Entrades

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Contra la vanitat

Fa molt temps, Alain Finkielkraut ja ens avisava que la nostra seria una societat adolescent i, passats els anys, no em queda altra opció que donar-li la raó. Dia sí i dia també ensopeguem amb adults que no han après a sortir, o no ho han volgut fer, del que per a ells és l’estranya zona de confort que els permet seguir culpant el món dels seus neguits o mancances.

Allò que ens fa adults, més que no pas els canvis del cos, és la capacitat de reconèixer els nostres vicis, assumir-los i no culpar sistemàticament els altres de les dificultats amb què ensopeguem; i per contra, també, saber quines són les nostres virtuts i ser generosos i compartir-les. Cada cop, però, aquest comportament és menys habitual, acostumats com estem a responsabilitzar fins i tot l’home del temps de la pluja o la calor, els mestres de les notes dels fills, el metge del mal que tenim o les carreteres dels accidents que hi patim.

Quan m’ensenyaven a conduir em deien que havia d’adaptar la velocitat a l’estat de la carretera, ara però sembla que vivim immersos en un món de drets personals on tot el que és dolent ve de fora i no en som mai responsables. I això és, probablement, una de les causes de tanta insatisfacció com es percep entre la gent. Hem crescut sense superar el dolor d’haver d’abandonar el paper de prínceps o princeses que ens van fer creure que érem de petits. I ara, fets i drets, seguim actuant amb aquella vanitat infantil que, no ens adonem, resulta força molesta als nostres iguals. Ens hem fet grans i encara, com quan érem el rei de la casa, la vanitat ens governa.

Al carrer, però, la vida no és fàcil i quan no se’ns reconeix com nosaltres voldríem, la vanitat es torna dolor. Un dolor que és només nostre tot i que en vulguem culpar les circumstàncies. Identificar-ne les raons profundes seria la millor vacuna, però no tothom està disposat a fer-ho. Dissortadament per qui el pateix, però també pel seu entorn, encara hi ha qui se sent justificat i protegit en el patiment i, lluny de créixer, s’instal·la en el mal humor i l’acusació continuada com a forma de vida en lloc de mirar de cara les causes reals del seu malviure.

Qui de debò ha crescut, en lloc de doldre’s tot el dia, actua per resoldre el seu mal i aprèn a reconèixer la pròpia vanitat per distingir-la de l’orgull que es deriva de fer les coses ben fetes, de compartir-les i de propiciar situacions de benestar en el seu entorn. Per sort, algunes persones sàvies ens han ensenyat a confessar-nos íntimament (tampoc cal fer-ne publicitat) els nostres actes de vanitat i a mirar de contenir-los, a no culpar ningú dels propis errors i carències i, també, a sentir un orgull sa per aquelles coses bones que puguem haver assolit compartint-les amb la gent que estimem i amb el nostre entorn.

Aprendre això ens permet créixer i abandonar definitivament l’adolescència i ens permet, també, deixar de ser l’individu tòxic en què ens convertim a casa, a la feina o entre els amics quan de tant mirar-nos el melic, vivim obsedits pel nostre dolor. Aprendre-ho no només fa que experimentem la possibilitat de viure i compartir un benestar que ens permetrà enfrontar-nos amb molta més força als problemes realment greus de la vida; també, si hi ha sort, ens permetrà tastar de tant en tant la felicitat. Una altra dona sàvia que m’ha estimat molt, la Teresa, em deia fa temps: sóc feliç perquè no envejo res de ningú. Doncs això.

Els colors de la tarda

Se li havia anat posant a dins a poc a poc, sense que al principi se n’adonés, i ara que intuïa què podia ser, temia estar vivint en un miratge de l’edat. Per això callava i no ho deia. Però no, aquella era una mena de felicitat invisible però certa que l’anava cobrint del tot, des de la mirada fins a l’ànima, com la neu que cobreix pausadament la terra, sense fer fressa, gairebé en secret abans no es faci de dia. Poc a poc se n’havia convençut i ara es mirava, ell i les seves hores, meravellat com es mira la nevada verge a punta de dia i el temps aturat, en silenci per no trencar el benestar que es desprèn, invisible com la felicitat, de tanta bellesa: la terra adormida, una mà amiga, els colors de la tarda…

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.