Entrades

Teresa Bosch parla de ‘El llibre que llegies’

Abans d’ahir i ahir vaig tenir la sort de poder ser a Castelló d’Empúries, primer per recitar amb els amics de Versos.cat i després per presentar-hi el meu últim llibre. Aquesta vegada l’encarregada de presentar El llibre que llegies va ser la poeta Teresa Bosch, que en va parlar a la sala d’actes de la Farinera davant d’un públic format per castellonins, per poetes empordanesos com en Raimon Gil Sora o la Sònia Serrabao i, també, per amics que -coses de l’estiu- tombaven per terres gironines.Va ser una presentació molt agradable en la qual no només vaig llegir alguns poemes del llibre, sinó que al final també vam obrir un torn de preguntes que es va convertir en una conversa molt interessant amb un públic del tot desinhibit que s’interessà pels mecanismes de la creació poètica. Abans de tot, però, la Teresa Bosch havia fet una presentació del llibre que em va agradar molt i que vull compartir. Això és el que va dir:

El llibre que llegies és, abans que res, un llibre de poesia i no pas un recull de poemes. Tot i que d’entrada aquesta afirmació pugui arribar a semblar un pèl irrellevant, crec que val la pena que ens hi aturem. En un recull de poemes no hi ha cap element fàcilment reconeixible – sigui la temàtica, la forma o el to – que inequívocament lligui tots els poemes que el conformen, per més magnífics que aquests puguin arribar a ser. En un llibre de poesia, en canvi, sí. I això li atorga un valor addicional, el de la unitat, que un recull de poemes mai podrà tenir.

Partint d’aquesta definició, podríem dir que El llibre que llegies és un llibre de poesia en majúscules. Per què? Doncs senzillament perquè no té un únic element que faci de lligam, sinó que en té molts. I aquesta és una característica sovint difícil de trobar en els llibres de poesia que actualment es publiquen. Permeteu-me que els anem descobrint plegats. 

El primer poema, “Ser pedra”, és tota una declaració de principis. Ens presenta un personatge – no sabem si el propi autor – que en un moment determinat, “com qui tanca una casa per sempre”, decideix aprendre a callar i limitar-se a escoltar. A ser “pedra de silencis”. No és un tracta d’una decisió impulsiva, sinó del resultat de tot un procés de reflexió marcat per les vicissituds i la pròpia naturalesa de la vida; un procés que, a petites dosis, ens aniran mostrant, a vegades sense que ni tan sols ens n’adonem, tots els poemes del llibre.

Segur que els aquí presents ara mateix ens sentim una mica còmplices amb aquest personatge: qui, en un moment determinat (o, de fet, en més d’un) no ha volgut convertir-se en pedra?  I és que la poesia d’en Ricard Garcia no parla de situacions extraordinàries ni de persones extraordinàries – si és que hi ha situacions i persones que siguin més extraordinàries que les altres. La poesia d’en Ricard Garcia parla de situacions i de persones que tots hem viscut o que tots coneixem. Ens parla, per exemple, del fet d’adonar-nos del pas del temps; de l’atracció a vegades incomprensible per l’abisme; de la consciència de la inevitabilitat de la pròpia mort; de la persona estimada que ens ancora al món; o del fil que ens comunica màgicament amb uns records i es trava davant d’uns altres… En aquest sentit, doncs, també podem parlar d’un altre lligam no menys important que el primer: el dels pensaments íntims que acompanyen la quotidianitat.

Però no us penséssiu pas que ens trobem davant d’un llibre que gira només al voltant d’un eix de base filosòfica. O metafísica. Tot al contrari; la força principal d’El llibre que llegies rau, al meu entendre, en recursos i en trets que precisament són més propis de la poesia: la precisió i la bellesa del lèxic, l’alternança encertada entre vers i prosa; i, sobretot, l’evocació dels cicles vitals de la natura i els paral·lelismes que s’hi estableixen amb els del cicles del personatge protagonista.

