Entrades

El més rar era jo

Podria ben bé ser que aquest apunt em quedi una mica apocalíptic, però hi ha vegades que dissortadament tinc la sensació que hi ha poca cosa a fer i que mirar d’ensenyar els rudiments bàsics de la lectura i l’escriptura a nanos que venen rebotats des de fa molts cursos és com picar ferro fred. Això és el que em passa amb un grup de nois i noies de 3r i 4t d’ESO que mai no van aprendre a llegir amb una correcció mínima i que ara, passats els 14 anys, semblen impedits a aconseguir-ho.

M’ho passo bé amb ells, m’accepten a mi i accepten la meva autoritat, però ai! quan els demano que llegim… Fes-nos fer qualsevol cosa, Ricard –em diuen-, però llegir no! I és que llegir s’ha convertit per ells en un acte de tortura que els és del tot incomprensible. No sé què s’ha fet malament perquè a l’hora d’assumir el llenguatge escrit aquests nois no ho aconseguissin, però a més tinc la percepció -potser sí que molt subjectiva, però viscuda- que hem fet tard i que ja no se’ls pot ajudar gaire a trencar la inèrcia que els ha dut a ser gairebé analfabets i àgrafs.

Per més que successius exèrcits de mestres i professors de llengua ens hi esforcem, per a ells som personatges exòtics que els parlen d’una realitat estranya i molt allunyada d’allò que en aquest moment els interessa. Ho vaig veure molt clar ahir quan, a partir d’un exercici sobre el llenguatge de la ràdio i la televisió, vam acabar parlant dels seus hàbits televisius –la ràdio no l’escolten mai, em van dir. I em van dir, també, què miren. Els 10 alumnes amb qui parlava em van explicar què veuen, i va resultar que gairebé de forma unànime tots s’inclinaven per La que se avecina com a programa preferit, seguit de La voz i fer zàpping en tercer lloc a més d’altres perles televisives.

A banda de la dubtosa qualitat d’aquests programes, però, el que em va semblar més esgarrifós pel que denota, és la quantitat d’aparells de televisió de què disposen. Els vaig proposar que sumessin el nombre de persones que composen les seves famílies i, després, el nombre de televisors que hi ha a les seves cases. El resultat va ser que 10 famílies que sumen un total de 41 persones disposen de 38 televisors!

A ells no els va sorprendre gens, i entenc que tampoc als seus pares que són qui els han pagat. En canvi a mi, que dec ser un il·lús, aquesta desproporció em va deixar estabornit i encara ara no ho he paït. Si abans ja no sabia com els podia convèncer de la necessitat de saber llegir i escriure i ser mínimament competents en l’ús de la llengua, ara que l’omnipresència del Gran Germà televisiu és tant evident en la vida d’aquestes criatures que gairebé veuen tanta tele com hores passen a l’escola, el pessimisme se m’ha disparat.

No volen fer el que els demano, no entenen perquè ho haurien de fer, llegir els avorreix profundament i, per acabar-ho d’adobar, la competència amb els antimodels que escampa la televisió és massa gran. I tot i així, curiosament, sento que aquests nanos em respecten i la meva companyia els agrada. Deu ser –penso ara- que és perquè em veuen com una rara avis -bé, un friki en dirien ells- que viu dedicat a la lectura i l’escriptura, gairebé una espècie en extinció que els resulta simpàtica i no els fa excessiva nosa. Sí, deu ser això, i és que ahir a l’aula el més rar era jo.

[6 de novembre de 2012]

Anem pel pedregar

Mentre pensava que demà 15 de febrer es faran a Catalunya les proves de competències bàsiques a 4t curs de l’ESO, també rememorava que durant els 25 anys que fa que treballo a l’ensenyament n’he vist de força colors, tot i que ja fa uns quants cursos que és el color gris que s’imposa. I no parlo, quedi clar, dels nostres alumnes que sempre miraran de fer, per la seva condició i amb algunes excepcions, una mica menys del que els hi demanem. Parlo de nosaltres, mestres i professors que els hem d’estirar i de l’administració, i parlo també de com estem sucumbint a una burocratització cada vegada més gran de la  feina i de com cedim a voler fer fàcil allò que no ho és. Sí, fa temps que en l’àmbit de l’ensenyament –l’educació és potser una altra cosa que s’aprèn sobretot a casa- tinc la sensació que com deien els carreters quan el matxo o la mula se’ls desbocava, anem pel pedregar i no sembla que hi hagi massa voluntat de redreçar-ho.

Després d’haver estat alumne d’un munt de mestres i professors, no tinc cap dubte a l’hora de reconèixer de qui vaig aprendre alguna cosa i qui no em va ensenyar res de res o, simplement, em va ensenyar a fer la viu-viu i anar passant. Durant els meus anys d’estudiant va ser amb aquells professors que em van explicar com exercien la seva professió amb els quals realment vaig aprendre, és a dir, vaig adquirir coneixements i, en conseqüència, la capacitat de fer-me preguntes. Per contra, n’hi va haver molts altres sense ànima que només repetien allò que havien sentit o llegit sense haver-ho viscut.

