Entrades

Podridura

Titllar de nazis o de terroristes aquelles persones que defensen una altra manera d’entendre les relacions polítiques i socials, justificar la violència policial contra la població i veure, també, que hi ha sectors de la policia que festegen amb organitzacions ultradretanes, constatar que la justícia actua sovint de manera arbitrària, estigmatitzar les persones LGTBI i disculpar uns capellans perquè van tenir un mal moment, no condemnar els autors d’una violació perquè la víctima no s’hi va resistir prou i fer burla des de l’estrada d’una dona víctima de violència masclista, presumir de la virilitat dels violadors de la manada, tapar els actes impurs -com l’església en diu- dels capellans contra les monges, expulsar del cos la soldat que acusa un superior d’assetjament, extorquir menors per aconseguir imatges pornogràfiques, prostituir nens i nenes, matar la dona o la núvia o l’ex parella per gelosia i perquè el mascle no pot suportar que sigui lliure…  O, com ahir al Parlament, que diputats electes neguin no ja un aplaudiment, sinó fins i tot una simple mirada d’empatia a la Jenn Díaz quan va fer públic que havia patit violència masclista i buscar després la foto oportunista, és a dir, no mirar per no veure, no fos cas que algú s’adonés que la veritat no és el mantra que repeteix de manera obsessiva el líder suprem i, per contra, vendre al món una realitat artificiosa, interessada i gens sincera.

El que no entenc, però, és que encara algú se’n sorprengui, perquè tota aquesta podridura no és pas nova, més o menys dissimulada ja hi era. Ara, però, tots aquells que construeixen el seu orgull, propi i patri, menystenint els altres i defensen l’statu quo infligint dolor i negant la diferència, ens escupen a la cara. Ens escupen i escampem, com si no podessin suportar l’alegria de viure lliurement de ningú, tot el pus que poden. Empudegar l’ambient, escampar misèria moral i cultivar l’odi ha estat sempre l’estratègia del feixisme per a poder justificar després l’amputació d’aquelles parts de la societat a les quals culpabilitzen del malestar ambiental; com qui extirpa un càncer, sí, o com qui combat una infecció, talment així. No ens estranyi, per tant, veure com hi ha polítics espanyols que fan servir termes de l’àmbit de la medecina per a referir-se a qui no defensa la unitat de la pàtria o a qui no comparteix el seu particular concepte de decència i de moral. La tria de les paraules no és gens casual, que ningú no s’enganyi. De fet, qui construeix els discursos de l’espanyolisme més ranci i del masclisme sap que fins i tot a la gent senzilla i bona, si se sent amenaçada per una hipotètica malaltia no li costarà gens ni mica justificar l’amputació d’una part de la societat. Primer es deixa que tot es podreixi i després s’escapça el que calgui sense miraments. Així ho hem vist altres vegades i així podria passar si no hi fem res. I posar-hi l’altra galta potser ja no és el que toca.

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Vanitas, vanitatis

Estic batejat, i tot i que l’església catòlica em deu contar entre els seus, la veritat és que ja fa molts anys que no sóc creient. De molt jove, tot just després de la Confirmació, vaig començar a dubtar. Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb Mn. Jesús que, davant del neguit dels dubtes, em va ensenyar que el més sensat era, sense fer cap mal a ningú, viure segons els propis sentiments. I en aquests, llavors ja no hi cabien ni la fe ni els dogmes.

Això no vol pas dir que em senti del tot aliè a les qüestions espirituals ni tampoc que no pugui entendre les creences i la fe religioses d’un parell de bons amics, catòlics i practicants. Potser és per això, perquè entenc la seva manera íntima i personal de creure en un Déu, que em sembla exagerada i exhibicionista la demostració del poder del Papa i de l’església d’aquest cap de setmana. La parafernàlia i les grans escenificacions que s’han fet per la visita de Benet XVI no tenen res a veure, al meu entendre, amb la idea de Déu que, tot i no ser creient, jo em pugui arribar a formar.
Tot plegat m’ha semblat molt lluny de l’exercici de la bondat i, en canvi, molt a prop de l’exercici d’un poder que permeti a l’església catòlica seguir mantenint el seu estatus i els seus privilegis. O no era això el que s’escenificava quan els (nostres?) dirigents polítics acotaven el cap davant el Papa, que no feia gaire que els havia renyat?
La casualitat ha volgut que la visita papal coincidís amb el fet que aquests dies, a classe, estem llegint la poesia religiosa castellana del segle XVI i m’he hagut d’esforçar per explicar als meus alumnes de literatura què és això del camí de perfecció i el sentiment místic de Sant Joan de la Creu. Suposo que el fort contrast entre una cosa i l’altra m’ha dut aquí on sóc, però més enllà d’aquests extrems, em sembla que la vivència espiritual –i ja no dic religiosa perquè s’hi pugui acollir qualsevol- hauria de tenir a veure, més que no pas amb la representació, amb el diàleg íntim que cadascú pugui establir amb ell mateix i amb el seu sentiment de transcendència en el món. Per contra, l’espectacle que hem vist aquests dies no era altra cosa que una manifestació exagerada de culte a la personalitat per part d’un bon nombre de catòlics –no tots- i de vanitat, de vanitat terrenal per part dels prínceps de l’església.