Entrades

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

Dir Pa / Dia Mundial de l’Alzheimer

Ahir que va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer, però també avui i cada dia que passa, penso en el temps que fa que va començar a anar-sen i a tornar de tant en tant sense que ens n’adonéssim. Fins i tot alguns dels lapsus que patia podien resultar simpàtics al principi si no fos que haguéssim començat a intuir de què es tractava, i és que l’Alzheimer ja havia començar a fer mal i a impedir que les connexions neuronals funcionessin amb prou fluïdesa.

 Ara ja fa molt de temps, massa, que la T està malalta i cada dia hi és menys estones amb nosaltres, cada vegada costa més que torni quan se’n va i si ens regala una mirada, un intent de somriure, un gest gairebé imperceptible, ho celebrem com si ens hagués fet una abraçada fortíssima.

 Però la malaltia és cruel i avança sense remei, imparable, destruint qualsevol engruna d’esperança. Per això, perquè d’esperança no n’hi ha, totes les nostres forces són per defensar-li la dignitat, per acompanyar-la fins al final sense que s’hagi de sentir sola, per dir-li tantes vegades com faci falta que ens l’estimem. Perquè no és veritat que no sentin res els malalts d’Alzheimer, qui ho diu, una de dues, o no hi ha conviscut o s’està protegint del patiment que genera la malaltia als acompanyants del malalt; per això, perquè encara que els sigui tan difícil dir-nos allò que ens voldrien dir, i perquè una mirada o la lleu pressió de la seva mà en la meva em diu molt més que molts discursos que només són soroll, li vaig fer aquest breu poema que es titula Dir Pa:

No ho poden saber com t’hi esforces,

i que si somrius quan a la fi dius Pa,

és perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja

que ara duus a les mans, és saber

quin gust té el món que mastegues.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

Escriptors que parlen del camp

Rebo un whatsapp del meu amic Manel dient-me que li ha agradat llegir el que s’ha publicat a el 3 de vuit referent a un poema meu, i jo, que no en sé res, corro cap al quiosc a buscar el diari per veure de què es tracta. Pel camí ja sospito que deu ser cosa d’un altre amic, el Jordi Llavina. I sí, quan obro el diari vaig de pet a la pàgina que conté el seu Tabac de regalia, el dietari que setmanalment hi publica, i em trobo que la darrera entrega està dedicada a la poesia que parla del camp i, més concretament, al poema L’home dels camps (El cop a la terra, 1962) de Marià Villangómez i -honor que em fa- al meu poema Deus ex machina de El llibre que llegies. Us convido, doncs, a llegir (clicant a sobre de la imatge) el que Jordi Llavina en diu de l’un i de l’altre.

Però no vull tancar aquest post sense aprofitar, també, per recomanar-vos l’esplèndida narració que ara estic llegint i que també parla del camp, es tracta de la novel·la Marges de Roger Vilà Padró. Ara com ara no puc parlar de la trama, tot just n’he llegit les primeres 50 pàgines, però sí que puc afirmar que hi excel·leix la bellesa del llenguatge que fa servir el seu autor, el llenguatge riquíssim, precís i ple de matisos que sempre ha fet servir la gent que viu a pagès a l’hora de descriure la complexitat dels fenòmens de la natura i la manera de fer dels éssers humans i que, si de debò fóssim el país culte que pretenem ser, lluitaríem per preservar-lo a qualsevol preu. Si no ho fem així, arribarà el dia -en alguns àmbits ja es nota- que no recordarem el nom exacte de cada objecte i de cada fet i que de tant mediocre, la parla se’ns fongui i ens permeti, només, pensar en gris.

