Entrades

De la mimosa…

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

 

[RG: Els contorns del xiprer, Edit. Ajuntament de Sallent, 2007]

Federico

Estimo la poesia d’ençà que un dia em vaig enamorar dels versos de García Lorca. Sí, la primera vegada que vaig sentir que allò que llegia no era només un text sinó que era alguna cosa que se m’instal·lava, sense permís, a la pell i a l’estómac, va ser llegint un poema de Federico García Lorca a la classe de l’Esperanza Alcón quan jo feia 2n de BUP. De cop i volta, sense buscar-ho, vaig sentir que allò que llegia era poesia. No és estrany, doncs, que m’enamorés del poeta que m’havia fet sentir les coses estranyes que jo mai no havia sentit abans i que en volgués saber més i més d’ell i la seva obra.

Des d’aleshores que he llegit i rellegit la seva poesia i li he resseguit les passes fins a Fuentevaqueros i la Huerta de San Vicente, on hi he passat llargues estones. Després d’una de les visites a la Huerta, vaig escriure una carta al poeta i, més endavant, de la carta en va sorgir el poema que us deixo al final d’aquest apunt. I ho faig avui per tornar a fer memòria que Federico García Lorca va ser assassinat el 18 d’agost de 1936 de forma vergonyosa pels partidaris de Franco a Granada.

El coneixement i la paraula fan una por tremenda al poder, sobretot quan aquest s’exerceix per la força, per això hem de pensar que com les morts i detencions de mestres rurals, la mort de Federico García Lorca al començament de la guerra no va ser gens casual. En van fer desaparèixer el cos, però ens queden les magnífiques obres que va escriure, en tenim la Paraula viva i irreductible. Llegiu, llegim, Lorca i no oblidem que la barbàrie treu el nas per la cantonada de casa.

De Els contorns del xiprer, el poema dedicat a Federico García Lorca:

Federico

Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
 
 

Cap a Sant Llorenç, ara sí!

Tot i el molt ajut de les bones crítiques, els llibres necessiten que se’ls tregui a passejar perquè es trobin amb els lectors. És per això que de El llibre que llegies n’hem fet un bon grapat de presentacions per ensenyar-lo, per parlar-ne i per oferir-lo. Tenia, però, la recança que no em passés com amb Els contorns del xiprer i amb De secreta vida, que no va ser possible portar-los a Sant Llorenç d’Hortons. Però no, aquesta vegada sí que hi podré presentar El llibre que llegies gràcies als bons oficis i a la perseverança  d’en Ramon Moix, que també serà qui s’encarregarà de presentar-lo diumenge que ve.Entendreu que aquesta sigui una presentació especialment emotiva per a mi per diverses raons. Una, perquè tot i que faci gairebé 25 anys que no hi visc a Sant Llorenç, és on vaig néixer, m’hi vaig criar i hi vaig aprendre moltes de les coses que després m’han fet servei. Una altra, perquè en Ramon Moix no és només un dels meus lectors més antics (de quan encara ni tan sols somiava publicar), sinó també perquè no podria dir des de quan som amics, segur que des de sempre. I tercera, perquè en molts racons de El llibre que llegies hi ha moments i experiències viscudes justament a Sant Llorenç. De fet, penso que encara seria molt més fàcil d’entendre si dic que em fa il·lusió perquè sóc hortonenc.Com sempre, ja sabeu que si us ve de gust venir-nos a escoltar, estarem contents de compartir una estona amb vosaltres. Serem a la sala d’actes de l’Ajuntament (Carrer Major, 36) de Sant Llorenç d’Hortons el proper diumenge, 9 de setembre, a les 12 del migdia.

Ressons

No és ben bé cert allò que diu que s’escriu per un mateix. Si més no, aquest no és el meu cas. Quan vaig començar a escriure no sabia del tot perquè ho feia, però ben aviat vaig començar a sentir la necessitat d’ensenyar-ho a algú altre perquè, si no ho feia, les paraules quedaven empresonades a la llibreta i se’m morien. I no és pas per a què se’t morin que les escrius, s’escriu per donar vida a tot el que ets i a tot el que t’envolta. Després ho dónes a llegir als altres perquè facin de notaris dels teus pensaments i de les teves emocions, de les paraules amb les quals proves de dir qui ets. D’alguna manera, és com si només l’eco de les paraules que retornen dels qui t’acompanyen, et pogués garantir que encara ets viu.

