Entrades

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.

La presó, totes les presons…

Les veus i l’eco de les veus. Una claror com els cantells d’un vidre trencat, aspra. Les parets de la cel·la. El formigó. El tic-tac sense fi d’un rellotge, la successió monòtona de les hores… i dels minuts… i dels segons… El rostre eixut dels carcellers. La presó, totes les presons i l’enyorança de riure plegats. Els records projectats sobre el fred negre de les nits i la mirada que aprèn a mirar-los: un pessebre petit, un bou i una mula i les figures gastades de la mare de déu i del nen i de sant Josep, la bona gent que camina de matinada cap a una establia humil i també freda, la son dels pastors i un ramat i un riu de plata, un cel fet de paper fi i llum d’estrelles i els nens que es miren la caravana dels reis mags. I tu, que tan lluny de casa assages com somriure mentre imagines la llum dels migdies.