Entrades

On tot comença

D’ençà que vaig començar a llegir l’obra poètica de la Teresa Pascual, i això va ser amb El temps en ordre, he après que la seva és una poesia que sense acovardir-se posa el focus damunt les ferides i que, sobretot, tendeix a la síntesi buscant sempre l’expressió justa i la paraula precisa que ens diguin, sense romanços, aquella veritat que ens vol transmetre. Dit això, també opino que no em sembla encertat dir que Vertical (LVI Premi de Poesia Ausiàs March) sigui un llibre difícil. El que potser sí que ens resulta difícil és enfrontar-nos a les veritats com ho fa la Teresa Pascual amb la seva poesia, una poesia que en dic de la veritat perquè molt sovint ens condueix fins al precipici de les preguntes fonamentals. Per això agraeixo la valentia d’uns versos on sempre hi són presents el temps i la necessitat d’ordenar-lo i entendre el seu transcurs. I això també hi és en aquest llibre, però si a València Nord la mirada es projectava endavant, cap a aquells que ens han de succeir, a Vertical la poeta se submergeix en qui l’ha precedit, aquesta mare i aquest pare que adquireixen corporeïtat en les paraules de la poeta quan anomena els mons on una i l’altre regnaven.

A parer meu, el llibre creix a l’entorn de dos eixos: un primer eix que es refereix als dies o el temps i la necessitat d’entendre’l i posar-hi ordre, i un altre que ens parla de la cerca de la llum entesa com a necessitat de coneixement. No és estrany, per tant, que en les citacions recorri a San Juan de la Cruz per recordar-nos que Para venir a lo que no sabes / has de ir por donde no sabes. Ni tampoc ho és que a poemes com ‘Ànima’ se’ns parli del que ens és desconegut, el misteri de viure i potser també el de morir, els dos costats de l’ànima. Però la cerca de l’inconegut no es fa de manera metafísica, deslligada del món que habitem, sinó que la poeta recorre a tot allò que ens estimula els sentits i que és senzill i alhora vital com el pa, com la llet. I recorre, també, als colors del món: els grocs, els vermells ferro, els boscos de pinedes, els colors de les vinyes, la terra…  El poema titulat ‘El caire de la pedra’ ho exemplifica prou bé, sobretot quan hi podem observar l’ascensió de la pedra, mineral i compacta, a les espurnes de plata, a l’àmbit de la llum. Pedra, arrel i terra seran olivera, argila i plata en un procés que parteix del món mineral per elevar-se i ascendir cap al món aeri i de la llum i, finalment, cloure’s. Tot es clou dins del cos / definit d’aquest mur, ens diu; de manera que després d’haver viscut la immensitat en la pàtina de grisos contra l’aire, l’experiència queda reclosa en els límits del propi cos.

‘Fils’, la primera part del llibre, es tanca amb una referència a l’enyor i dona pas a ‘Vidres’ primer i a ‘Tornaràs a la mar’ després, dues parts que associo amb la mare i el pare. A ‘Vidres’ es parla de l’herència, del goig de viure malgrat les dificultats i la pobresa i hi trobem la poeta que mira enrere i veu encara com la mare li fa senyals des del t(s)eu angle fosc. També es fa referència al que s’ha après per arribar més endavant a plantejar-se els límits del llenguatge, és a dir, d’allò que no es diu o que no es pot dir, d’allò que no sabem com anomenar tot i que sabem que hi és.

Un altre tema que en aquesta part no es defuig és el camí cap a l’enlloc –potser el més bàsic que ens caldria aprendre-, aquest saber morir que ens ensenya a viure i al qual la poeta fa referència en dir-nos que Comença un rumb secret per a les roses / que el riu s’emporta en contra de la terra.  Assumir-ho ens fa entendre que al cap i a la fi som només un punt en la línia de l’herència: hi havia els pares, ara hi som nosaltres i ens succeirà alguna cosa nova. Aprendre-ho, acceptar-nos com a matèria i saber quines són les coses essencials que ens fan ser el que som constitueix -per qui la vulgui, jo sí- una de les grans lliçons d’aquest llibre: Una llesca de pa sucat amb oli / pren el blat de l’espiga al sol de l’era, / porta a terra i afirma la matèria, / venta a l’aire el color de les olives. […] una llesca, / pa sucat, setrill, dia, mare, ullal. Aquesta llesca de pa que abans era blat i espiga, que era llum del sol a l’era i era terra, aquest aire ple del color de les olives què són, sinó llum que ens alimenta?