Per això és pel que em fa il·lusió trobar encara ressons de Els contorns del xiprer i de De secreta vida. La setmana passada -gràcies al David Madueño, que m’ho va proposar- apareixia a Week&Sabadell un dels poemes del meu primer llibre. Després vaig descobrir que el Josep Maria Balbastre li havia trobat utilitat a un altre poema meu, i finalment -aquesta setmana- el Josep Manel Vidal m’explicava que havia tornat a llegir De secreta vida i que tornaria a publicar al seu actual bloc la ressenya, molt generosa, que va fer d’aquest llibre. Tots tres són motius per estar content, perquè tots tres m’han fet sentir que les meves paraules, més enllà de quan les vaig escriure, encara són vives.

DSV al ‘Resum de l’any poètic’

Amb el correu d’avui he rebut un sobre de l’Ajuntament de Barcelona amb un exemplar del llibre dels Jocs Florals d’enguany. Entre els diferents continguts d’aquest llibre hi ha el Resum de l’any poètic 2008 que ha fet en Jordi Llavina. Llegir-lo m’ha proporcionat una agradable sorpresa, ja que m’hi dedica un paràgraf que diu així:

“[…] Comencem pels autors que han publicat per primera vegada. Ricard Garcia havia tret el seu primer llibre, Els contorns del xiprer, al setembre de 2007. L’edició, però, feta per l’Ajuntament de Sallent, és pràcticament introbable. De manera que el delicat De secreta vida (3i4, XXVII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó) té l’aire d’una autèntica novetat. La de Garcia és una poesia realista, que observa amb rigor la naturalesa i la naturalesa humana, amb una forta impregnació moral. La prosa poètica -la petita i cenyida prosa poètica- és la seva forma predilecta. Si la primera part del llibre es reserva al que en podríem dir «la vida de fora», la segona es confia enterament a «la vida interior». La memòria personal, el fred, la mort, són alguns dels temes que Garcia treballa amb un exquisit sentit de la proporció.

I encara unes pàgines més enllà, he tingut una altra alegria en descobrir que una de les proses poètiques de De secreta vida, és un dels onze poemes seleccionats pel resum de l’any poètic. Aquí la teniu:

Gener
Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tant d’hivern, aquesta tarda, l’última d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

Impúdica

No fa gaire estona, una bona amiga i lectora em deia que la imatge dels ametllers florits li havia dut a la memòria l’adjectiu impúdica que jo havia fet servir en un poema referit a la florida d’aquests arbres. Febrer és temps de mimoses, però també d’ametllers, i només cal alçar la vista i mirar una mica enllà per veure com la seva blancor immaculada esquitxa el paisatge. A mi, el vent em va arrencar la mimosa, però els darrers dies he descobert un ametller que, arrecerat a la banda de fora de la tanca del jardí, ha nascut silvestre. Ara ja treu el nas i des de fa una setmana i mitja m’ofereix, cada matí quan surto de casa, un pomell de flors descarades i impúdiques com les del poema:

En la desolació de l’hivern,
com l’anunci d’un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s’alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.

[RG: Els contorns del xiprer, Ajuntament de Sallent, 2007]

Tot va bé si acaba bé

Ara fa dos anys, el setembre del 2005, anunciava aquí que un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga havia concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent al meu poemari Els contorns del xiprer.

Un any després explicava enfadat que el premi, consistent en l’edició del llibre, no s’havia fet efectiu. I llavors vaig començar, durant cada divendres de tot un any, a publicar Els poemes de Els contorns… a través del Cupressus sempervirens.

Ara, el setembre de 2007 i després de força peripècies que vull oblidar, els poemes de Els contorns del xiprer s’han editat finalment, amb un pròleg de la Teresa Pascual i una portada dissenyada pel Jordi Ribas, en forma de llibre.

