Entrades

Aquells setembres

M’he trobat, mentre anava a treballar, amb alguns tractors i amb una d’aquestes estranyes màquines que han substituït les mans dels homes a l’hora de collir el raïm; i he enyorat, com poques vegades, aquells setembres de finals dels seixanta, quan encara érem nens. Per tot el poble, des del matí i fins al vespre, se sentien els cops secs de les ungles dels cavalls que tibaven els carros plens de portadores de raïm i el xerricar dels cèrcols de les rodes a les pedres. De dins la foscor dels portals de les cases, com si es tractés de la maquinària secreta que mantenia viu el poble, emergia, encara que ja fos de nit i els homes haguessin tornat de les vinyes, el clic-cloc compassat que feien les rodes dentades de les premses. Tot el temps, sense treva, es dedicava a esprémer el raïm per omplir els cups primer i transvasar-ho després al silenci dels cellers. A l’aire es barrejaven les olors espesses del most amb la de la pols dels carrers i la de la suor de les bèsties mentre no arribava el vespre i refrescava una mica. I tot i que aleshores ja venia de gust posar-se una jaqueta prima, no renunciàvem a sortir al carrer després de sopar a escoltar les històries que, amb aquella parla del sud nova per a nosaltres, ens explicaven els collidors; ni renunciàvem tampoc, com emborratxats per l’ambient, a jugar encara una estona més entre els sacs de brisa que s’amuntegaven al carrer davant les cases on hi havia premsa. Sortir a la fresca era, encara, una manera d’allargar el paradís de l’estiu abans del suplici d’una escola freda i humida on passaríem l’hivern pensant, tots i cada un dels minuts, en aquell temps de llibertat que ens donarien les primeres cireres pel maig i que estiraríem tant com puguéssim fins a la pròxima verema.

Collir un tomàquet…

Menjar-se un tomàquet ben amanit, mossegar-lo i sentir que la boca se t’omple de les sensacions que de nen havies viscut a l’hort (el sol, les olors de la terra, l’aigua que corre…) és un dels plaers que ens reserva l’estiu. De fet, la certesa que ha arribat l’estiu la tinc quan el meu pare em porta els primers tomàquets de la temporada i els obrim i ens els mengem amb només un pessic de sal i un bon raig d’oli.

Per això em va agradar que en lloc de plats molt elaborats i sofisticats, quan fa uns dies vam anar a sopar a casa de l’Esteve, allò que amb més èmfasi ens va oferir van ser uns tomàquets amanits. Se’l veia que n’estava orgullós del producte que volia que tastéssim i de seguida vam comprovar que aquell orgull era ben guanyat, tant per les bondats del producte com pel fet que allò que ens estava oferint no provenia de cap lloc exòtic ni de cap botiga de delicadeses, aquells tomàquets que menjaríem per sopar els havia cultivat el seu pare a l’hort de casa.

Amb la industrialització de l’agricultura i les presses, passa poques vegades que allò que mengem ens acosti a la terra. Però el vespre del qual us parlo, menjar-nos una safata de tomàquets de diverses menes, cadascuna amb la seva aroma i textura i el seu gust diferents, ens va fer sentir bé com si combreguéssim amb els paradisos de la infància, aquell món allunyat d’enganyoses virtualitats que ens ensenyava amb els sentits qui érem. Han passat molts anys per a què ho entenguéssim, però ara sabem que som la memòria d’uns gustos, d’unes olors, d’una llum…

Menjar-nos aquells tomàquets cultivats amb saviesa i paciència, olorar-los i deixar-los reposar sota la volta del paladar abans d’empassar-se’ls, no només ha estat un dels plaers de l’estiu, sinó que ha servit també per recuperar a través del gust i de l’olfacte sensacions que tot i que a vegades sembla que les haguem oblidat, les portem allotjades en algun racó dins nostre. I quan aquestes afloren, és una mica com si revisquéssim –semblants a la pell embrunida de l’estiu- les hores felices de la infància.

No puc explicar amb precisió el gust ni l’olor del que vam menjar, però sí que puc deixar-vos un poema de El llibre que llegies que parla d’una menja que tot i que sembla molt humil, conté tota la complexitat de la terra, del sol i de l’aigua i, sobretot, la saviesa ancestral del pagès. Llegiu-lo i segur que entendreu el que vull dir. Es titula A L’HORT:

 Collir un tomàquet a l’hort
i endur-se a les mans l’aspror
encara terrosa de la tomaquera.
 
Rentar-lo a raig d’aigua
quan comença a córrer l’aire
i la calor ja no ofega.
 
Amanir-lo amb la saviesa
de qui sap els secrets de la terra
i la mida justa de les hores.
 
Dur-se’l a la boca i mossegar-lo
i mastegar l’olor del pare
mentre al rec hi corre encara l’aigua.
 

Vinyes verdes

Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.

Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi.

 [20 de setembre de 2011. Fotografia d’Albet i Noya]