Així, les tres parts en què es divideix el llibre, “El món en suspens”, “Encara plou” i “El llibre que llegies” ens remeten a tres èpoques de l’any i de la vida; unes èpoques que potser no es corresponen estrictament amb les estacions meteorològiques (tardor-hivern-primavera-estiu) però sí amb les de la ment. Destaquen les imatges i la simbologia creada a l’entorn d’elements meteorològics, dels arbres o dels fruits. És a través d’elles que lentament flueix la vida; amb els seus instants de felicitat i els seus moments de tristor i desemparança. Els reguerots oberts per la pluja ens recorden la nostra vulnerabilitat, i una figa que esclata anuncia la benaurança i l’abundor.

Com veieu, doncs, n’hem trobat molts, de lligams. I segurament encara en podríem trobar molts altres. Però per més que n’hi hagi, com en els bons llibres de poesia, cada poema té raó de ser per ell mateix i està fet per llegir-lo més d’una vegada. Personalment, trobo deliciosos aquells que parlen del treball de la terra i que es vertebren al voltant de la figura del pare. En poques paraules ens fan veure que el que no trobem en la natura no ho trobarem enlloc. I també m’encanten aquells altres poemes que ens descriuen aquest acte tan prodigiós que és agafar una llibreta de tapes negres, i anar descarnant a poc a poc la vida i les paraules fins a preguntar-se què va ser primer, la poesia o la vida.

Però aquesta és només la meva lectura. Potser vosaltres us deixareu seduir més per els versos que cabdellen i descabdellen els records, que n’hi ha molts i de molt bons; o per aquells altres que, com no, parlen d’amor. Per què, no ens enganyem, què seria d’un llibre de poesia sense amor? Però saber quins us agraden més només ho podeu descobrir d’una manera: llegint-los i escoltant-los. De la mà d’en Ricard Garcia, us convido a fer-ne un tast.

Moltes gràcies, Teresa!

 

Jesús M. Tibau llegeix ‘El llibre que llegies’

L’amic Jesús M. Tibau em va regalar ahir un post al seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi llegeix un fragment de El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poemes. El text que llegeix és una breu prosa poètica titulada Fràgil en un pollancre que es pot escoltar activant el vídeo i que també reprodueixo a continuació:

FRÀGIL EN UN POLLANCRE

Ara que l’aire dels dies et falta i que el temps s’aprima com un fil d’aranya, vius en els minuts, d’un en un. Sobretot aquesta tarda que núvols de pluja oculten la muntanya i penses que és estranya la mesura del temps, com aquest raig de sol que cau, a la vora del riu, fràgil en un pollancre.

Gràcies, Jesús!

Com àngels que il·luminen l’existència…

Poc a poc em van arribant, a vegades per via privada i a vegades de forma pública, noves impressions i crítiques al voltant de El llibre que llegies. Estic content perquè de moment totes són bones i m’indiquen que el llibre agrada a qui l’ha llegit. La darrera la va publicar ahir en Joan Calsapeu a l’Ucronies. Entre altres, hi diu coses com les següents:
“[…] Hi havia una veu humil que emparaulava, en un mateix ordit, naturalesa, carnalitat i esperit. Garcia és un poeta auster que usa poques paraules, només les essencials, per dir les epifanies que hi ha en les sensacions. En els seus versos, una pedra, una ombra minúscula, la traça que deixa un cargol, són com àngels que il·luminen l’existència humana. […]  Els poemes parlen del pas del temps, de la joia elemental de viure i de la presència de la mort. En aquests versos, la naturalesa és un mirall de l’ànima humana, un speculum, un aparador de saviesa. Cal saber, però, tocar i oir, olorar i mirar, sentir. Escoltar sobretot el temps que ens travessa i convida a rellegir-nos, a dibuixar-nos de bell nou amb els colors primaris, a redefinir la nostra identitat; a reconciliar-nos amb els morts i amb tot el que perdura i que reneix, amb tot allò que diu, intensament i profunda, qui som.”
Si voleu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar aquí. I si us fixeu en l’apunt anterior, veureu d’on he tret el dibuix que il·lustra aquest post; el va fer la Joana, la seva filla de cinc anys, per il·lustrar el poema ‘Encara plou’ que també forma part del llibre. Una petita meravella infantil. Gràcies, Joan!
[20 de juny de 2012]