L’ànima, doncs, d’un mestre no ve donada per tot l’empostissat de doctrina pedagògica que ens inunda la feina. L’ànima té a veure amb l’experiència professional (i vital, potser) de qui ensenya. Al meu entendre, doncs, un dels problemes fonamentals de l’ensenyament actual es resumeix en una sola pregunta: Què cal ensenyar? La resposta és senzilla, cal ensenyar coneixements i com fer-los servir. Per desgràcia, però, aquest objectiu de la nostra feina s’ha diluït enmig d’una pràctica cada curs més empobrida que es dissimula amb una terminologia del tot confusa (perquè confon mestres, alumnes i famílies), i una cosa i l’altra ens han portat a una deriva que no sabem on ens durà. O sí que ho sabem i ja hi ha a qui li va bé?

A aquestes alçades, l’experiència em diu que tot i els esforços televisius per fer-nos-ho creure, els mals actuals de l’ensenyament no es deriven pas de la manca o no de vocació. La vocació ha tingut sempre per mi un component de sacerdoci que està renyit amb la voluntat de saber i amb l’esperit crític que es requereix per posar en dubte el que ja se sap o és acceptat pel comú de les persones, i només així –penso- és possible crear nou coneixement. D’altra banda, fa massa temps que la moda és teoritzar i teoritzar –Doctores tiene la iglesia, que es diu en castellà- per després fer provatures alhora que es menysté allò que ja sabíem fer quan anàvem a escola per saber de lletra i de números. Actualment, però, sembla que estiguem en excés preocupats per fer fàcil allò que requereix voluntat i esforç i per fer una representació ideal de la realitat en lloc de presentar-la tal com és. Però d’aquesta manera és nega la premissa fonamental que ens diu que en un procés d’aprenentatge només sedimenta allò que hem après perquè ho hem viscut i ens hi hem esforçat. Només l’experiència  i no la seva representació banal, ens pot permetre convertir la vida en coneixements sòlids, que és -em sembla- del que es tracta.

Hem oblidat massa coses, i entre elles algunes que són tan importants com que ens relacionem amb la realitat amb el llenguatge parlat i escrit, amb el llenguatge matemàtic o amb el llenguatge de les imatges. Si en això estem d’acord, per què perdem tantes hores en disquisicions bizantines i improductives discussions sobre ensenyament-ficció i no centrem, en canvi, els nostres esforços en transmetre coneixements que ens permetin saber llegir la realitat? Només algú que sàpiga llegir el món en el qual viu i interpretar els estímuls que li arriben, pot situar-se en ell i dirigir amb sentit crític les seves pròpies accions.

Suposo que tothom està d’acord que hem arribat on som gràcies als coneixements adquirits per les generacions que ens han precedit. Aleshores, si tothom ho accepta, per què a les escoles i instituts pateix un cert  desprestigi aquell professorat que pretén basar la seva feina  en impartir coneixement als seus alumnes? Per què això resulta difícil, per què no els motiva o per què no és divertit? I qui ho diu que hagi de ser fàcil o divertit? Tots sabem que estudiar no ho és fins que has adquirit un determinat grau de coneixements, però que abans d’assolir-los hi ha d’haver un esforç important. No entenc que això costi tant d’entendre quan, per exemple, és molt clar pels músics o els esportistes d’elit. No són els músics mediocres ni els esportistes aficionats els que creen afició, sinó que els que ens conviden a seguir les seves passes són aquells que han suat molt per automatitzar i depurar la seva tècnica. Doncs bé, si ho traslladem a les aules, entenc que només serà un bon metge que em podrà ensenyar a ser bon metge, o només un bon mecànic m’ensenyarà a ser-ho, o un pintor, etc. I tot això gràcies a la seva experiència, no gràcies a les directrius d’una administració educativa preocupada sobretot per no enfadar els pares i tan voluble com els capricis dels polítics, que no només no respecten la feina feta sinó que generen inestabilitat i incertesa amb els successius canvis i recanvis que provoquen cada vegada que arriba al poder un partit amb un conseller o ministre amb idees particulars i partidistes sobre què cal fer o sobre com cal alliçonar les noves generacions.

Perquè alliçonar no té res a veure amb ensenyar coneixements, alliçonar equival a impartir doctrina, mentre que explicar coneixements consisteix en comunicar l’experiència. Com tampoc no hi té res a veure fer creure als alumnes i els seus pares que perquè tenen un títol, que cada vegada és més barat, han après el que realment no saben. Mentre no acceptem que a l’ensenyament vivim despropòsits com aquests que no ajuden als alumnes a augmentar els seus coneixements, i mentre no reconeguem que l’estudi és una pràctica que no és ni fàcil ni divertida, com no ho és cap pràctica o activitat que s’aparti del que ens és natural (parlar ho és, però no ho són per exemple llegir ni escriure), seguirem sense rumb pel pedregar. Avall i avall… Demà, però, es faran a tots els centres de secundària de Catalunya les proves de competències bàsiques; i després, què?

PS: A vegades, tot plegat em fa pensar en la famosa bombolla immobiliària i financera, perquè de la mateixa manera que tothom havia de ser l’amo del seu pis, tothom ha de tenir com sigui el seu títol. I ja hem començat a veure què és el que passa a l’hora de la veritat, és a dir, quan els nostres estudiants abandonen l’oasi de les aules i en sortir al carrer se senten enganyats.