Entrades

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Educar el silenci

Fins ara només m’hi havia trobat al cinema amb aquesta forma de comportament que no entén el silenci com un acte de respecte a l’obra i als altres espectadors, però sembla que també ha arribat al teatre.

El cas és que dissabte vaig anar-hi amb la intenció d’escoltar la Núria Espert, que representava La violación de Lucrecia de William Shakespeare. Tot feia pensar, el text i el bon ofici de l’actriu, que seria una d’aquelles nits de gran teatre, però encara ara no ho puc afirmar del tot, perquè si bé vaig veure la representació, no puc dir amb la mateixa seguretat que vagi poder escoltar el monòleg que es recitava. I no és pas que l’Espert perdés la veu, ni tan sols estava enregollada, sinó que un parell de minuts després que la sala quedés a les fosques va començar una mena de boicot sonor. Tot just l’actriu s’havia situat en l’escena, es va desencadenar una restallera d’estossecs que, si bé els primers van ser tímids, van anar creixent amb un absolut desvergonyiment a mida que passaven els minuts. I darrera dels estossecs van arribar els paperets dels caramels que desembolicats amb traïdoria se suposava que havien de servir per apagar la tos i que l’únic que feien era enriquir un maleït des-concert. La cosa va anar creixent i, a mitja obra, ja hi havia qui es mocava repetidament amb tota la força com si hagués d’expulsar algun dimoni i qui sortia i entrava de la sala sense miraments…
Pot semblar que exagero, però no ho faig. Jo mateix no me’n sabia avenir mentre m’entretenia a comptar, ja amb el fil de la representació ben perdut, els segons de silenci entre estossecs i caramels i cops de porta… Difícilment arribava a comptar-ne 15!
El més greu, però, és que el públic no era pas l’alumnat que omple per força alguns teatres en sessió de tarda, sinó que es tractava d’adults fets i drets –autoritats incloses- que assistien a una representació de La violación de Lucrecia enmig d’un ambient d’acte institucional i social, ja que era la primera vegada que la Núria Espert actuava en el teatre que duu el seu nom.
Encara em pregunto què és el que ha passat perquè s’hagi perdut la vergonya de fer soroll i fins i tot de parlar amb el veí o per telèfon durant el passi d’una pel·lícula o una funció teatral. I no ho sé, si no és que els costums adquirits davant del televisor s’han traslladat també als espais públics o que, també, vivim tan immersos en un mar de sorolls que ja som incapaços de sobreviure en el silenci durant una estona massa llarga.
Si és així, potser caldrà tornar a educar la capacitat de restar en silenci apagant les múltiples músiques que se sobreposen en els espais urbans i apagant, també, la profusió d’imatges que ens bombardegen a gran velocitat i per tot arreu. Ho dic més d’un dia i de dos a l’aula: Només es pot escoltar callant. I entenc que aquesta màxima és imprescindible per qui vulgui aprendre alguna cosa. Aturar-se a mirar i escoltar allò que tenim al davant ens pot donar una idea molt més certa i rica de quin és el món en el qual vivim que no pas aquest ritme excessiu que els bons publicistes han sabut imprimir en els nostres costums. Mentre mirem d’atrapar delerosos els munts d’imatges i sons nous que ens reclamen amb insistència des de la tele o des d’internet, no ens queda temps de parar atenció a tota la veritat que es genera en el món real, i sense aquesta no serem res.
No sé si hem fet tard, però el que vaig veure durant la funció de dissabte em va alarmar. En tot cas, i no és gens fàcil perquè vol dir anar a contracorrent, hauríem de recuperar la capacitat d’estar en silenci, a soles i en públic. Com tantes altres coses, el silenci també s’educa i si no ho fem, perdrem l’oportunitat de tastar la bellesa que neix dels sons de la terra o dels versos de Shakespeare dits per la Núria Espert.

 

De l’educació, les elecciones i el mercat

Sempre hi dono voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però com que de les altres coses encara en sé menys i  és més fàcil que m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo, arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic article a La Vanguardia d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no- parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament estrafolàries.

Què és el que passa en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara, tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo, i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de fons.

Sovint em pregunto per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència. No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris.  I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina. O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver experimentat amb els coneixements rebuts.
Podria anar fent llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.
Doncs bé, ara que s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré pensant que, com al mercat, també a ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.
[17 de novembre de 2010]

No barro ni en mi casa…

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l’escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s’encarreguen d’esborrar la pissarra, escombrar l’aula i apagar els llums. L’alumnat nou s’hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d’insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d’ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n’encarregaven va i m’engalta: “¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?”. I encara ha afegit remugant amb l’escombra a les mans: “Anda que…, no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí”.

Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d’escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d’algun dels problemes que afecten l’ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d’esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s’ha cregut l’escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s’atreveixen a demanar-me?

I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s’hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.