Vicenç Llorca parla de ‘El llibre que llegies’

Tot i que competíem amb el futbol, abans d’ahir al Masnou vam gaudir de la companyia d’una colla de persones que es van acostar a escoltar-nos a la presentació de El llibre que llegies. I no es van equivocar, perquè escoltar en Vicenç Llorca és sempre una delícia.Després de la seva presentació vaig llegir alguns poemes, i entre una cosa i l’altra va passar allò que a mi tant m’agrada que passi a les presentacions i que no és altra cosa que fer nous lectors de poesia. Sí, com l’altra vegada que vaig ser a Vins i Divins, també ahir hi havia entre el públic persones que no coneixia de res i que, tot i així, van marxar amb el llibre a les mans i amb ganes de llegir-lo. El millor que podia passar, gràcies!
[16 de juny de 2012]

‘El llibre que llegies’ al Masnou

Fa tres anys, quan encara feia poc que s’havia obert un lloc anomenat Vins i Divins al Masnou, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a presentar De secreta vida. Va ser una vetllada sorprenent i agradable pel lloc i el bon vi que vam tastar, per la magnífica presentació que en Gregorio Luri va fer del meu llibre i pel públic que m’hi vaig trobar, que tot i que no em coneixia de res va mostrar una disposició a escoltar-me i un interès per la meva poesia que em van fer sentir molt bé.I ara, amb el record d’aquella bona acollida, hi tornaré a anar amb un nou llibre de poesia titulat El llibre que llegies. Aquesta vegada l’encarregat de fer la presentació és en Vicenç Llorca, gran poeta i novel·lista amb qui -com ell mateix ha dit- farem una copeta a la vora del mar tot recitant versos… No se m’acut un pla millor per celebrar l’arribada d’aquest estiu que ja s’acosta.

Si també hi voleu participar, us esperem a Vins i Divins (Carrer de Barcelona, 3. El Masnou) el dijous 14 de juny a les 8 de la tarda. Hi haurà poesia, bon vi i bona companyia!
[12 de juny de 2012]

Avui a Martorell

Avui, finalment, presentarem El llibre que llegies a Martorell. Aquesta és una presentació que em fa una especial il·lusió per diverses raons, perquè fa un munt d’anys que hi visc i és on ha nascut el meu fill, perquè El llibre que llegies va ser premiat amb el Vila de Martorell de Poesia i, també, perquè hi he trobat persones que d’una forma o una altra han defensat la meva poesia.

Una d’aquestes persones és en Ferran Balanza, que en diverses ocasions m’ha facilitat donar a conèixer la meva obra a través de recitals (a l’Enrajolada, a la Capella de Sant Joan, al Museu Vicenç Ros…) i que avui serà l’encarregat de presentar el meu llibre.

Algunes altres són el magnífic guitarrista Jordi Sàbat que va posar música als meus textos per presentar-los a la Capella de Sant Joan, tothom qui ha fet possible l’acte d’aquest vespre, en Josep Díaz que em va dedicar un programa de ràdio, els amics de Martorell al dia de Ràdio Martorell que sempre que hi ha raons per fer-ho em conviden al seu programa per parlar de la meva poesia, els medis de comunicació que n’han fet difusió en un moment o altre… I també i sobretot, esclar, a totes les persones que, per conèixer la meva obra, m’han vingut a escoltar o han llegit els meus llibres.

Mentrestant no és l’hora d’anar cap a l’Espai Muxart, us deixo l’entrevista (1a part i  2a part) que dimecres passat em van fer a Ràdio Martorell la Irene Jurado i en Jaume Monés, com sempre molt amables amb mi i encertats en les seves preguntes.