A ‘Tornaràs a la mar’ hi descobrim el món mariner: el moll, els hams i el plom, les olors del port, els bots del peix sobre la fusta…, i hi trobem un altre eix. Si abans era una tija la que unia la terra a l’aire, ara l’eix és a la verticalitat del rellotge que s’alça al port, aquest rellotge real i alhora símbol, sobretot perquè genera preguntes com A qui van destinades les hores? Aquestes preguntes i que t’obligui a cercar respostes són el que fa que, a vegades, la poesia de la Teresa Pascual no ens resulti còmoda, però és prou clar que poesia i filosofia, fer-se preguntes i cercar respostes, són dues vessants intrínseques de la seva manera d’escriure. I tant és així, que aquesta part de Vertical és farcida de preguntes: sobre el temps, sobre l’absència, sobre la llunyania de la terra on som, sobre què som quan no som terra? Què és això que es lliura a l’aire quan queda lluny la terra? O què passa quan Cap dels rumbs ens indica / els cercles del retorn… A diferència de ‘Vidres’, on la matèria hi té més pes, aquesta altra part es caracteritza més per la fluïdesa del que s’hi tracta: el mar i el temps, sí, però també els enigmes d’allò que tot i que encara no ho coneguem, serà: un misteri en el ventre / assegura l’enigma.

El llibre es tanca amb un ‘Epíleg’ que ho conjuga tot, també l’herència que duem ben endins i que en bona part ens modela. Per això hi trobem des de la quotidianitat (Reals eren la llet, la son, les brases, / el pa, el moll de carbó, les injustícies; / les veritats es paraven a taula, / tenien nom i podien ser dites.) fins a la il·lusió d’abastar l’infinit en el traçat perfecte de les corbes.

Aquest és un llibre d’una riquesa i una bellesa extraordinàries per diverses raons, però sobretot perquè a cada relectura s’hi descobreixen matisos que enriqueixen el lector i perquè cada poema ha estat cisellat com qui n’extreu les noses fins a trobar l’única manera possible de dir precisament i exacte allò que la poeta volia dir. Vertical és, doncs, la torre del rellotge del Moll del Grau de Gandia, sí, però sobretot és el punt originari des d’on les hores i la vida s’ordenen i alhora es projecten endavant. És on tot comença i és, també, el temps, aquesta línia invisible com un fil de present amb la qual Teresa Pascual teixeix el trajecte que uneix herència i futur.

[Teresa Pascual: Vertical, Ed. 62, col. Poesia, 171, Barcelona, 2018. ISBN: 978-84-297-7744-4]

Poetes a la Bassa Gran 2019: Teresa Pascual

Amb la Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ens vam conèixer d’una forma una mica rocambolesca en què hi van intervenir un programa de ràdio, un llibre regalat i un festival de poesia que van desembocar en una cita a cegues que va sortir, per sort de tots dos, molt bé. Però els intríngulis d’aquesta història que té celestina i tot, ja us els explicaré un altre dia, de moment el que compta és que la seva generositat em va empènyer a dedicar-me a la poesia. I gràcies també a la seva generositat, serà una de les poetes que enguany participaran al POETES A LA BASSA GRAN 2019.

La Teresa ha exercit de professora de filosofia durant molts anys, però també ha estat traductora de les poetes en llengua alemanya Brigitte Oleschinski i Ingeborg Bachmann i del filòsof Hans Magnus Enzensberger. Com a poeta ha rebut alguns dels premis de poesia més prestigiosos de la literatura catalana (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, Premi Vicent Andrés Estellés, Premi de la Crítica Serra d’Or, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, Premi Ausiàs March, etc.) i ha publicat, fins ara, deu llibres. Alguns dels títols de les seves obres que podríem citar són Flexo, Les hores, El temps en ordre, Rebel·lió de la sal, València Nord o Vertical.

Com ja podeu endevinar, tenir-la a Sant Llorenç el divendres 12 a les 10 de la nit a la font de la Bassa Gran, juntament amb la Sònia Moll Gamboa i l’Esteve Miralles, és un luxe que li hem d’agrair i que no podem deixar passar. De moment, us deixo aquí un poema de mostra:

D’esquena, les ciutats obrien túnels

rendides a l’oblit i a la foscor.

Els hòmens ignoraven tots els rumbs,

les roses s’enredaven amb les algues.

De qui aquell crit apagat de la pèrdua?

 

Tan sols roman la torre vertical

d’aquell rellotge amb les hores tan lluny

que sols tu, pare, aconseguies veure,

tan dret, quiet, com si apuntares lluny

entre els palets de caixes de taronja

i grues que clamaven contra el cel;

com si es poguera abastar l’infinit

en el traçat perfecte de les corbes.

 

[Teresa Pascual: Vertical, 2019]