Entrades

Ricard Garcia a ‘Lletres a les aules’

Ja fa algunes setmanes que des de la Institució de les Lletres Catalanes em van fer saber que he estat inclòs al llistat del programa Lletres a les Aules. Aquest programa vol fomentar la lectura a més d’acostar els alumnes al fet literari, estimulant i potenciant l’habilitat lectura i el coneixement de la llengua catalana. Se’n poden beneficiar tant els alumnes d’ensenyament primari com els d’ensenyament secundari i també els alumnes de centres d’adults. Per ampliar la informació o per poder-hi accedir cal que aneu a aquest enllaç.

També cal que sapigueu que les despeses de la sessió, a excepció del desplaçament, corren a càrrec de la ILC i que les sol·licituds s’han de presentar abans del dia 31 d’octubre a través de l’aplicatiu que trobareu a l’enllaç anterior.

Queda dit, doncs, que si estiguéssiu interessats en treballar la lectura d’algun dels meus llibres amb els vostres alumnes ho podeu gestionar a través del programa Lletres a les aules de la ILC o, en tot cas, us podeu posar en contacte amb mi per aclarir-vos el que calgui. Bon curs i a disposar.

Sempre hi ha algun imbècil…

Perdoneu-me el to, però ho he de dir: sempre hi ha algun imbècil que no sap estar en silenci! I després de l’estirabot, l’explicació: divendres, al festival PAS de Martorell vam tenir la gran sort de poder assistir al concert de Chicuelo i Marco Mezquida, un concert d’una altíssima categoria, per a mi la millor de les actuacions que he vist al PAS d’ençà que es fa. Els músics excel·lents, el lloc -l’entorn del pont del Diable- molt agradable, l’aire de la nit que convida a oblidar la calor i… algun imbècil que no sap callar i que si et toca a prop et rebenta l’espectacle de cap a cap.

Cada vegada és més freqüent aquesta situació en la qual hi ha adults -no em queixo pas dels nens- que es creuen amb el dret de comentar la jugada o el que sigui en veu alta com si fossin al menjador de casa seva veient la tele. Més enllà de l’anècdota, però, és molt preocupant perquè així és com des de les televisions, les xarxes socials i també des d’algunes aules estem educant la gent quan els diem que no se n’estiguin i hi diguin la seva, quan sobrevalorem sense una base sòlida el dret a participar o quan els fem creure que són el centre del món.

Vivim immersos en el soroll que genera una absurda necessitat d’expressar tot allò que ens passa pel cap sense valorar si té o no cap interès. Probablement hi tinguin molt a veure les xarxes socials que ens han generat una falsa sensació de visibilitat, però també hi té a veure que ens hàgim cregut ja des de l’escola que som el centre de tot. I no, no ho som. Hauríem de recuperar, al meu entendre, no només la humilitat de l’espectador que vol aprendre, sinó també un cert sentit de la discreció que ens permetés observar tot allò que passa al nostre voltant per després pair-ho com cal.

Malauradament, cada cop més desprestigiem el silenci. Ho fan els polítics, ho fan els periodistes, els personatges públics i també nosaltres; quan algú resta callat en públic el titllem de rar, de seriós o d’antipàtic a l’hora que oblidem que el silenci ens és del tot necessari si volem copsar el món d’una forma plena i no només superficial. Si no callo, no puc obrir els canals que han de permetre que allò que escolto o veig m’arribi al moll de l’ós o a l’ànima o al cervell, tant és. Si no callo i escolto amb atenció no puc copsar tota la bellesa que desprèn la música que escolto o el quadre que observo o el coneixement que un mestre m’intenta transmetre… Per què hem oblidat, a vegades fins i tot a les escoles, una cosa tan senzilla?

Sovint tinc la sensació que el desprestigi triomfant del silenci té a veure amb una maniobra perfectament dissenyada per qui no vol que ens nodrim de coneixement i bellesa. Aquests dos elements, aquests sí, són la base inqüestionable de la reflexió i la creativitat i si prèviament no ens hem nodrit de coneixement i hem après a deixar-nos posseir per la bellesa, tot allò que fem o diguem serà tan banal i inconsistent com els comentaris impertinents del meu imbècil.

Cada adult és responsable d’ell mateix i farà el que cregui, però potser és hora que des de la responsabilitat que ens pertoca rumiem a què acostumem els nostres nens i adolescents. La deriva constant a què estan sotmeses des de ja fa temps les successives generacions d’alumnes d’aquest país, juntament amb el papanatisme de creure que el nou pel fet de ser-ho és millor que el vell, està fent molt de mal. I el més greu és que tant de soroll ja no ens deixa pensar amb la serenor i la sinceritat que serien desitjables si realment volem que els nostres fills i alumnes no només siguin una baula del sistema i siguin, en canvi, els protagonistes conscients de les seves vides.

Blogs i Robots a Girona

Som a Girona, ahir, avui i demà amb un grup de disset alumnes que fan un taller de creació i gestió de blogs i un altre de construcció de robots subaquàtics al Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. Totes dues activitats estan incloses en les Jornades culturals de l’Escola i formen part d’una altra manera d’ensenyar i d’aprendre fora de les aules.

Concretament, les participants al taller de blogs van dedicar part del dia d’ahir a descobrir la ciutat per després explicar aquells aspectes, unes vegades artístics o arquitectònics i unes altres socials, que més els han cridat l’atenció. D’aquesta manera, i a través dels recursos que ens ofereix wordpress aprofitem per treballar no només els aspectes tècnics que permetran publicar els seus textos i fotografies, sinó que treballem la redacció tant en català com en anglès.

Paral·lelament, els alumnes de robòtica organitzats en diversos equips han començat a construir els robots que després hauran de submergir a la piscina del CIRS per comprovar que efectivament responen a les tasques per a les quals els han prèviament programat.

Tant a l’hora de dinar com al vespre, uns i altres comparteixen experiències i s’expliquen que han fet, descobrint així que tot i que treballen en àmbits diferents, un més proper a la comunicació i l’altre a l’altre a la tecnologia, les seves feines es poden complementar. D’alguna manera els ajudem a descobrir que les barreres entre les diferents àrees de coneixement són falses i que col·laborar els enriqueix molt més que viure tancats en les parcel·les de la superespecialització.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

L’escola en català

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en unaentrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene laiglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?

No barro ni en mi casa…

Encara que després hi passi el personal encarregat de la neteja, a l’escola on des de ja fa molts anys treballo tenim el bon costum que cada dia, en acabar les classes i per ordre de llista, dos alumnes s’encarreguen d’esborrar la pissarra, escombrar l’aula i apagar els llums. L’alumnat nou s’hi acostuma de seguida i el que no és nou ho fa sense haver-hi d’insistir massa, però de tant en tant salta alguna espurna, com avui. El cas és que quan hem acabat la darrera classe amb un grup de 3r d’ESO i he demanat a qui tocava endreçar, una de les dues noies que avui se n’encarregaven va i m’engalta: “¿Y entonces para qué pagáis a los de la limpieza?”. I encara ha afegit remugant amb l’escombra a les mans: “Anda que…, no barro ni en mi casa y encima tendré que hacerlo aquí”.

Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d’escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d’algun dels problemes que afecten l’ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d’esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s’ha cregut l’escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s’atreveixen a demanar-me?

I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s’hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.