I si sou a Martorell o a prop i us ve de gust, ja sabeu que aquesta tarda estarem contents de compartir una estona amb vosaltres per parlar de poesia i llegir-ne.

[8 de juny de 2012]

Més presentacions de ‘El llibre que llegies’

Estem molt contents de les tres presentacions que ja se n’han fet i de tenir-ne més per fer. Aquests dies que tinc l’oportunitat de poder oferir el meu llibre als lectors, aprofito també per parlar amb ells i escoltar les seves impressions. Acostumats com estem a la virtualitat, recuperar el contacte cara a cara és tot un luxe que cal aprofitar.Seguint la roda de presentacions, aquesta setmana n’hi haurà de noves. D’entrada, el dimecres 6 de juny a les 10 del matí seré a Ràdio Martorell per parlar del llibre, i a la tarda anirem cap a Igualada. Allà, a les 8 de la tarda a la llibreria Aqualata, hi farem una presentació conjunta de Vetlla de Jordi Llavina i del meu El llibre que llegies. Com ja hem fet altres vegades, cadascú parlarà del llibre de l’altre i en llegirem alguns fragments. I divendres 8 de juny, també a les 8 de la tarda a l’Espai Muxart de Martorell, en Ferran Balanza parlarà de El llibre que llegies i jo, després, en llegiré  alguns poemes.Estic satisfet perquè aquests actes són especialment emotius i és d’agrair trobar-se, com fins ara m’ha passat, amb bona gent  que s’acosta a les presentacions ja sigui per comentar que els ha semblat el llibre o amb la curiositat de descobrir-lo. A tots ells, moltes gràcies! I que giri la roda…

Josep Maria Pinto parla de ‘El llibre que llegies’

Quan la publicació de El llibre que llegies era imminent, el Carles va caçar un comentari meu al vol i abans que me n’adonés ja m’havia presentat la Montse Julià de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual i ens havíem posat d’acord  per portar el meu darrer llibre a Gelida.

Divendres passat, com a conseqüència d’aquesta carambola, vam viure un vespre molt agradable. A més de la colla d’incondicionals que sempre em fan costat, vaig retrobar-me amb companys i exalumnes que feia temps que no veia i vaig descobrir nous lectors que han volgut conèixer la meva poesia. La sala era ben plena, tothom va ser molt amable i es van vendre molts llibres, però sobretot vaig endur-me les paraules del Josep Maria Pintoexplicant la seva lectura de El llibre que llegies.

En el vídeo s’hi pot escoltar la magnífica presentació que em va regalar, després de la qual encara vam parlar d’alguns aspectes del llibre, vaig llegir-ne alguns poemes i, finalment, vam parlar distesament amb tothom mentre preníem una copa de vi.

[27 de maig de 2012]

El llibre que llegies: primeres impressions…

No fa massa, el poeta José Corredor Matheos m’escribia per dir-me  que li havia agradat El llibre que llegies perquè “la teva és una poesia autèntica, d’aquella que m’arriba més al fons. Per la seva intensitat i, al mateix temps, per la seva nuesa, el seu caràcter essencial. […] Es pot apreciar l’evolució d’un despullament i nuesa progresiva…”

També la poeta i amiga Teresa Pascual, s’hi referia a com “un llibre bell, essencial, important”. I aquest matí, el poeta i crític Jordi Llavina publicava al diari Avui una crítica titulada La vida ben llegida que es pot llegir clicant aquest enllaç.

Estic content, ja ho veieu, perquè El llibre que llegies, està agradant força a qui ja l’ha llegit. Que després de la feina solitària que suposa escriure, t’arribin comentaris agradables sobre el que has fet és molt encoratjador. Dono, doncs, les gràcies al José, la Teresa i el Jordi, però també i molt a alguns amics, lectors anònims, que m’han volgut dir el què de la lectura que n’han fet.

PS: Ah! I per qui sigui a prop i li vingui de gust, us recordo que demà, divendres 4 de maig a les 6 de la tarda, el presentem a la Fundació Vallpalou de Lleida.