[4 de juliol de 2013]

Poesia viva

Diumenge passat a Manresa, a la 2a edició de l’Ull de peix, mentre recitava vaig poder sentir que la poesia era ben viva. Tot i que el públic era del tot nou per a mi, de seguida vam connectar i ens vam trobar immersos en un estat de gràcia en què els versos i les emocions fluïen amb una facilitat màgica. Aquesta sensació, quan es produeix, és una de les grans virtuts dels recitals de poesia.Però no és només per això que aquests dies estic content, sinó també perquè he tingut més senyals que em diuen que encara és viu el que he escrit i he pogut observar com després de ser al carrer, els llibres fan la seva via amb independència de l’autor. El cas és que de tant en tant m’arriba notícia d’un llibre que ha passat per aquestes o aquelles mans o, com fa uns dies, una colla de bones amigues em regalen els meus versos transformats en xocolata. També, de tant en tant algun lector amable i atent em fa saber l’efecte que li ha causat la lectura de la meva poesia. Que aquestes coses passin em fa molt content, molt, perquè llavors tinc la certesa que les meves paraules no són pas mortes, sinó que encara ressonen i a algú li poden ser útils.Els darrers dies, han estat dos bons lectors que m’han fet saber les seves impressions després d’haver llegit els meus darrers llibres. Concretament, dimarts passat la poeta Sònia Moll va penjar al seu blog un apunt personalíssim i delicat que expressa les impressions que li va produir la lectura de El llibre que llegies. I ahir va ser el també poeta i crític David Madueño que va publicar una molt bona ressenya sobre De secreta vida.  Pel que fa a El llibre que llegies, fa gairebé un any que es va editar, i De secreta vida aviat en farà cinc, però un i altre encara em donen alegries perquè pel que sembla, vius com són, encara remenen la cua. Per tot plegat, gràcies!
[10 de març de 2013]

‘El llibre que llegies’ a les ones

A primers de mes vaig ser a Tortosa perquè havia quedat amb en Jesús M. Tibau per gravar un capítol del programa de TV Tens un racó dalt del món dedicat a El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poesia. Doncs bé, ara us puc dir que el programa s’emetrà el dimecres, 30 de gener, a les 9 del vespre i es tornarà a passar diverses vegades durant la setmana. No sé del cert fins on arriba el senyal de Canal21Ebre, però si sou a les comarques del sud del país i us ve de gust, segur que ho podreu veure.

I a banda del programa de l’amic Tibau, aquesta setmana també s’emetrà l’entrevista que em va fer en Josep Díaz-Galeraper Petit munt de lletresel programa de poesia que realitza setmanalment. En aquest cas les emissions seran a través de Ràdio Martorell (91,2FM) el dijous 31 de gener a la 1 del migdia i el dissabte 2 de febrer a dos quarts de 3 de la tarda.

Des d’aquí agraeixo al Jesús i al Josep que m’hagin convidat a participar en els seus programes i, també, aquesta dèria que tenen de fer córrer la literatura a través de les ones.  I a la resta, és clar, us convido a seguir els seus programes.

[28 de gener de 2013]

‘El llibre que llegies’ a Serra d’Or

Fa uns mesos, el poeta i novel·lista Vicenç Llorca va tenir l’amabilitat de parlar de El llibre que llegies durant la presentació que se’n va fer al Masnou. I ara ho ha tornat a fer en el número d’octubre de la revista Serra d’Or.

Juntament amb les de El mercader de la Coia Valls, Un home invisible de Ralph Ellison i Paraules d’Opòton el Vell d’Avel·lí Artís Gener, Vicenç Llorca també ha inclós en la secció que titula Tria personal una ressenya del meu El llibre que llegies. Ja us podeu imaginar que n’estic satisfet i content i per això us convido a llegir-la, si no teniu la revista a mà, clicant aquí.

Ramon Moix parla de ‘El llibre que llegies’

En Ramon Moix no és algú que es conformi amb una sola lectura del que té al davant, sinó que la seva és una mirada entrenada a travessar el text, i també la realitat, per il·luminar la cara oculta d’allò que està llegint o vivint. Per això, és per a mi un luxe que sigui un dels primers lectors de la meva poesia i que hagi volgut presentar, fa uns dies a Sant Llorenç d’Hortons, El llibre que llegies. No és la primera vegada que parla públicament d’un dels meus llibres, fa un temps ja ho va fer i com llavors he de dir que no només ha estat interessant escoltar-lo, sinó que una vegada més n’he après de les seves paraules.
L’altre element emotiu d’aquesta presentació va ser la immediata connexió amb el públic. Amb moltes de les persones que ens van venir a escoltar hi comparteixo des de la infància un munt de referents, de manera que ens vam entendre de seguida sense necessitat de fer gaires compliments. Tot i que fa anys que no hi visc a Sant Llorenç, vaig comprobar amb alegria que la complicitat del que vam viure plegats encara ens lliga. Era curiós veure com hi havia qui situava amb una extrema facilitat alguns versos en un espai físic o en un moment de les nostres vides sense equivocar-se.
Us deixo un vídeo amb el parlament del Ramon, però abans de tancar aquest post no me’n vull estar de dir que la sala era plena de gom a gom i que vam desmentir allò que diu que ningú no és profeta a casa seva. Ens ho vam passar molt bé i a mi m’han quedat moltes ganes de tornar-hi aviat.
[17 de setembre de 2]012

