d’aliar-se amb qui odiava o anar de bracet amb qui abans l’havia detestat públicament.

Fet i fet arribà el moment que ella es refià prou per no amagar les seves cartes. Començà, llavors, a reclamar interessos per tots i cada un dels favors fets, sense deixar-se’n cap, perquè per sobreviure necessitava alimentar l’ego que la ratava, i l’únic que li donava una mica d’aire era fer-se elogiar pels pocapena que vivien atrapats a la seva xarxa i poder lluir, abillada amb el que ella creia que era el summum de l’elegància i el bon gust, les seves petites victòries. Hi havia en ella, però, massa coses que no encaixaven i que la deixaven en evidència, com ara el fet que les grans personalitats acostumen a anar acompanyades d’unes conviccions sòlides i fortes, però aquest no era el seu cas. Si és que en tenia de conviccions, eren inconfessables, i la seva fortalesa només s’erigia sobre una enveja antològica per culpa de la qual es podrien explicar moltes anècdotes i sobre un desig malaltís de figurar que no li era gens fàcil de controlar. Semblava que ho sabés, i per això mirava de contrarestar-ho presentant-se amb una màscara de dona simpàtica, interessant i pretesament culta.

Ara, ell ja sap que de ben segur van ser les excessives capes de pintura de la màscara el que el va alertar, perquè des d’un primer moment li resultà del tot impossible creure’s aquella simpatia impostada, sobretot quan somreia. Això i aquella veu mel·líflua i relliscosa amb què se li dirigia quan se li acostava. Els senyals del cos no enganyen, sobretot si no lliguen amb el que es diu, i justament era quan somreia que no podia amagar l’agulló amb què inoculava a les seves víctimes el verí que les atordia fins a deixar-les, com si es tractés d’una vulgar dona aranya, sense voluntat. Sort n’ha tingut, per poder-se’n escapar, que la tremenda repulsió que sempre li han causat les aranyes el va posar en guàrdia. Tot i així, després d’espolsar-se els malsons de la nit, aquest matí ha agafat l’esteranyinador i ha repassat a consciència tots i cada un dels racons de la seva ànima, no fos cas.

El cos de les dones

Pier Paolo Passolini ja va avançar que “la televisió era a punt de destruir la poètica potencialment expressada pel rostre humà”, i ara, 34 anys després de la seva mort aquesta afirmació és una evidència aclaparadora. Cada dia que passa em miro menys programes de televisió, els informatius, algun 30 minuts i poca cosa més. I si accidentalment entro a Tele5 o Antena3, en torno a sortir a tota pastilla fugint dels espectacles vomitius que aquestes televisions ofereixen a totes hores i dels quals sembla que s’encomanin, de tant en tant, també les cadenes públiques.

A banda de l’exposició i subhasta públiques de les vísceres d’un grapat de personatges que no aporten res de res i que només embruteixen els espectadors, cada vegada més la televisió només presenta la cara més degradada i degradant de cada un de nosaltres, però sobretot de les dones. En el seu cas, el cos s’ha convertit en mercaderia que s’exposa públicament i fins i tot ja es considera normal la seva alteració, amb tantes intervencions quirúrgiques i patiment com calgui, perquè compleixi uns estàndards uniformitzadors.

És clar que hi ha algú, potser els productors i distribuïdors de productes de gran consum, a qui surt més a compte que canviem i adulterem el nostre cos -sobretot les dones- que no pas haver de satisfer les demandes personalitzades de cada un i cada una de nosaltres. Es veu que no els convé la diferència perquè s’encariria el sistema de producció, perquè si ens declarem diferents potser ja no els comprarem l’uniforme i, sobretot, perquè si ens podem desprendre de la necessitat d’imitar els models que se’ns imposen des dels programes televisius, potser decidirem per nosaltres mateixos i això -ja se sap- posaria en perill l’actual sistema de consum.

El que vull dir ho explica, millor que no pas jo, el blog italià Il corpo della donne . Allà és on he descobert el reportatge de 25 minutsque us convido a veure, cliqueu aquí i no us faci mandra perquè no us decebrà. També es titula El cos de les dones, i parla de l’ús que se’n fa a la tele. Es constata que les dones reals estan desapareixent de les pantalles i són canviades per una imatge vulgar i humiliant de la figura femenina. Es tracta de prendre la identitat a les dones fent, fins i tot, que siguin elles mateixes que hi participin activament a partir de l’engany de creure que per ser vistes i tenir èxit han de complir uns estàndards de bellesa que les fa totes idèntiques, amb un mateix nas i rostre sense arrugues, uns llavis inflats i uns pits turgents fins al paroxisme.

El cas és amagar allò que a cada una la fa diferent i important per ella mateixa, ocultar les seves cicatrius vitals, les marques del temps viscut, la història personal i els sentiments. Així, quan totes les dones siguin una sola dona, s’haurà imposat el pensament únic o, sense subterfugis, s’haurà extingit la seva capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Arribats aquí, només resta que ens preguntem a qui és que fan tanta por les dones?