Divendres vaig poder tenir a les mans els primers exemplars i sentir com la feina feta havia agafat cos i consistència. I encara que la sensació que vaig tenir tingui un punt de fetitxista, estic segur que aquells a qui us agraden els llibres enteneu el que vull dir. La satisfacció de veure la feina finalment acabada i poder-la oferir als demés tal i com la il·lusió te l’havia fet imaginar, és molt gran.

I és per tot plegat que vull donar les gràcies no només a tothom que ha intervingut en l’edició del llibre, sinó també a totes les persones que han visitat les pàgines on jo hi penjava els poemes i especialment a aquelles que, personalment o a través dels seus comentaris a internet, m’han fet arribar els seus suggeriments, les seves opinions i les seves sensacions. Més d’una vegada és aquest feedback amb els altres el que et renova les forces.

Si tot surt com està previst, el proper dissabte 10 de novembre durant la Festa del Tiscar, es farà un acte de presentació del llibre a la Capella de Sant Joan de Martorell. Diuen que tot va bé si acaba bé; doncs que així sigui.

Poètiques robades

Poder-ho dir tot.
Pensaments
i sentiments i sensacions
i accions,
i mastegar-los
i de veritat
omplir-los
i d’aquest Petit Déu Vanitós
agafar les regnes
i saber el secret de les seves misèries
i del seu miracle saber, també, el secret
i profanar tots els retombs del cervell
i profanar tots els secrets del cos
i sentir el pensament
com un magma de teixits que es fonen
i viure’ls
i sentir-los
i adquirir-ne una consciència física
i ser capaç
de tocar
de tocar el poema
i de furgar
de furgar amb els dits
sota la seva pell
i de palpar
de palpar les seves carns…
perquè Déu és la carn.
I a una velocitat vertiginosa
llançar-te les paraules
i incrustar-me en tu
que m’escoltes
i traspassar-ho tot
i traspassar-te
com la tremolor de l’aire
que la sageta obre
i sentir amb tu
que queda la vibració
i que la raó ja no compta
només la ferida
on copula
la paraula
amb el cos:
és el poema,
és poesia,
sang que flueix
càlidament i espessa.
És besar-te,
mossegar la besada.

Que no hi ha veritats…

 

“Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece.”
(Luis García Montero)

Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,

que les equivocacions són la vida,

que el més inflamable dels combustibles

és el diner. Que com diu el poeta

estimo només el que amb mi es fa vell.

Que al teu ventre he volgut donar la llavor

i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra

abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,

el més antic dels camins…

[Fotografia de Jordi Garcia]

Gràcies

El passat cap de setmana a Sallent, un jurat format per Enric Badia, Mn. Climent Forner, Montserrat Altarriba, Salvador Arderiu i Francesc Garriga em va atorgar el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell per un llibre de poemes que, quan es publiqui d’aquí a un any aproximadament, portarà el mateix títol que aquest blog. Aleshores ja vaig manifestar el meu agraïment a les persones que composaven el jurat, però penso que també n’he de donar les gràcies a tothom qui, conscientment o sense saber-ho, m’ha esperonat a posar damunt el paper la poesia viscuda durant aquests darrers anys.

És per això que ara, mentre el sol dibuixa els contorns del xiprer a un racó d’aquesta tarda lluminosa de setembre, vull aprofitar per donar les gràcies a tothom qui desde fa un any, sigui com sigui, ha anat passant per aquest blog. Gràcies als qui heu fet una parada accidental, als qui hi heu entrat d’una manera esporàdica i als qui ho heu fet amb una certa asiduïtat. Gràcies, sobretot, als qui hi heu deixat la vostra empremta, tant si ho heu fet d’una manera pública (mjesus, F.Xavier Simarro, motte, norge, romanidemata, Martí, mariona, riallamorena,…) com si heu estat comentaristes Anònims (a vegades del tot desconeguts, a vegades ànimes intuïdes,…). Gràcies perquè, sovint, el ressò de la vostra presència m’ha ajudat a fer una altra passa en mig del desert de l’escriptura. És bo saber que hi ha algú a l’altra banda que s’ha interessat en algun moment per descobrir els missatges que suren a la deriva en aquesta mar cibernètica. Gràcies!