Cap a Sant Llorenç, ara sí!

Tot i el molt ajut de les bones crítiques, els llibres necessiten que se’ls tregui a passejar perquè es trobin amb els lectors. És per això que de El llibre que llegies n’hem fet un bon grapat de presentacions per ensenyar-lo, per parlar-ne i per oferir-lo. Tenia, però, la recança que no em passés com amb Els contorns del xiprer i amb De secreta vida, que no va ser possible portar-los a Sant Llorenç d’Hortons. Però no, aquesta vegada sí que hi podré presentar El llibre que llegies gràcies als bons oficis i a la perseverança  d’en Ramon Moix, que també serà qui s’encarregarà de presentar-lo diumenge que ve.Entendreu que aquesta sigui una presentació especialment emotiva per a mi per diverses raons. Una, perquè tot i que faci gairebé 25 anys que no hi visc a Sant Llorenç, és on vaig néixer, m’hi vaig criar i hi vaig aprendre moltes de les coses que després m’han fet servei. Una altra, perquè en Ramon Moix no és només un dels meus lectors més antics (de quan encara ni tan sols somiava publicar), sinó també perquè no podria dir des de quan som amics, segur que des de sempre. I tercera, perquè en molts racons de El llibre que llegies hi ha moments i experiències viscudes justament a Sant Llorenç. De fet, penso que encara seria molt més fàcil d’entendre si dic que em fa il·lusió perquè sóc hortonenc.Com sempre, ja sabeu que si us ve de gust venir-nos a escoltar, estarem contents de compartir una estona amb vosaltres. Serem a la sala d’actes de l’Ajuntament (Carrer Major, 36) de Sant Llorenç d’Hortons el proper diumenge, 9 de setembre, a les 12 del migdia.

Teresa Bosch parla de ‘El llibre que llegies’

Abans d’ahir i ahir vaig tenir la sort de poder ser a Castelló d’Empúries, primer per recitar amb els amics de Versos.cat i després per presentar-hi el meu últim llibre. Aquesta vegada l’encarregada de presentar El llibre que llegies va ser la poeta Teresa Bosch, que en va parlar a la sala d’actes de la Farinera davant d’un públic format per castellonins, per poetes empordanesos com en Raimon Gil Sora o la Sònia Serrabao i, també, per amics que -coses de l’estiu- tombaven per terres gironines.Va ser una presentació molt agradable en la qual no només vaig llegir alguns poemes del llibre, sinó que al final també vam obrir un torn de preguntes que es va convertir en una conversa molt interessant amb un públic del tot desinhibit que s’interessà pels mecanismes de la creació poètica. Abans de tot, però, la Teresa Bosch havia fet una presentació del llibre que em va agradar molt i que vull compartir. Això és el que va dir:

El llibre que llegies és, abans que res, un llibre de poesia i no pas un recull de poemes. Tot i que d’entrada aquesta afirmació pugui arribar a semblar un pèl irrellevant, crec que val la pena que ens hi aturem. En un recull de poemes no hi ha cap element fàcilment reconeixible – sigui la temàtica, la forma o el to – que inequívocament lligui tots els poemes que el conformen, per més magnífics que aquests puguin arribar a ser. En un llibre de poesia, en canvi, sí. I això li atorga un valor addicional, el de la unitat, que un recull de poemes mai podrà tenir.

Partint d’aquesta definició, podríem dir que El llibre que llegies és un llibre de poesia en majúscules. Per què? Doncs senzillament perquè no té un únic element que faci de lligam, sinó que en té molts. I aquesta és una característica sovint difícil de trobar en els llibres de poesia que actualment es publiquen. Permeteu-me que els anem descobrint plegats. 

El primer poema, “Ser pedra”, és tota una declaració de principis. Ens presenta un personatge – no sabem si el propi autor – que en un moment determinat, “com qui tanca una casa per sempre”, decideix aprendre a callar i limitar-se a escoltar. A ser “pedra de silencis”. No és un tracta d’una decisió impulsiva, sinó del resultat de tot un procés de reflexió marcat per les vicissituds i la pròpia naturalesa de la vida; un procés que, a petites dosis, ens aniran mostrant, a vegades sense que ni tan sols ens n’adonem, tots els poemes del llibre.

Segur que els aquí presents ara mateix ens sentim una mica còmplices amb aquest personatge: qui, en un moment determinat (o, de fet, en més d’un) no ha volgut convertir-se en pedra?  I és que la poesia d’en Ricard Garcia no parla de situacions extraordinàries ni de persones extraordinàries – si és que hi ha situacions i persones que siguin més extraordinàries que les altres. La poesia d’en Ricard Garcia parla de situacions i de persones que tots hem viscut o que tots coneixem. Ens parla, per exemple, del fet d’adonar-nos del pas del temps; de l’atracció a vegades incomprensible per l’abisme; de la consciència de la inevitabilitat de la pròpia mort; de la persona estimada que ens ancora al món; o del fil que ens comunica màgicament amb uns records i es trava davant d’uns altres… En aquest sentit, doncs, també podem parlar d’un altre lligam no menys important que el primer: el dels pensaments íntims que acompanyen la quotidianitat.

Però no us penséssiu pas que ens trobem davant d’un llibre que gira només al voltant d’un eix de base filosòfica. O metafísica. Tot al contrari; la força principal d’El llibre que llegies rau, al meu entendre, en recursos i en trets que precisament són més propis de la poesia: la precisió i la bellesa del lèxic, l’alternança encertada entre vers i prosa; i, sobretot, l’evocació dels cicles vitals de la natura i els paral·lelismes que s’hi estableixen amb els del cicles del personatge protagonista.

Així, les tres parts en què es divideix el llibre, “El món en suspens”, “Encara plou” i “El llibre que llegies” ens remeten a tres èpoques de l’any i de la vida; unes èpoques que potser no es corresponen estrictament amb les estacions meteorològiques (tardor-hivern-primavera-estiu) però sí amb les de la ment. Destaquen les imatges i la simbologia creada a l’entorn d’elements meteorològics, dels arbres o dels fruits. És a través d’elles que lentament flueix la vida; amb els seus instants de felicitat i els seus moments de tristor i desemparança. Els reguerots oberts per la pluja ens recorden la nostra vulnerabilitat, i una figa que esclata anuncia la benaurança i l’abundor.

Com veieu, doncs, n’hem trobat molts, de lligams. I segurament encara en podríem trobar molts altres. Però per més que n’hi hagi, com en els bons llibres de poesia, cada poema té raó de ser per ell mateix i està fet per llegir-lo més d’una vegada. Personalment, trobo deliciosos aquells que parlen del treball de la terra i que es vertebren al voltant de la figura del pare. En poques paraules ens fan veure que el que no trobem en la natura no ho trobarem enlloc. I també m’encanten aquells altres poemes que ens descriuen aquest acte tan prodigiós que és agafar una llibreta de tapes negres, i anar descarnant a poc a poc la vida i les paraules fins a preguntar-se què va ser primer, la poesia o la vida.

Però aquesta és només la meva lectura. Potser vosaltres us deixareu seduir més per els versos que cabdellen i descabdellen els records, que n’hi ha molts i de molt bons; o per aquells altres que, com no, parlen d’amor. Per què, no ens enganyem, què seria d’un llibre de poesia sense amor? Però saber quins us agraden més només ho podeu descobrir d’una manera: llegint-los i escoltant-los. De la mà d’en Ricard Garcia, us convido a fer-ne un tast.

Moltes gràcies, Teresa!